El sionisme ultranacionalista, alimentat pel fanatisme religiós, no és de cap manera representatiu del judaisme, ni s'hi ha d'assimilar. El judaisme és una cultura i una religió a les quals ara no hem de perdonar la vida recordant que constitueixen un pilar de la història de la Humanitat. Però sí que convé dir-ho, ara que l'horror desfermat pel govern israelià a Gaza serveix d'excusa fàcil a un antisemitisme que és tan antic, i arrelat entre nosaltres, com irracional. I ara també que els partidaris de la neteja ètnica a Palestina gosen atribuir acusacions d'odi als jueus, o de nazisme, a aquells que critiquen, protesten o es remouen contra les polítiques genocides de Netanyahu i el seu govern.

Fins ara, Eduardo Halfon (Guatemala, 1971) no havia escrit sobre l'experiència fundacional que el va obligar a "prendre distància tant del país on havia nascut com dels pares i de la religió". Aquesta experiència va tenir lloc a finals del 1984, quan Halfon, que aleshores tenia 13 anys, va ser enviat amb el seu germà petit a un campament per a nens jueus enmig d'un bosc de l'altiplà guatemalenc. És el que ha explicat a Tarántula (Asteroide, 2024). "Durant els últims tres anys, que havíem passat als Estats Units, havíem oblidat el castellà i havíem començat a rebutjar el judaisme, i als pares els va semblar que calia corregir-ho", recorda l'autor, que ha passat per Barcelona poc després de recollir a França el premi Médicis al millor llibre estranger de l'any.

Laurent Cohen (París, 1960) es reivindica com a jueu antisionista. Els seus pares, jueus d'origen egipci, van emigrar a França des del Caire després de la creació de l'estat d'Israel (1948), fet que va complicar la seva situació al país nord-africà. Intèrpret i traductor, fa 33 anys que viu a Barcelona i copresideix l’Associació Catalana de Jueus i Palestins - JUNTS, creada el 2009. Després d'un any de bombardejos sobre Gaza, defensa el "No en el meu nom" davant del "genocidi" d'Israel contra el poble palestí.

L’escriptora i amiga Najat El Hachmi va publicar la setmana passada en aquest diari un excel·lent article sobre l’Orient Mitjà. Començava parlant de la seva experiència personal quan va estudiar a la Universitat de Barcelona, on vaig tenir el goig de tenir-la com a alumna. Explicava que per la carrera es va haver de matricular de llengua àrab i d’hebreu i que la barrera més gran va ser haver d’aprendre’s l’alefat o alfabet hebreu. Però, un cop passada aquesta frontera, afegeix que es va adonar de les similituds existents entre ambdues llengües i les seves cultures: l’estructura morfològica s’assembla, hi ha un vocabulari compartit i fins i tot les flexions dels temps verbals i les declinacions coincideixen en molts casos.

El judaisme no posseeix la mateixa mansuetud, magnanimitat i caritat que el cristianisme (ara). El mahometisme tampoc. Una lectura de la Bíblia hebrea o de l’Alcorà ho demostra perfectament: hi ha religions conciliatòries i n’hi ha de venjatives. L’estat d’Israel no està al marge de molts principis morals de la religió d’una part dels seus habitants —n’hi ha que no són practicants, però el judaisme, a més de ser una religió, és una cultura imponent i aclaparadora—, i els partits ultraortodoxos continuen tenint a Israel una sèrie de privilegis i exempcions a més d'una influència política eficaç i innegable. Israel és una democràcia tan defectuosa com gairebé totes, però, a més, coneix la fèrula de tot el que es desprèn d’uns continguts polítics i morals que són tan antics com Moisès i el Pentateuc, que és torà, la Llei. Això és una constant en la història del poble jueu, per molt que les comunitats hebrees visquessin en territoris —des de la diàspora— amb unes normes democràtiques, liberals i pacificadores.

Deixar que un rabí inspeccioni les instal·lacions d'una empresa pot semblar una pràctica una mica estranya, però ho és menys del que sembla. És una de les exigències per rebre una certificació de productor d'aliments kosher, el menjar que s'adapta a la llei religiosa jueva, una distinció que demanen força empreses en la indústria agroalimentària catalana. Es porta a terme, sobretot, per obrir mercats en països amb importants comunitats jueves, però també perquè en molts aliments representa un segell de qualitat o d'elaboració seguint un procés més natural.

El judaisme sempre va ser i ha estat una religió amiga del saber, l’estudi i la intel·ligència: només cal veure la quantitat de premis Nobel que han aconseguit en totes les branques del saber o, simplement, els enormes valors que han donat al llarg de la història. Ha sortit un llibre que repassa les ments jueves més clares dels segles XIX i XX que és francament dolent: Norman Lebrecht, Genio y ansiedad. Cómo los judíos cambiaron el mundo, 1847-1947 (Alianza, 2022). Per contra, és molt bo aquest altre, no traduït: Sander L. Gilman, Jewish Writing and Thought, 1096-1996 (Yale University, 1997).

Què passaria si un petit poble jueu, aïllat enmig dels boscos de Polònia, hagués aconseguit travessar tot el segle XX sense l'amenaça del nazisme? Com reaccionarien els seus habitants, si de cop entressin en contacte amb el món actual, quan encara viatgen en carro i no tenen electricitat? Aquestes són dues de les premisses que van motivar el periodista Max Gross (Nova York, 1978) a escriure la seva primera novel·la, La vila perduda (Periscopi/Gatopardo, 2022), traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa.

Just abans que comenci el funeral, sona un mòbil. "Ara mateix no puc parlar. Et truco quan acabi de treballar": Delphine Horvilleur ha hagut de repetir aquesta frase sovint. També ha hagut d'explicar, en moltes ocasions, que estar "tan a prop de la mort" no només no li fa por, sinó que és una de les parts de la feina de rabina que més li interessen.

A la plaça del Vi de Girona cridava l'atenció, fa tot just una setmana, un canelobre gegant de nou braços sobre un escenari on diversos músics interpretaven cançons amb reminiscències solemnes. Entre el públic, a més de curiosos, s’hi podien veure quipàs de tots colors (el casquet ritual típic que recorda als jueus que Déu està per sobre seu). Assistien a la celebració de la Hanukkà, la Festa de les Llums, que aquest 2021 ha tingut lloc entre el 28 de novembre i el 6 de desembre. Entre les autoritats que encenien el canelobre hi havia el rabí de Barcelona, Daniel Askenazi, i part de la junta directiva de la comunitat jueva de Girona i la Costa Brava. En l'última dècada, la comunitat ha reobert i ha fet créixer una sinagoga al mateix call gironí, després que un decret reial els expulsés dels carrers de la ciutat –i d’arreu d’Espanya– fa més de 500 anys, per ordre dels Reis Catòlics.

Després de l’èxit d’Unorthodox, i en especial de la seva adaptació audiovisual, Deborah Feldman publica ara la segona part de la seva fugida de la comunitat hassídica de Williamsburg (Nova York). Exodus (Lumen) narra el viatge de l’autora per viure en plena llibertat a Berlín, la seva nova llar.

Hello, gorgeous, una exposició "eclèctica" que inclou disfresses, fotos, vídeos, portades de discos i altres objectes de l'artista nord-americana Barbra Streisand, es podrà veure a partir de l'octubre al Museu Jueu de la Universitat Internacional de Florida (JMOF-FIU). Segons ha anunciat la institució, la mostra dedicada a la megaestrella i llegenda vivent Barbra Streisand, que complirà 80 anys el 2022, està projectada com un cop d'ull a la seva vida a Brooklyn, els seus primers passos cap a la fama, la seva extraordinària carrera i el seu activisme. "Estem molt orgullosos de ser l'únic museu de fora de la ciutat de Nova York que acull aquesta exposició, que explora la vida d'una llegenda vivent i ho acompanya d'una programació educativa estel·lar", ha declarat la directora executiva del museu, Susan Gladstone Pasternack. L'exposició, l'objectiu de la qual és celebrar la vida de l'actriu i cantant nascuda el 1942 a Brooklyn, Nova York, es va estrenar anteriorment a la ciutat dels gratacels, al Temple Emanu-El Streicker Center.

L’escriptor i traductor Shulem Deen (Estats Units, 1974) va ser expulsat de la comunitat hassídica de Rockland (Nova York) perquè es va qüestionar la seva fe. Va haver de renunciar a tot, però el pitjor ha sigut perdre el contacte amb els seus cinc fills. No té cap esperança de poder conèixer els seus quatre nets. Va deixar enrere un lloc opressiu, on tot està molt controlat, fins i tot les relacions sexuals. Adaptar-se al món de fora no ha sigut fàcil perquè ni tan sols sabia com iniciar una conversa. Ara té parella i es guanya la vida sobretot traduint textos en ídix (la llengua que parlaven els jueus alemanys i de l'Europa central i oriental). Deen explica la seva lluita però també totes les pèrdues a Los que se van no regresan. La lucha de un hombre con la fe, la familia y la comunidad en la secta judía jasídica (Capitán Swing).

Igual que hi ha barris a Alemanya amb molta presència de dones cobertes amb nicab o hijab, hi ha barris amb molts homes amb els tzitzit (les cordes i nusos que els pengen de la roba), vestits de blanc i negre i sovint amb gorra també fosca; sobretot a Berlín, Munic i Frankfurt. Si, a més, a tocar hi ha policies que vigilen edificis amb alguna institució (escoles, sinagogues o altres centres de reunió) per prevenir un possible atac, es pot lligar caps i identificar que es tracta d'un barri on viuen jueus. La gran majoria dels gairebé 200.000 que ara resideixen al país parlen rus o una llengua eslava, perquè hi van arribar després de la dissolució de la Unió Soviètica. Aquest 2021 Alemanya vol fer un esforç per explicar el judaisme i normalitzar la vida dels jueus al país. Tot plegat quan es compleixen 1.700 anys després que es registrés la primera presència de jueus a l'actual territori alemany.

“Què li quedaria al jueu si no tingués, almenys, l’esperança que la seva història, el seu patiment, la seva inquietud, seran després un ferment, una experiència exemplar que cadascú també ha de prendre per si mateix?”, es preguntava el jueu i poeta Edmond Jabès (1921-1991), l’obra del qual es caracteritza per incloure múltiples veus rabíniques -fictícies o reals, tant se val- que omplen d’interrogants, contradiccions i efímeres assercions unes pàgines que es buiden d’una autoria pròpia i rígida. Allau de veus que Jabès recull d’una tradició mil·lenària de comentaris, debats i interpretacions que bateguen en el si del judaisme, sense por a la discòrdia, a la confrontació, a la crítica. “La rivalitat entre els entesos augmenta la saviesa”, llegim al Talmud, un dels llibres cabdals d’aquesta religió i que està articulat per la Torà (o llei escrita) i per la Mixnà i la Guemarà, dos compendis de comentaris i interpretacions orals.