Tomás de la Paz, xilè de naixement, no oblidarà mai com va començar tot amb Gastón Acurio. “Fa uns vint-i-cinc anys em vaig plantar a la porta d’un dels seus restaurants al Perú, hi vaig trucar i li vaig deixar anar: «Vull aprendre!»”. Aquella gosadia, gairebé inconscient, li va canviar la vida per sempre. “Al cap de tres mesos ja m’havia enviat a un altre local a Lima… i fins avui”, recorda amb un somriure que encara conserva l’espurna d’aquell primer impuls.

Imagineu una bona pasta al dente. Un cacio e pepe, per exemple. Amb la salsa integrada. La porten en una paella profunda i te la posen directament al plat amb unes pinces. Suculent, oi? O un tomàquet formós i una mozzarella tan sublim que la serveixen despullada. Quan una cosa és perfecta, l’única obligació és no espatllar-la. O una bresaola de feta de wagyu. Brilla amb el marbrejat del greix. Al costat, un raviolo farcit de ricotta, tòfona i tuorlo, o sigui rovell d’ou. Un últim exemple: una parmigiana d’albergínia amb aquell gust intens de tomàquet que obligatòriament et fa sucar pa. Tots aquests són alguns dels plats que des de dimarts es poden degustar a la Bottega Bernacca (carrer Bonavista, 10), el restaurant italià que aterra al barri de Gràcia i que curiosament, a diferència del que podria semblar, ens arriba des de São Paulo, el Brasil. Però ja veuran, benvolguts lectors, que tot té un perquè.

“Jo soc un romàntic”, em diu el Gerard Martí. Probablement perquè jo també ho soc m’ha agradat tant la seva proposta. El Gerard és un jove cuiner, xarcuter i el que convingui. La seva família regenta la carnisseria Casanovas, al carrer Calàbria, 113, de Barcelona. És la quarta generació que s'hi dedica. Són conscients que són temps difícils per al gremi. Molts xarcuters artesans tanquen i no hi ha relleu. Els Martí, però, han trobat la manera de fer el negoci rendible: compatibilitzar la carnisseria amb un restaurant. I el restaurant en qüestió ha resultat ser molt sorprenent i recomanable.

El director del restaurant, Joaquim López, donava la benvinguda als comensals. Era un sopar especial perquè el Xerta, el restaurant que porta un bocí de les Terres de l'Ebre a Barcelona, celebra 10 anys de la seva obertura. López és la quarta generació de restauradors. De fet, els seus pares també eren entre els comensals de l'establiment ubicat dins l'hotel Ohla Eixample. La família gestiona un altre hotel, el Villa Retiro a Xerta, d'aquí el nom de l'establiment a Barcelona, i allà al restaurant lidera la cuina el germà del Joaquim, el Fran López.

Felicitats. Fa 20 anys, un petit restaurant va obrir al costat de l’Hospital Clínic. Amb els anys ha anat creixent, però ja hi arribarem. Ara el concepte no ens semblaria innovador, en aquell moment sí que ho era. Pepe Simôes tenia un bar a quatre passes, i va decidir obrir un restaurant, una cosa ben feta però informal, i posar-li La Taverna del Clínic. Era un local agradable, en què la proposta gastronòmica ens sonarà, perquè és el model que ha triomfat a Barcelona: tapes molt ben fetes (res d’una ensaladilla russa mediocre) per compartir. Pepe Simôes tenia emparaulat un cuiner, i a última hora va caure. I així és com ara fa 20 anys, el seu fill Toni es va posar al capdavant del restaurant. I l’ha fet créixer fins al referent que és avui.

Blau i Verd és un restaurant que acaba d'obrir al centre de Barcelona, al carrer Consell de Cent, entre la rambla Catalunya i Balmes. És molt espaiós, i diria que és un d'aquells llocs perfectes per anar-hi en grups grans i famílies o per improvisar dinars. Especialment si sou persones que necessiteu racions generoses. El seu model és el següent: pagues un preu tancat (19,95 els migdies entre setmana i 29,95 els sopars i caps de setmana) i t'hi entra tot.

De la Rosa de Foc a les revoltes de les quintes. Potser ara costa més de veure, però Barcelona ha estat sempre una plaça rebel. On no tot ha de ser sempre igual. On una altra manera de fer les coses és possible. Fins i tot, quan els canvis proposats són petits, modestos, però no per això menys rellevants. Avui us parlaré d’un excel·lent bar restaurant que es troba a Consell de Cent. En un carrer meravellosament dissenyat per als vianants, i farcit d’oferta dominada per grups de restauració. Aquí, al mig com el dijous, neix el Bar Dijous.

“Vull que sigui el lloc on un paleta que està treballant aquí al costat vingui a dinar”, diu Gerard Sans. En uns temps en què els bars se’ns estan gourmetitzant i, per tant, els preus s'apugen encara que els vasos segueixin sent de Duralex, és notícia que algú hagi agafat un bar de tota la vida i vulgui simplement servir botifarra amb seques, bacallà a la llauna o capipota a bon preu. Som al bar restaurant Veracruz. L’amo anterior s’hi va estar una pila d’anys i havia conservat el nom d’un amo encara previ, així que no sabrem mai quina relació té aquest local amb Mèxic. Som al carrer Mallorca de Barcelona, entre Girona i Bailèn. Envoltats de llocs per fer el brunch, s’obre aquest humil oasi amb tirador de Voll-Damm. Sonen Llach i Mishima. Sans diu que el seu referent és el Gelida, un lloc que no ens cansarem mai de recomanar, també. Mentre tasto una sublim croqueta de lluç i gambes, sento un matrimoni gran que tinc darrere (si mai coincidim, estimats lectors, sapigueu que jo sempre poso l’antena): “D’aquest lloc en faré propaganda, està boníssim. Si no suques pa, t’ho perds”, li etzibava ella al marit. “Faci cas a la seva senyora”, penso.

De l’Aürt al Trü. Sembla un joc de paraules, però tot plegat és com si juguéssim a l’Scrabble amb les lletres del nom Artur. El cas és que el cuiner Artur Martínez no se sap estar quiet. Ha tancat temporalment el seu restaurant d’una estrella Michelin, l’Aürt, per buscar-li un millor i més cèntric emplaçament a Barcelona. Mentre això no passa, que està previst per a mitjans de l’any vinent, ha creat una nova peça del seu univers. Es tracta del Trü, un restaurant més “informal, dinàmic i menys acadèmic” diu el cuiner. Ara mateix, i en espera que hi hagi l’Aürt 2.0, l’equip que hi treballa és el mateix que tenia al restaurant d’alta cuina.

Som a la Barcelona preolímpica, “tot just havien posat la Gamba del Mariscal”, diu Isidre Soler. Va ser llavors, fa 35 anys, que van començar l’aventura amb la Reyes Lizán, la seva dona. Des de llavors han aixecat la persiana del restaurant Tram-Tram (carrer Major de Sarrià, 121) cada dia, a pesar de les diverses crisis i que de Barcelones n’hi ha hagut moltes. Ells, però, han arribat al 2026 amb la sala plena de clients habituals.

Un dels millors restaurants peruans de la ciutat de Barcelona és Pueblo Libre, situat al carrer Sepúlveda. El seu propietari, Pablo Ortega, ara ha obert un segon establiment, amb una oferta diferent i que hauria de ser parada obligatòria per als amants del ceviche i per qui hagi gaudit –o vulgui descobrir– el menjar peruà. Es troba al Poble-sec, on abans hi havia hagut un restaurant que va tenir molt d'èxit temps enrere, el Mano Rota.

El cuiner Rafa Zafra, del restaurant Estimar (al barri del Born de Barcelona) i Amar (dins de l'Hotel Palace) obrirà el mes de juny un restaurant dins del parc d'atraccions Tibidabo després d'haver guanyat el concurs municipal, que es considera que podria ser el que estarà situat a més alçada de Barcelona. "Ara mateix no sé ni el nom que li posaré, però estem molt contents amb el projecte perquè vull donar a Barcelona tot el que m'ha donat a mi", diu content Zafra. El restaurant tindrà un lloc privilegiat, amb vistes a tot Barcelona, i en l'oferta que està estudiant el cuiner hi ha una filosofia: "Que els nens hi aprenguin a menjar com un adult, i que els pares s'hi tornin nens". És la idea amb la qual treballa, però ara mateix hi està fent obres. "En tenim per a tres mesos d'obres, però preveig que en tres mesos i mig ho tindrem", diu el cuiner nascut a Sevilla.

Dins de l'Hotel Arts trobem un restaurant que té vida pròpia, l'Enoteca del cuiner Paco Pérez. Els amants del seu restaurant de Llançà, el Miramar, saben que Pérez excel·leix en el terreny dels arrossos. I aquest és el lloc on poder-lo tastar a Barcelona. L'establiment de la Ciutat Comtal ha començat a servir un menú dedicat a l'arròs els dissabtes a l'hora de dinar. De fet, Enoteca és un restaurant orientat als sopars, és només els dissabtes que aprofiten la llum natural de l'espai, situat davant del mar, per fer aquesta proposta. Li han posat de nom "L'arròs del Paco" i hi està responent de manera molt favorable el públic local, que s'anima a conèixer aquest restaurant de dues estrelles Michelin.

La decoració del Carballeira vol transportar-te a l’interior d’un vaixell, però queda clar que aquí no s’hi ve a navegar, sinó a gaudir dels millors productes que ens ofereix el mar i que podem trobar a Barcelona. El restaurant va obrir les portes l’any 1944 i, tot i el canvi de propietat, ha sabut mantenir intacta l’essència dels seus orígens durant més de vuitanta anys. Els més veterans recordaran que, just al costat, hi havia les antigues duanes de Barcelona. El mar és a tocar, igual que la desembocadura de la Via Laietana.

Buscava un lloc per dinar al carrer Aribau i vaig topar amb el Bar Fischer. És cert que anar a un lloc sense expectatives sol jugar-te a favor. Quan hi entres, ja veus de seguida que és un entorn confortable. Després et donen la carta i el menú de migdia, i dius: “Ep, això pinta bé”. En aquell moment, no sabia ni de qui era el restaurant, ni quines mans destres residien a la cuina. Això va venir molt més tard.

La Sagrario va arribar a Barcelona per amor. Un amor d’aquells que no hi entenen de mapes ni de pors; d’aquells que et fan fer la maleta sense saber què trobaràs a l’altre costat. Vivint a Cartagena, va conèixer un noi que feia el servei militar i del qual es va enamorar sense remei. Ell tenia la seva vida a Barcelona; ella, només disset anys. Per marxar amb ell necessitava la firma del seu pare: un permís gairebé impossible en aquella època per a una noia que volia començar a viure de debò. Finalment, el seu pare el va acabar signant a contracor, gràcies a la paciència i al caràcter ferm de la seva mare. Sempre les mares.

És curiós perquè, durant molts anys, els macarrons eren el plat del menú infantil als restaurants. Deixeu-me dir que, personalment, m’oposo al concepte “menú infantil”, però aquesta és una qüestió per a un altre article. Tornem als macarrons. El cas és que sempre hem tingut algun restaurant on els feien des de l’excel·lència, com poden ser els macarrons al cardenal de Carles Gaig. Però en general, la gent no anava als restaurants a menjar macarrons. Com sabem, tot canvia, i aquest plat humil però suculent en els últims temps apareix a les cartes de tots els restaurants nous que obren. El cànon dels llocs moderns solen ser uns macarrons que se serveixen en safata metàl·lica i en què fonen el formatge al moment amb un bufador. Quan preguntes quins són els plats que més surten, acostumen a ser un dels escollits. Quan la gent veu la paraula macarrons, té la pulsió de demanar-los. Qui els pot culpar? Uns bons macarrons sempre venen de gust i, segurament, aquella idea que la gent va als restaurants a menjar el que no cuina habitualment a casa ja no és un axioma inqüestionable. O també pot molt ben ser que hàgim deixat de cuinar macarrons, ves a saber.

L'imponent hotel La Florida ara es diu METT. En els últims anys hem viscut diversos canvis de noms en el sector hoteler de la ciutat, i aquest n'és un. El METT ha estat del tot reformat i té, en conseqüència, també una nova oferta gastronòmica que hem anat a explorar. Per una banda, la Vermuteria 1925, i al seu costat el restaurant Albarada. Tots dos es troben davant la terrassa amb vistes, ja que som ben amunt del Tibidabo.

Felipe González ha obert un restaurant al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Tranquils: no és el conegut polític. És el Felipe, un xilè que fa tretze anys va arribar a Catalunya disposat a convertir els seus somnis en realitat i que comparteix cognom amb l’exlíder socialista. Abans d’aterrar al nostre país, el seu camí el va portar per diversos restaurants de San Francisco. Allà va aprendre a cuinar plats coreans i, gairebé sense adonar-se’n, va despertar-se la seva passió gastronòmica.

Com s’ho fa Carles Pérez de Rozas Canut per aconseguir que els seus locals tinguin aquest encant i carisma? Qui no coneixia el Berbena, quan hi passava per davant, quedava per un segon hipnotitzat, mirava a dins i pensava: “M’agradaria ser ara mateix una de les persones que estan en aquestes taules”. Doncs bé, resulta que fa uns mesos va obrir el restaurant Pompa, i hi passa exactament el mateix. A tres passes del Berbena, a la cruïlla entre els carrers Sèneca i Minerva, hi trobem el Pompa com un imant. Sembla una bombolla enmig de Barcelona. Potser d'aquí el nom. Igual com les ambaixades són sòl del país que li correspon, aquests dos locals de Pérez de Rozas deuen ser sòl del seu propi univers. Un que ha tingut moltíssims adeptes, més dels que hi caben, perquè una queixa habitual que rebia el Berbena era que costava trobar-hi taula. Esclar que la memòria és molt curta, i el cuiner diu que no va ser sempre així.