Enguany, el programa Signes dels temps de TV3 celebra els quaranta anys d’emissió. S’emet els diumenges al matí i aprofundeix en l’actualitat social i pastoral de l’Església catòlica. El títol fa referència a una expressió del Concili Vaticà II sobre el deure de l’Església d’estar atenta als canvis i les evolucions de la societat. Potser estaria bé que també fos TV3 qui estigués atenta a l’evolució de la graella, perquè, valgui la redundància, aquesta franja ha quedat una mica deixada de la mà de Déu. Cal dir que Signes dels temps és formalment correcte amb Montserrat Esteve al capdavant. Hi ha un cert esforç per donar-li una pàtina de connexió amb la realitat social. Els continguts s’ajusten a l’objectiu del programa, i està fet amb cura i professionalitat. Cal destacar la feina de postproducció per donar-li una relativa modernitat visual. Segur que satisfà les expectatives de la Conferència Episcopal, però aquesta centralitat del catolicisme i un enfocament amb un estil tan propi del catequisme no s’ajusten gaire a la funció d’una televisió pública.

Fa només uns dies, un amic em va regalar dos llibrets editats a començaments de la dècada del 1930 pel Foment de Pietat Catalana, fundat el 1909 per Eudald Serra i Buixó. No parlem d'un any qualsevol: és el de la Setmana Tràgica. Els dos volums que els comento contenen les encícliques Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII i Quadragesimo Anno –més coneguda com a Restauració de l’ordre social– de Pius XI (1931). La traducció està feta en un català normalitzat però alhora arcaïtzant; la de Rerum Novarum és del 1933, i la de Quadragesimo Anno del 1931. A la dècada del 1930, en plena crisi econòmica mundial i d'ascens dels totalitarismes, aquestes encícliques van adquirir protagonisme en el si del debat social i polític europeu. Podien ser llegides com una mena de tercera via entre el capitalisme liberal, que la crisi del 1929 havia desacreditat profundament, i un comunisme que avançava com a alternativa radical i que l’Església considerava incompatible amb els seus principis. En aquell context turbulent, la recepció de la doctrina social catòlica va ser diversa i sovint contradictòria.

A l'article d'aquesta setmana Ferran Sáez aprofitava el nou disc de Rosalía per advertir-nos contra la temptació de llegir la popularitat d'un cert tipus d'espiritualitat com si fos "la deriva d'una recerca de sentit en un món ultrafragmentat". El misticisme amb què treballa la cantant de Sant Esteve Sesrovires al seu nou projecte és el que Sáez anomenaria una "espiritualitat postmoderna", que, per la seva imbricació en la lògica del mercat, seria directament incompatible amb la transformació de la consciència que el mateix disc invoca. Coincideixo amb el diagnòstic, però m'agradaria aprofitar-lo per parlar del món cap al qual aquesta operació artística s'adreça, perquè podem estar segurs que les grans dives del pop són lectores molt atentes de l'època en què viuen, i que Rosalía vulgui fer art i negoci d'un cert retorn a l'espiritualitat vol dir que aquest cert retorn no se l'ha inventat pas ella, sinó que flota en l'aire, a veure qui sap donar-li forma i aprofitar-lo.

1. Resulta que tot això de la religió ja no ens interessa en absolut; però resulta també que no parem de parlar-ne, encara que sigui malament. En què quedem, doncs? La mort del papa Francesc ha fet aflorar (de nou) aquesta i altres pintoresques contradiccions. El “supermercat espiritual”, en feliç expressió de Peter Berger, vessa. És probable que, en tota la història de la humanitat, cap generació hagi visitat tants i tan variats temples com en l'actualitat. Aquestes incursions, tanmateix, només són excursions: gairebé mai estan relacionades amb un sentiment espiritual real sinó amb circuits més o menys turístics que poden incloure –de vegades en un mateix pack– catedrals gòtiques, pagodes budistes, restes de l'antiguitat pagana i cementiris catòlics amb celebritats en descomposició. L'espiritualitat està en hores baixes? Sí i no. Mai no s'havia apel·lat tant a aquesta noció com ara, però tampoc mai s'havia erosionat tant el seu significat profund. No hi ha cap altre moment en la història d'Occident en què s'hagin escoltat tantes cantates, oratoris i motets de caràcter religiós com ara. A mitjans dels 90, els austers monjos de Silos van arribar a competir amb Madonna i Prince al top ten. ¿Aquestes formes d'espiritualitat tenen realment alguna dimensió transcendent? Probablement no. Per argumentar això vaig necessitar escriure un assaig que es va publicar aquest febrer i que no crec que pugui resumir aquí. 

Mar Griera (Sabadell, 1978) és catedràtica de sociologia i directora del grup d'investigació ISOR sobre sociologia de la religió.

"Déu ha mort", deia Nietzsche al segle XIX. Molts anys després la frase, sembla més certa que mai. Molta gent ha substituït Déu per activitats en què hi ha un substrat espiritual però sense religió. Mentre veiem com les esglésies es buiden, assistim a l'èxit de les classes de meditació, de ioga o dels retirs de cap de setmana. Per a molts joves, la nova manera de resar és manifestar, demanar desitjos quan a la pantalla del mòbil apareix una hora mirall (22:22, per exemple) o veure què et diu la tarotista que et llegeix les cartes en un vídeo de TikTok.

Fa poc li vaig preguntar a Ferran Sáez sobre la seva relació amb l'espiritualitat i em va assenyalar una finestra discreta situada molt amunt de la cambra on ens trobàvem. Era un dia gris, la llum natural perdia contra l'artificial, i a l'ampit hi havia un pardal que aprofitava les formes de l'edifici per resguardar-se de la pluja. "Podria posar una barrera entre el que estem fent aquí i aquest pardal, entre jo i el món, però trio no fer-ho", va dir. Érem a una sala d'actes de la Casa de Convalescència, una joia de l'arquitectura civil barroca catalana que serveix de seu a l'Institut d'Estudis Catalans, al final d'un simposi dedicat a celebrar Sáez en tant que "clàssic contemporani" i aprofundir en el coneixement de la seva obra. Després de quatre hores de ponències acadèmiques, a la perifèria d'una bombolla d'assoliments humans la resta del món continuava girant amb una indiferència laboriosa i calmada. És una d'aquelles imatges que et fa veure't des de fora i, en aquest canvi de la mirada, consideres la possibilitat que hi hagi alguna cosa genuïnament important més enllà de tu mateix. 

Després de llicenciar-se en antropologia a la Universitat de Colúmbia, Bill Porter (Los Angeles, 1943) no sabia quin camí prendre i va veure que hi havia una beca disponible per a estudiants que volguessin estudiar "una llengua tan estranya com el xinès". "En aquells moments, principis de la dècada dels 70, el meu únic contacte amb Orient havia estat la lectura d'un llibre sobre budisme zen", recorda ara, convertit –almenys a la Xina– en una espècie d'estrella del rock gràcies a llibres com Camino al cielo, del qual ha venut més de dos milions d'exemplars.

La policia francesa ha detingut prop de París el romanès Gregorian Bivolaru, fundador i líder d'una xarxa internacional de ioga tantra –també conegut com el ioga porno– considerada una secta, la Federació de Ioga Atman. Bivaloru, de 71 anys, estava en cerca i captura des del 2017 per tràfic d'éssers humans i està investigat també per violació, segrest en banda organitzada i abús en el si d'una secta. Juntament amb Bivolaru, la policia ha detingut 40 persones més a França.

En el pitjor de la pandèmia, amb visites restringides als hospitals, la família de la gironina Esther Ayuso vivia el seu particular drama: el fill gran, el Quim, de sis anys, estava ingressat amb el pitjor dels pronòstics. El nen, diagnosticat amb les molt minoritàries síndromes de Rethoré i Dandy-Walker i una hidrocefàlia secundària, tenia al cos 16 intervencions quirúrgiques i un llarg historial mèdic. Després de començar a ser tractat en clíniques gironines, la família el va traslladar a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues de Llobregat, però ni en aquest centre de referència mundial els professionals tenien una solució perquè “no hi havia cap patró al món” com el del Quim. 

En el tema de les religions, l’Europa del segle XXI és l’excepció, no la regla. Ho dic pensant en el conjunt del planeta, no tan sols en Europa, on viuen una mica menys del 10% dels vuit mil milions d’éssers humans. La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l’opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada.

Un mes de juny com aquest, però del 2014, va aparèixer a l’ARA una secció setmanal anomenada Consciència d’ara. El director d’aquell moment, Carles Capdevila, em va dir: “Fes-ne vint i després en tornem a parlar”. La d’avui és la 333, número particular i escaient per indicar que el cicle s’ha acabat. 

Un noi perd el seu cavall i la gent exclama “Quina mala sort!”; dies més tard el troba i llavors li diuen “Quina bona sort!”. El noi el munta de nou, cau i la gent torna a exclamar “Quina mala sort”, però esclata la guerra i amb la cama trencada no el poden reclutar. “Quina bona sort!”, diuen ara.

"El cinema ens permet fer un camí interior, que és de coneixement, perquè no té en compte el temps cronològic, no té una idea lineal de la història i, per tant, del progrés; el cinema ens obliga a retornar constantment al passat i nodrir el present i el futur d’aquest passat, i també, en tot cas si entenem el cinema de manera humanista, ens obliga a trencar amb les nocions que ens confinen, que ens empresonen, com ara les nocions d’identitat, de diferència (la diferència que provoca rebuig), la noció d’obediència, la noció d’ordre i de norma. D’aquesta manera, el cinema ens empeny a anar cap a l’altre, a acollir-lo amb una altra consciència, alliberats d’aquestes formes de tancament gairebé institucionalitzades que ens han imposat”.

Dir “Marroc” és dir “veïnatge”. Dir “veïnatge” és dir “política”. Dir “política” és dir “posicionament”. Dir “posicionament” és dir “ubicació”. Dir “ubicació” és dir “aquí”. Dir “aquí”… Què vol dir? On acaba l’aquí? Qui en queda fora? Dir “Marroc” és dir “allà”. I entre aquests aquís i allàs imaginaris i alhora tangibles, un veïnatge sovint oblidat, fins i tot negat, a la vegada present i insistent.

Les religions són emanacions humanes que responen a un anhel. Són, alhora, receptacles d’utopies: una societat millor, una ànima salvada, un paradís celestial, un cor aliè al patiment. L’anhel pren forma segons els temps i les geografies, agafa sovint altres noms, de la política a la medicina o l’art, però el rum-rum hi és: podríem estar millor.

Per al mestre sufí Ruzbihan Baqli, nascut a Shiraz al segle XII, Déu parla a través dels ocells. Quan el 2013 Colleen es disposava a reprendre els concerts després de cinc anys d’haver parat, una munió de falciots sobrevolaven la terrassa de Lisboa on havia d’actuar. “Volaven com bojos i recordo que estava molt estressada pel fet de tornar a tocar en directe. Veure aquella potència del seu vol i els seus sons tan impactants em va marcar”. 

Els estels orienten els navegants per mars d’aigua i de sorra, vaticinen esdeveniments i modulen caràcters humans. Des de sempre, la gent del desert ha tingut estels com ara tenim mòbils: una prolongació del cos. Isabelle Eberhardt, que tant s'estimava les dunes, va deixar escrit: “La literatura és la meva estrella polar en les tenebres de la vida”. Perquè d’estels també n’hi ha de figuratius. Ella mateixa va ser un estel fugaç: ràpida, impactant, de moviment constant. Encara ara, més d’un segle després que una riuada enfangués del tot el seu cos de només 27 anys, continua brillant mentre espera que alcem la vista i ens deixem inspirar.

Parlar no sempre és definir, explicar, donar un sentit únic. Les paraules són més que termes de diccionari: entonació, història, emoció, intuïció, experiència, context… Les paraules canvien, modulen converses, viuen. N’hi ha que defugen fins i tot el sentit i la definició i, no obstant això, són pronunciades constantment. Potser la més característica d’aquestes paraules sigui Déu. 

L’escriptor italià Erri De Luca, famós lector, escriu: “Llegir m’eixamplava el camp d’acció dels sentits i m’ensenyava a salvar els detalls de la destrucció. Després, l’escriptura sacra va fer rebaixar la vanitat dels llibres i els va col·locar a l’altura del terra, entre les sabates i les escombres”. Però és sempre així? Encara avui hi ha llocs on l’escriptura sacra i la resta de llibres ocupen llocs elevats que aterren als cors, on poesia i pregària no són entitats separades, sinó permeables. L’Iran és un d’aquests llocs.