<![CDATA[Ara.cat - veritat]]> 10 <![CDATA[Mentides piadoses]]>

Tan sensibles com som a la desinformació que provoquen les notícies falses, alhora ens mostrem tan extremadament tolerants amb la sistemàtica publicació de mentides piadoses que ens volen fer combregar amb l’agenda política de qui les ha fabricades i del mitjà de comunicació on es publiquen. Penso en tots aquests estudis, investigacions, entrevistes i reportatges posats al servei d’una representació esbiaixada de la realitat per fer-la més complaent i menys conflictiva, o bé per fer-la més amenaçadora i provocar una resposta més contundent a favor de com es voldria que fos.

]]> <![CDATA[La veritat no importa]]>

La reflexió, l’argumentació, la dialèctica basada en fets o en principis comprovables han deixat pas a la immediatesa. La veritat és ara un atribut entre molts –no el més important– perquè el fet probatori no és rellevant i la responsabilitat pel que es diu importa poc perquè massa sovint no té conseqüències.

]]> <![CDATA[L’error i la mentida]]> Encara de vacances econòmiques i abordant temes quotidians, us vull parlar d’una cosa que m’ha servit extraordinàriament a la vida. A gaudir més i a viure en pau amb mi mateix. Es tracta del dia que vaig sentir una frase molt òbvia. Però el participi d’obvi és obviat. Tendim a obviar el que és evident. La frase era aquesta: “La mentida és filla de no saber reconèixer els nostres errors”.

]]> <![CDATA[Els Reis d’Orient i les veritats incòmodes]]> En principi tots volem saber la veritat. Una altra cosa és que quan ens la diuen ens agradi. Les veritats incòmodes ens fan nosa. És més fàcil divulgar veritats còmodes, esclar. Per exemple, al públic sobiranista és agraït dir-li, dia sí i dia també –cosa fàcil, d’altra banda–, que la justícia espanyola està polititzada i que l’endèmic centralisme perjudica Catalunya. En canvi, quan expliques que l’independentisme està agafant tics populistes i antipolítics, i quan exposes el fang de les seves picabaralles, la majoria prefereix mirar cap a una altra banda. La veritat, doncs, no sempre triomfa. Potser al final, com titulava Xavier Bosch, “se sabrà tot”, però hi ha coses que per molt que se sàpiguen passen sense pena ni glòria. Senzillament són ignorades: a ningú li plau que li treguin les vergonyes.

]]> <![CDATA[La veritat no m’agrada]]> De vegades, com a empresària, tinc problemes amb la veritat. No us penseu que sigui gran cosa: senzillament, les dificultats que comento tenen a veure amb el fet que, de vegades, la veritat no m’agrada. Per sort, no és fàcil que la veritat vingui tan alegre a veure’t i a dir-te tot el que no t’agrada sentir: més aviat al contrari, aquestes veritats són molt bones amagant-se.

]]> <![CDATA[14/7: L'espontani]]> L’altre dia estava veient la final de l’Eurocopa de futbol, per televisió i sense veu (no compartia les redundàncies ni les complicitats dels locutors). En un cert moment es va parar el joc i durant uns minuts només ensenyaven primers plans dels jugadors o vistes generals del públic. Vaig suposar que havia saltat al camp un espontani. Ho vaig confirmar l’endemà als diaris. Però no ho van ensenyar en cap moment. Feien mans i mànigues per amagar-ne la imatge. Figura que una transmissió és un gènere periodístic on se’ns ensenya tot allò de rellevant que passa al camp. Però algú havia decidit que una cosa potser no transcendent però sí rellevant s’havia d’ocultar al públic. Potser perquè qui va censurar la imatge creia que si ensenyes un espontani n’hi haurà més que tindran la temptació de saltar. Se’ns ocultava un tros de la realitat figura que a fi de bé. Tot plegat és més aviat banal, però em va semblar una estafa. ¿Qui té dret a decidir que evitar que salti gent al camp és més important que el deure informatiu d’explicar tots els fets? Si ho acceptem com a norma, si pots sacrificar els fets a la bondat d’una suposada causa superior, no ens ha d’estranyar que el director d’un diari acabi dient que la unitat d’Espanya és més important que la veritat.

]]> <![CDATA[La mentida postmoderna]]>

1. Veritat. L’any 1943, Alexandre Koyré denunciava la veritat que “no radica en la seva versió universal sinó en la seva conformitat amb l’esperit de la raça, de la nació o de la classe social”. I l’anomenava “la mentida moderna”. Les bases segueixen essent les mateixes però la potencialitat de l’engany no ha parat de créixer, encara que les formes puguin ser més suaus que a l’època en què escrivia el filòsof de la ciència que nascut a Rússia va fer carrera a França.

]]> <![CDATA[Sense veritat no hi ha democràcia]]>

A principis d’aquest any hi va haver una insurrecció que va intentar invalidar el resultat de les eleccions presidencials nord-americanes i apoderar-se del Capitoli de Washington. Els insurrectes creuen que Donald J. Trump va guanyar les eleccions, que hi va haver un frau electoral massiu, i alguns semblaven convençuts que participaven en una revolució.

]]> <![CDATA[Llibertat, veritat i responsabilitat]]>

És clar que, des d'un punt de vista polític, la salutació freqüent d’aquest final d’any ja no ha estat el tradicional desig, “un bon any 2021”, sinó alguna que reflectia una gran inquietud pel que està passant, junt amb el desig i l’esperança de poder aturar una sèrie de tendències que hem viscut al llarg del 2020. Per descomptat, la més impactant és la sanitària, per si mateixa i per les seves conseqüències; però no em sento pas en condicions d’opinar sobre la crisi sanitària i ho deixo per als experts. En canvi, vull fer uns comentaris sobre els perills que estan afectant el nostre sistema polític de convivència, que anomenem convencionalment democràcia representativa. Crec que només l’equilibri entre les tres paraules del títol ens pot portar a fer front a molts dels problemes que ara estem experimentant.

]]> <![CDATA[Ciència i veritat en temps de conspiranoia]]>

Hem vist com s’han tornat a obrir les escoles aquesta setmana, tot i que la neu i el glaç han deixat alguns infants i joves sense les seves classes dels primers dies de l’any. Però, per a la resta, el segon trimestre del curs ha començat de manera presencial, i amb moltes ganes de retrobar-se. Malgrat les controvèrsies generades la setmana abans entre diferents col·lectius d’experts entorn de la conveniència d’endarrerir la tornada a l'escola, i malgrat les batalles entre comunicats que es contraposen, les escoles han obert les portes. Aquests dies hem vist com es fan servir les evidències o la manca d’evidències per argumentar a favor o en contra d’endarrerir la tornada a les aules. També hem vist que els argumentaris es basen en diferents punts de vista, ja que és molt el que hi ha en joc. Ens hi juguem tant la salut pública i el control de la pandèmia com la salut emocional i el benestar dels infants, la pèrdua d’aprenentatges o l’equitat i les desigualtats educatives. També —per què no dir-ho?— hi ha en joc l’economia del país i molt probablement les properes eleccions. El que està clar és que hi ha una àmplia diversitat de criteris a prendre en consideració i que les evidències depenen de com es consideri el perjudici que suposa per als infants quedar-se a casa, o el risc que suposi per al control de la pandèmia. Les famílies i la ciutadania en general viuen bombardejades amb informacions. Tots volem respostes i fan furor els eslògans.

]]> <![CDATA[Pots votar, però no pots triar què és veritat]]>

El període electoral del 2020 als Estats Units probablement serà un dels més polaritzats i disputats de la història nord-americana. Els resultats tindran una gran repercussió a tot el món i, molt probablement, conformaran l’ordre global dels pròxims anys. En un moment en què la temperatura política s’enfila dràsticament, la gent de tots els bàndols hauria de reflexionar sobre què són realment unes eleccions democràtiques.

]]> <![CDATA[22/1: Quina veritat?]]> A base d’atestats policials imaginatius i d’instruccions judicials novel·lesques, l’Estat va construir un relat sobre el que va passar a Catalunya el setembre i l’octubre del 2017. La Generalitat s’havia revoltat utilitzant la violència de les masses i la complicitat d’un cos armat, com són els Mossos. La presència en aquest relat de les referències a la violència i a les armes dels Mossos era el que permetia jutjar els protagonistes allà on més convingués, demanar penes altíssimes i mantenir eternes presons provisionals. Ara aquell relat s’ha d’anar convertint en veritat jurídica, a través dels judicis. I no quadra per enlloc. La violència de les masses, en el judici del Suprem, va ser el nom que se li va donar a la violència contra les masses, que no és el mateix. I ara s’esquerda la idea de la complicitat d’un cos armat. Si a tot plegat li traiem la violència i les armes, què en queda? Quina veritat acabaran establint els tribunals sobre el que va passar que s’aguanti mínimament i que no quedi desmentida per tones d’imatges, documents i testimonis? Potser la veritat que quedi establerta no serà tan heroica com voldrien alguns, però tampoc tan conspirativa com volien els primers relats sobre els quals s’ha basat tota la repressió.

]]> <![CDATA[Justícia, veritat i raó, segons Leonardo Sciascia]]>

"Però el diable estava tan cansat que preferia deixar-ho tot en mans dels homes, més eficaços que ell"

]]> <![CDATA[Mentides]]> Joseph Goebbels (un dels col·laboradors més propers d’Adolf Hitler) afirmava que “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. Aquesta premissa, que per a alguns és patró de conducta i que hem vist complir-se històricament en política (i altres esferes de la vida pública), darrerament torna a regir les nostres vides. I en patim les conseqüències dia a dia.

]]> <![CDATA["I què és la veritat?"]]> Aquest dies els cristians recorden el dramàtic intercanvi que Pilat i Jesús sostenen al pretori i que acabarà amb la crucifixió. Segons sant Joan, l’autoproclamat rei dels jueus afirma que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, i el màxim representant del poder polític li contesta: “I què és la veritat?” La pregunta té més de 2000 anys però ressona avui amb urgència, convertida en la qüestió dels nostres dies, perquè la tecnologia ha donat a la veritat i a la mentida els altaveus més sofisticats i eficaços que hagin existit mai. No és fàcil separar veritat i mentida perquè poden venir barrejades pel matís o per l’interès. Però si aïllem el soroll i escoltem el fons de la nostra consciència notem què és veritat i què és mentida, sobretot quan parlen els màxims representants del poder polític del nostre temps.

]]>