Liberté, el nou film d’Albert Serra, ha guanyat el premi especial del jurat d’Una Certa Mirada -la segona secció en importància del Festival de Canes-, èxit que reforça el prestigi internacional d’un cineasta que no afluixa en la voluntat per desafiar les convencions del cinema.

“Això està passant de veritat?”, es preguntaven molts espectadors dijous a la nit durant la projecció a Canes de Mektoub, my love: Intermezzo, una d’aquelles sessions que difícilment oblidaran els que van assistir-hi. El retorn d’Abdellatif Kechiche a la competició després de guanyar la Palma d’Or el 2013 amb La vida d’Adèle va ser igual d’apoteòsic, però si fa sis anys la crítica va elogiar en bloc la seva pel·lícula, ahir les postures es van polaritzar entre una majoria de crítics basculant entre la indignació i el desconcert, titllant la pel·lícula de sexista, avorrida i pornogràfica, i una minoria entusiasmada amb la radicalitat de la proposta i l’atreviment d’un director que porta al límit el seu cinema naturalista per filmar el desig, els cossos i l’hedonisme juvenil en l’escena de discoteca més llarga (tres hores!) de la història del cinema.

Ahir era difícil no topar amb mafiosos o policies si posaves els peus en alguna de les sales del Festival de Canes, que va viure una jornada de crims i càstigs plena d’homicidis, judicis i investigacions policials. D’una banda, el veterà Marco Bellocchio abordava a Il traditore la figura de Tommaso Buscetta, el mafiós que amb el seu testimoni va fer caure centenars de membres de la Cosa Nostra; de l’altra, Arnaud Desplechin adoptava el gènere policíac a Roubaix, une lumière, que s’inspira en la realitat per recrear el treball diari de la policia de la ciutat francesa de Roubaix. Però, a més, per arrodonir la jornada criminal, la pel·lícula d’acció coreana que sempre s’acaba fent un forat en la programació va ser The gangster, the cop and the devil, un trepidant thriller en què un capo mafiós de Corea i un policia persegueixen un assassí en sèrie.

Ja el coneixíem d’abans pel seu pas aleshores encara discret per festivals com Sitges o Gijón, però el llançament internacional de Nicolas Winding Refn va tenir lloc a Canes el 2011 amb l’estrena de la pel·lícula Drive. El danès ha presentat al certamen francès tots els seus films posteriors, i en aquesta última edició, que es clausurarà demà dissabte, també dos episodis dels deu que conformen Too old to die young, la sèrie que ha rodat per a Amazon Video i que s’estrena el 14 de juny.

'Erase una vez en Hollywood', la nova pel·lícula de Quentin Tarantino, va tenir una gran acollida dimarts en la seva estrena a Canes. Però, tot i així, el director no estava per romanços en la trobada amb la premsa celebrada ahir, i quan van preguntar-li per què Margot Robbie no tenia més diàlegs o presència en la pel·lícula, Tarantino va contestar amb un sec “rebutjo la teva hipòtesi” que va congelar l’ambient de la sala. I no va ser l’única resposta tallant del director al llarg d’una roda de premsa en què també van saltar espurnes quan van preguntar-li per la violència contra les dones o per Roman Polanski, que era el marit de Sharon Tate.

Quan Quentin Tarantino viatja al passat, la història tremola i l’espectador hi surt guanyant. Com a Django desencadenat o Maleïts malparits, el director nord-americà sempre adopta una mirada nova o un punt de vista inesperat que reinventa els cànons del cinema d’època. Així, pot convertir un esclau negre en l’heroi d’un western esclavista, un grup de jueus en vencedors de la Segona Guerra Mundial o, com a Érase una vez en Hollywood, que ahir es va estrenar al Festival de Canes, pot acostar-se als crims perpetrats pels acòlits de Charles Manson de la manera més el·líptica i inesperada. Concretament, a través d’una original variació de la mitologia nord-americana que evita els llocs comuns per erigir-se en subversiva carta d’amor a la innocència d’una època -i sobretot d’un cinema, el de finals dels 60- que precisament va ser aniquilada per la foscor que simbolitzen els assassinats ocorreguts el 1969 a casa de Sharon Tate i Roman Polanski.

Ira Sachs ha abandonat la seva estimada Nova York per rodar la seva nova pel·lícula, però té una bona excusa: passejar pels jardins de Sintra en companyia d’Isabelle Huppert i Marisa Tomei. A Frankie, el debut del nord-americà en la competició oficial de Canes, una actriu famosa (Huppert) organitza unes vacances a Portugal amb un grup de familiars i amics; ho fa per un motiu seriós però també amb la secreta esperança que la seva amiga Ylene (Tomei) s’emboliqui amb el seu desorientat fill (Jérémie Renier). També hi ha, entre d’altres, el marit d’Huppert (Brendan Gleeson), la fillastra (Vinette Robinson) amb la seva pròpia família i fins i tot l’exmarit de l’actriu (Pascal Greggory). Amb ells i amb l’esplèndid paisatge portuguès de fons, Sachs desplega un retrat coral que captura un moment en suspensió d’unes vides en tensió i a punt de canviar irremeiablement.

Primera gran sorpresa al Festival de Canes. Havent dirigit títols intel·ligents i sensibles com La banda de les noies o Tomboy, Céline Sciamma ja era una directora per tenir molt en compte, però pocs s’esperaven que el film que presentava ahir a la competició oficial fos una obra tan memorable i sublim on Sciamma abandona el realisme urbà dels seus anteriors treballs en favor d’un melodrama romàntic d’època que, de moment, s’ha situat com a favorit a la Palma d’Or juntament amb Dolor y gloria.

De tant en tant, el Festival de Canes regala moments que no tenen preu. Un d’aquests moments es va produir ahir a la Quinzena dels Realitzadors, en què l’estrena de The lighthouse va fer gravitar l’atenció de la premsa a la tercera secció paral·lela del festival, no tant per les ganes de veure el retorn del director de la impressionant La bruixa, Robert Eggers, com pel nom dels protagonistes, Willem Dafoe i, sobretot, Robert Pattinson.

Fa tres anys, Albert Serra va presentar al Festival de Canes la seva pel·lícula més accessible i aclamada de forma majoritària, La mort de Lluís XIV,l’única que no ha provocat l’habitual polarització extrema entre la crítica. En conversa amb l’ARA, Serra confessava aleshores mig en broma que tants elogis eren mala senyal. “La pròxima vegada donaré més pel cul”, va prometre. I després de veure el nou treball que va presentar ahir a Canes es confirma que així ha estat. Amb Liberté, que competeix a la secció paral·lela Una Certa Mirada, Serra treu el fre de mà i torna a la radicalitat i la transgressió, amb una pel·lícula plena de sadisme i sexe explícit que explora el costat fosc de la sexualitat i el desig sense por a incomodar l’espectador.

Hi havia una certa inquietud entre la premsa abans de la 'première' de 'Dolor y gloria' a Canes. La crítica espanyola, que ja havia vist el film, feia mesos que reclamava la primera Palma d’Or per a Almodóvar. ¿Però aquest entusiasme es traslladaria a la crítica internacional? Aquest dissabte s'ha resolt la incògnita amb l’ovació amb què els periodistes han rebut el director i la seva 'troupe' al arribar a la seva roda de premsa, un eco dels 10 minuts d’aplaudiments amb què es va celebrar la projecció de gala de divendres i que va provocar les llàgrimes d’emoció d’Almodóvar i Antonio Banderas.

A punt de fer 83 anys, Ken Loach va tornar a la secció oficial de Canes amb un nou informe desolador sobre l’efecte del neoliberalisme despietat en la classe obrera anglesa, Sorry we missed you, escrit amb Paul Laverty, el seu soci habitual. A Loach se li ha de reconèixer la capacitat per mantenir-se fidel a les constants del seu cinema de denúncia, i alhora saber desplaçar la diana cap a problemàtiques candents, en aquest cas les noves tàctiques empresarials d’externalització de la força de treball, és a dir, la uberització del món laboral i el cost humà que comporta.

En el cim de la seva carrera musical, el 1975 Elton John es va recloure a la seva mansió durant mesos alimentant-se només de capses industrials de gelat i llaunes d’escopinyes marca Sainsbury. Aquesta anècdota, aportada pel seu biògraf Philip Norman, és la classe de detall absurd i deliciós que no apareix a Rocketman, el biopic sobre el cantant anglès que aquest divendres va ser rebut amb força aplaudiments en la seva projecció fora de competició al Festival de Canes. Dirigida per Dexter Fletcher i amb un sensacional Taron Egerton que es mimetitza amb Elton John, la pel·lícula retrata el músic com un home traumatitzat des d’una infància marcada per la falta d’afecte d’un pare inaccessible emocionalment que el va abandonar.

El brasiler Kleber Mendonça Filho té una habilitat especial per convertir les seves pel·lícules en caixes de ressonància de la situació política del seu país. Amb Doña Clara, el retrat d’una vídua vitalista que es resistia al mòbing d’una empresa immobiliària, el director va portar al Festival de Canes del 2016 la polèmica sobre l’impeachment de Dilma Rousseff i la indefensió dels ciutadans davant els grans poders econòmics del Brasil. Ahir Mendonça Filho va tornar a Canes amb Bacurau, codirigida amb el seu director d’art habitual, Juliano Dornelles. És un western futurista ambientat d’aquí pocs anys en un poblet brasiler deixat de la mà de Déu -ni tan sols apareix al mapa- i pràcticament autogestionat pels habitants davant la corrupció absoluta d’uns polítics que els roben l’aigua corrent i només s’hi apropen per demanar el vot.

L’endemà d’inaugurar el Festival de Canes amb The dead don’t die, la troupe de Jim Jarmusch va presentar en roda de premsa aquesta excèntrica comèdia zombi, una pel·lícula tan lleugera i autoindulgent que a estones sembla una costellada familiar. Així ho va reconèixer en part el mateix Jarmusch: “Què és la pel·lícula? No ho sé. Jo l’he escrit per treballar amb amics com Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton o Steve Buscemi. També amb gent que no coneixia com Danny Glover o Selena Gomez, a qui admiro per com inspira els fans a trobar una veu pròpia. Em fa molt feliç haver col·laborat amb ells, amb tot l’equip”.

El Festival de Canes va inaugurar aquest dimarts la 72a edició amb una catifa vermella plena de cares conegudes que anaven molt més enllà del cinema. Aquesta mítica festa francesa del cinema, com la resta de catifes vermelles on hi ha molta atenció mediàtica, es va convertir en un aparador per a les firmes de moda que van voler vestir les assistents amb els seus millors dissenys. Actrius però també 'top models', cantants i 'influencers' no es van perdre aquesta cita plena de glamur. Aquests són els 'looks' més destacats de la primera jornada:

“Això acabarà malament”, repeteix amb insistència Adam Driver a The dead don’t die, la incursió de Jim Jarmusch en el gènere zombi que ahir va inaugurar el Festival de Canes. És el mantra profètic d’una comèdia negra i paròdica que en alguns moments es veu devorada per la seva pròpia autoconsciència però que el públic va rebre amb moderada satisfacció gràcies sobretot a la seva falta de pretensions i per assumir la condició d’artefacte jarmuschià, ple de referències a l’univers cinematogràfic del director.