La xocolata ens fa feliços. És popular, ho sap tothom i no és profecia. És ensumar-la o parlar-ne i el nostre estat anímic canvia. I és així perquè la ciència assegura que connecta amb unes molècules que fabriquem, les endorfines (les anomenades "hormones de la felicitat") i la serotonina, i aleshores generen una sensació de benestar, plaer i relaxació emocional.

El preu del cacau va caure el 2025 més d'un 45% després d'un 2024 marcat per un fort encariment provocat per les males collites al principal país productor, la Costa d'Ivori, i per l'entrada als mercats majoristes de fons especuladors. De moment, però, el cost de la xocolata per als consumidors encara no s'ha adaptat a la disminució del preu del cacau i es manté per sobre dels nivells de fa pocs anys.

Tothom s’hi atura. Els aparadors de la Bomboneria Almera són com una flama que t'hipnotitza. És impossible no sentir-se seduït per aquest comerç històric. De fet, un cop va ser el mateix Pedro Almodóvar el que hi va entrar, esperant poder-la posar en una pel·lícula seva. Soc a la porta i em trobo una clienta de tota la vida. Ve a comprar dues caixetes de bombons per unes amigues. Diu que la seva mare, que va viure fins passats els noranta anys, va venir-hi tota la vida a comprar caramels. Rebre un regal de Ca l’Almera, com en dirà qualsevol badaloní, és sempre festa grossa. Per la seva qualitat i per l’amor que posen a l'embolicar els paquets. Diumenge, el dia de descans, Teresa Almera estava dins la botiga fent llaços, precisament. Ara ja ningú en fa, de llaços, m’explica. La Teresa és de la classe de botigueres que no compten les hores i que viuen la seva feina amb entusiasme per preservar el llegat de l’avi Cinto.

La rajola de xocolata farcida de praliné de festucs i pasta torrada kataifi (una mena de pasta fil·lo) s’ha convertit en un fenomen de masses que ha dividit els xocolaters en dos bàndols: els que no en volen saber res, perquè la troben comercial; i els que l’han començat a elaborar perquè consideren que és tan bon invent com va ser en el seu dia l’After Eight, que es va crear al Regne Unit el 1962. El cas és que aquesta rajola de xocolata innovadora, creada per l'egípicia Sarah Hamouda el 2022, té un preu alt per culpa del farcit, concretament del praliné, els festucs amb sucre, perquè la fruita seca costa al voltant de trenta euros el quilo. Per això, el xocolater Lluc Crusellas afirma que “si et trobes una xocolata Dubai per dos euros, és una rajola de Dubai falsa, sense festucs”.

Va ser un antull de knafeh durant l'embaràs el que va fer que Sarah Hamouda somiés amb xocolata: s'imaginava una barra que recordés les postres cruixents i cremoses de l'Orient Mitjà de la seva infància britànica i egípcia. "L'endemà vaig dir al meu marit que volia començar un negoci de xocolata", explica des de casa seva a Dubai, als Emirats Àrabs Units.

No està documentat, no hi ha manera de trobar-ho per escrit als diaris de l’època ni als llibres, però Joan Mach, propietari de la Granja Dulcinea (c. Petritxol, 2) de Barcelona sosté que va ser el seu pare, cantant d’òpera, qui va pensar un dia a col·locar nata muntada damunt de la xocolata desfeta que servien en tassa als clients. “Va dir que així recordaria les muntanyes de Suïssa, aquelles que ell havia vist en els seus viatges per fer concerts”, afirma avui el seu fill, que porta el mateix nom que el pare. Sigui com sigui, la Granja Dulcinea és un lloc de culte per als que volen sucar el melindro o els xurros (“estan més de moda que mai”, diu) a la xocolata desfeta, que preparen a partir de la barreja de dues marques diferents.

“Quan veus com descarreguen el camió ja saps qui estarà al podi”, diu un xocolater que ha format part del jurat del World Chocolate Masters, el concurs que ens va fer descobrir un nom: Lluc Crusellas, el xicot de Santa Eulàlia de Riuprimer que el 2022 va guanyar el trofeu més preuat del món del cacau. I tot plegat, molt abans que algú pensés que podria guanyar –bé, algú sí que s'ho pensava, ja hi arribarem–, va ser registrat per Jordi Torra. Un material que ara ha estat transformat en un documental i que es va poder visionar a l'Atlàntida de Vic.

Si hi ha un municipi associat per antonomàsia a la pesca de la gamba vermella aquest és, sens dubte, Palamós. Ara bé, no és ni molt menys l'únic, ja que, al llarg del litoral català, també hi ha altres denominacions on es pesca aquest crustaci tan preuat, segurament amb menys peregrí, però amb un gènere igualment excel·lent. És el cas de Roses, on la flota pesquera que surt en direcció al Cap de Creus porta al port un carregament extraordinari de gamba vermella: sovint és un pèl més petita que la de Palamós, amb menys corba a la cua i un punt més rosada i transparent, però, de sabor, igual de potent, carnosa, amb gust salabrós i iodat. Els pescadors i cuiners rosincs no es cansen de reivindicar-la a la llotja i a taula i, ara, des del municipi, ha sortit una nova iniciativa molt singular per donar-la a conèixer encara més. Es tracta de la xocogamba, una gamba feta de xocolata creada pel mestre pastisser Albert Lorenzo, que, fa 3 anys, va inaugurar a Roses La Postreria, on prepara i ven tota mena de dolços i pastissos molt ben elaborats.

Els veïns que avui s’acostaven a una de les dues pastisseries del xocolater Pachi Larrea a Castelldefels (al passatge Mercè Rodoreda, 2 o bé al carrer Dr. Trueta, 2) no podien felicitar-lo pel premi del Millor Pastís de Xocolata del Món que va alçar divendres a Alacant. Els dilluns és el dia que tenen tancat, però és que a més Pachi Larrea encara no ha arribat a Castelldefels, perquè justament torna d’Alacant avui mateix.

El pastisser Oriol Balaguer és autor del llibre Oh la la chocolat (Planeta Gastro), en què explica receptes tan senzilles com la que us revelem perquè feu a casa.

El xocolater Oriol Balaguer explica en el llibre Oh la la chocolat (Planeta Gastro) com preparar postres de xocolata tan senzilles com les que revela en aquesta recepta, que la dificultat més gran que té és el temps de repòs a la nevera (dotze hores).

En uns dies en què els padrins han de donar la mona als seus fillols, arriben males notícies per als amants de la xocolata: està més cara que mai. El preu del cacau als mercats internacionals s'ha disparat els últims mesos fins a nivells mai vistos, per sobre dels 8.300 euros per tona. El preu dels futurs –els productes financers que utilitzen les empreses per comprar primeres matèries tancant un preu amb antelació– amb lliurament a dos mesos ha passat dels 2.600 dòlars per tona a fregar els 9.000 dòlars (8.343 euros) en només dos anys, la qual cosa representa un increment de gairebé el 250%.

Miquel Guarro (Piera, 1989) és xocolater, i actualment es dedica a assessorar projectes amb l’empresa que ha creat amb Miguel García, Wethefood. El seu ofici actual implica viatjar a diferents països del món per col·laborar en projectes de pastisseria. A més, acaba de publicar el seu primer llibre, Dulce revolución. Atrévete con la pastelería en casa (Espasa). Per arribar al present, ha passat per un passat intens, com ara ser director pastisser de Hofmann Barcelona; professor a l’aula de formació professional Chocolat Academy, a Vic, i pastisser al restaurant Dos Cielos, dels germans Torres, l'anterior al que dirigeixen actualment els bessons, Cocina HermanosTorres. L'entrevistem un migdia just l'endemà que hagi arribat a Mèxic.

Després de la crisi de l’oli de l’oliva arriba la del cacau, que també ha vist com la sequera fa disminuir-ne dràsticament la producció, sobretot a la Costa d’Ivori i Ghana, a l’Àfrica. Tot i que això no fa perillar la producció de mones de Pasqua, hi ha dubtes sobre si el preu augmentarà respecte a l’any passat.

Santiago Peralta és una rara avis. Ell i la seva companya, Carla Barbotó, van crear fa poc més de 20 anys Paccari, una empresa xocolatera. Els dos són de l’Equador i es van adonar que els països desenvolupats es quedaven el negoci i el productor de cacau la misèria. Van decidir trencar l’esquema i prendre una mesura que no havia pres mai ningú abans al seu país: triplicar el que es pagava a l’agricultor. El resultat va ser que Paccari és considerada una de les millors xocolates del món, han guanyat desenes de premis als International Chocolate Awards, els Oscars de la xocolata, i els millors cuiners la volen al seu restaurant. Però aquest no és el seu principal objectiu: “No volem ser la millor xocolata del món, volem ser la millor xocolata per al món" és el seu lema.

El millor xocolater del món acaba de treure al mercat la seva marca pròpia de xocolata, de nom Eukarya (que fa referència a les cèl·lules eucariotes), i ho fa amb trenta referències de productes, que s’aniran ampliant a poc a poc. D’entre totes les referències destaquen les rajoles, que n’ha fet de deu varietats diferents, que inclouen la blanca, la blanca amb caramel, amb llet i les negres (amb percentatges diferents de cacau, que van del 60% al 80%, i també amb altres ingredients: amb sal i cafè). L’origen del cacau amb què ha treballat les creacions són el Perú i Papua Nova Guinea. Els productes es podran adquirir al seu obrador de Vic (c. Lleida, 23) i en una botiga efímera, que estarà oberta fins al 21 de desembre a l’hotel Yurbban de Barcelona.

A les lleixes, pots de mel, terrines de flam d'ou i sobrets de llevat. En una altra postada, paquets de pastilles per fer suquet de peix i pots de crema de cacau. El 1945, José María Ventura i José Ignacio Ferrero es passaven el dia carretejant amunt i avall caixes plenes d'aquests productes. Eren cunyats i feia cinc anys que havien obert Nutrexpa, un petit negoci al carrer Torrent de l'Olla, al barri de Gràcia de Barcelona. Els anava bé, però encara no sabien que, ben aviat, batrien tots els rècords de vendes. Feia unes setmanes que se'ls havia encès la bombeta. A la rebotiga estaven preparant un innovador concentrat soluble de cacau en pols que, barrejat en un got de llet, tenia bon gust i, a més, era nutritiu. "Eren anys de postguerra, marcats per la fam i la manca d'aliments frescos i saludables per a tota la família, sobretot per als infants", contextualitza Carolina Luis-Bassa, directora del màster de màrqueting de la UPF - Barcelona School of Management. Els dos emprenedors van batejar l'invent amb el nom de Cola Cao.

El pastisser Eric Ortuño, de L’Atelier de Barcelona, explica com preparar a casa una mona de Pasqua de mida individual, decorada amb un guarniment senzill i atrevit alhora, que pot recordar el núvol de fils de l’artista Antoni Tàpies, instal·lat en la seva fundació, que, sigui dit de passada, porta per nom Núvol i cadira.

En cuina, com en la vida, els errors són l’origen de nous plats (i de nous plans). El llibre 50 éxitos culinarios nacidos por casualidad (RBA), escrit per l’empresari Oscar Farinetti, i que surt publicat aquesta setmana, fa un repàs de menjars emblemàtics, com el brownie, les patates fregides o l'ensaladilla russa, que podrien haver nascut per casualitats i errors fortuïts. L'autor acaba, com a colofó final, amb la Viagra, un altre dels grans errors, en aquest cas farmacèutic, que va sorgir arran de no haver aconseguit curar la malaltia per a la qual estava pensada en principi, l'angina de pit.

Els torrons han dividit el món en dos bàndols. D'una banda, els que busquen la innovació més inaudita, amb barreja de gustos i formes exclusives. De l'altra, els que alcen les veus i demanen que no els toquin els torrons, que la paraula només es refereix a la barra clàssica, amb els gustos de sempre –Xixona, Alacant, crema cremada i xocolata–. Entre uns i altres hi ha veus de renom, com la del xocolater Enric Rovira, que assegura que “el mercat del torró, no només el de xocolata, sinó també el tradicional, fa molts anys que està destrossat”. I és així per la crisi dels anys 2007-2008, i també per un altre motiu: per l’aparició de marques comercials, “amb gran ressò mediàtic, que ens ha aniquilat”, afirma Rovira.