10 Després de set anys –i quins set anys!– de publicació ininterrompuda, avui s’atura aquest dietari que he tingut el privilegi d’anar escrivint a les pàgines de l’ARA. Avui començo a treballar en la direcció del Memorial Democràtic, a proposta de la consellera de Justícia. És un honor i una responsabilitat i també una oportunitat de continuar treballant, de manera institucional, en un àmbit personalment apassionant i col·lectivament essencial com és el de la preservació i la difusió de la memòria viva dels terribles patiments i de les grans esperances que han travessat l’últim segle del país. No em sembla compaginable amb el manteniment d’aquest dietari públic, i és l’únic motiu per donar-lo per tancat. L’ARA l’ha acollit tot aquest temps amb cordialitat i implicació i oferint una llibertat i un suport absoluts. Quan em preguntaven quin era l’esperit d’un article tan breu, jo deia: expressar una sola idea clara i argumentar-la. En 1.275 caràcters –espais inclosos– no hi cap gaire més. Havia de ser una idea sincera, discutible, respectuosa i entenedora. La de l’article d’avui no és gaire sorprenent ni sofisticada. Però és sincera i clara: moltes gràcies a tothom qui ha fet possible aquest dietari, publicant-lo, llegint-lo o comentant-lo.

]]> EN ELS DARRERS ANYS, el debat català s’ha centrat -gairebé en règim de monopoli- en la qüestió de l’estat. La reivindicació d’un estat propi, la construcció d’un estat. Però hi pot haver reivindicació de l’estat perquè hi ha abans nació. Es demana el dret a l’autodeterminació perquè hi ha un subjecte per exercir-lo, una realitat nacional, una identitat, una llengua, una cultura. Catalunya, sense estat propi i amb un estat sovint a la contra, ha subsistit perquè hi ha hagut una societat sòlida i densa, des del punt de vista econòmic, cultural i social. I, per tant, al meu parer, el debat sobre l’estat demana no menystenir la solidesa de la nació, de la societat. I reforçar-la. Sigui quina sigui l’estratègia per aconseguir un estat, totes necessiten aquesta societat forta i travada. En cultura, en economia, en benestar, en progrés. Durant molts períodes de la història aquesta fortalesa l’ha pogut construir espontàniament la pròpia societat civil. Avui cal també l’impuls i la complicitat des de les institucions de govern. No pas abandonar el debat sobre l’estat, sinó complementar-lo amb l’enfortiment de la societat, de la nació, de la cultura, de la llengua, de l’economia... No fos cas que perseguint l’estat perdéssim la nació.

]]> Hi ha gent que es pensa que el món va començar el dia que ells van néixer. I que abans no hi havia res. El periodista Max Pradera diu que això de la independència de Catalunya va ser un invent d’Artur Mas i de la dreta ara fa una desena d’anys, quan no els van donar el concert econòmic. Deixo de banda la cosa aquesta de la dreta i l’esquerra, per suada i per cansada. Miro només la cronologia. Ara resultarà que el meu avi, d’Esquerra, que se’n va haver d’anar a l’exili l’any 1939 per separatista, era un visionari que ja intuïa una cosa que resulta que només s’inventarien uns altres vuitanta anys més tard! Em fa l’efecte que certes eufòries hispàniques -però també certes depressions catalanes- neixen d’una manca de memòria, de considerar conjunturals en les causes i els efectes el que són moviments de fons llargs i estructurals. Ni el catalanisme ni l’independentisme ni l’unitarisme espanyol ni la tendència a renunciar abans a la democràcia que a la unitat de l’Estat no són fenòmens que neixen de les necessitats immediates d’un partit o de la genialitat d’un líder. És un fil continu que fa molts anys que dura i que en moments diferents troba encarnacions i protagonistes diversos. Que ve de lluny i que costa de trencar.

]]> NO GAIRE TEMPS enrere, només gosaven dubtar públicament del correcte funcionament de les institucions espanyoles els qui se situaven al marge de l’Estat. Per exemple (però no els únics), els independentistes catalans. Llavors, quan algú criticava l’actuació d’alguna institució acusant-la de saltar-se les seves regles del joc per partidisme polític, sortien en tromba per dir que de cap manera, que totes -Fiscalia, judicatura, cossos de seguretat, monarquia- actuaven sempre dins del respecte escrupolós de l’estat de dret i que s’hi podia tenir confiança plena. Fa un temps que això ha canviat. El rei emèrit -que és casa reial, institució de l’Estat- acaba d’acusar la Fiscalia de l’Estat de no respectar la seva presumpció d’innocència, se suposa que per raons polítiques. Certament, la Fiscalia acabava de filtrar que investiga les activitats com a comissionista del rei emèrit. Abans només es criticaven les institucions espanyoles des de fora i entre elles es defensaven en un front comú. Ara unes desconfien públicament de les altres. Que el rei emèrit sospiti de la parcialitat de la Fiscalia (posem per cas) vol dir que allò de la democràcia exemplar i envejada per tot el món deu tenir algunes esquerdes. Que es veuen fins i tot des de dintre.

]]> ELS GUIONISTES del cinema comercial estan especialitzats en construir històries a mida de les necessitats de les productores. Una productora determina de què convé parlar i el guionista s’inventa una història a mida. L’estat espanyol profund deu tenir alguns guionistes -policials o judicials- que segueixen aquest procediment. Si el que ha passat a Catalunya en els últims deu anys és, tal com sembla, la reivindicació espontània i pacífica d’uns ciutadans a la qual un estat respon a cops de porra, és fàcil que resulti simpàtica a l’opinió pública. En canvi, si és el producte d’una conspiració oculta de les forces del mal per desestabilitzar el món lliure, difícilment obtindrà comprensió internacional. Per tant, convé la conspiració. I es crea una pel·lícula d’espies de Putin -fer-ho penjar del Doctor No seria massa fantasiós- que mouen els fils secrets de la revolta catalana. El relat età construït i potser hi ha algú disposat a comprar-lo. Això sí, té pegues. Una, no està comprovat que els dos milions de catalans que van anar a votar rebessin un sobre ple de rubles. I resulta, a més, que la revolta catalana és un episodi d’una història que ve de lluny i va començar com a mínim fa un centenar d’anys. Abans de néixer Putin, vaja.

]]> S’HA POSAT DE MODA en alguns sectors dir que tot el que està passant i tot el que passarà a l’Afganistan és culpa dels Estats Units i dels seus vint anys d’intervenció en aquest país. Certament, quan passa una cosa en un lloc és el producte d’una manera o altra de tot el que hi ha passat abans. Per tant, és evident que els Estats Units hi tenen un part important de responsabilitat, per acció o per omissió, per com van arribar, per com n’han marxat, per tot el que han fet i per tot el que han deixat de fer en aquests vint anys. Ara, alguna responsabilitat hi deuen tenir també els mateixos afganesos. Vull dir que la dinàmica interna de la regió no sembla que fos el paradís a la terra fins que els americans o els occidentals hi van injectar el verí de la discòrdia. De discòrdia ja n’hi havia. I, a més, abans dels vint anys d’intervenció americana hi va haver vint anys d’intervenció soviètica. ¿No hi tenen cap responsabilitat? Recomano llegir el magnífic llibre sobre aquella guerra de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx Els nois del zinc (el material dels taüts amb els quals retornaven els cossos dels soldats). Si no ho volem recordar, resultarà que el règim soviètic és com el Cid: capaç de guanyar les batalles de propaganda després de mort.

]]> ¿S’HA DE CENSURAR un cartell quan contradiu i ofèn les creences i les conviccions d’una part de la ciutadania? Si la pregunta la fem aquesta setmana, tenint al cap el cartell de Zahara censurat a Toledo, on es veu la cantant vestida de Mare de Déu i amb una banda on hi posa “Puta” (el nom del seu darrer disc), amb tota probabilitat tots respondrem que no s’ha de censurar. Jo el primer. O si tenim al cap el cartell de la pel·lícula d’Almódovar on es veu un mugró. Ara, ¿si ens haguéssim fet aquesta mateixa pregunta fa uns mesos, quan es va exigir la retirada d’un cartell per a la fira de Málaga on es veia una flor blanca davant de l’escot d’un vestit de flamenca, perquè cosificava el cos de la dona ensenyant l’escot sense la cara, hauríem contestat el mateix? Vull dir: ¿la pregunta inicial té una mateixa resposta en tots els casos o depèn de qui proposa el cartell, qui proposa la censura i quins sentiments o conviccions en resulten suposadament ofesos? Si la resposta no és igual en tots els casos, caldria explicar per què. I no val a dir que s’ha de censurar el que ofèn els bons i no es pot censurar el que ofèn els dolents. Defensar la llibertat d’expressió és creïble quan qui ho fa està en contra de l’opinió que s’està expressant.

]]> COMENÇA A HAVER-HI un debat sobre si Barcelona està en decadència. És un debat complicat, perquè no és clar com es defineix ni com es mesura la decadència. I si estiguéssim d’acord en diagnosticar-la, potser no ens posaríem d’acord sobre qui en té la culpa. En qualsevol cas, hi ha un problema de fons. Amb l’impuls olímpic, Barcelona va apostar per un model fonamentat en l’atracció de forasters i la generació de serveis. I això va tenir molt èxit: va aconseguir allò que es proposava i Barcelona es va posar de moda. Però també es van començar a subratllar els inconvenients que s’atribuïen al model: massificació, especulació. I la ciutat -els qui la governen i dirigeixen- ha apostat per allunyar-se d’un model que no li agrada. No sé si aquest és el sentiment majoritari dels barcelonins, però sembla l’hegemònic. I en part perquè ja no s’hi aposta, aquest model s’ha desinflat: Barcelona ja no està tan de moda. Han reculat els inconvenients, però han reculat també els avantatges. I no és clar que hi hagi un model alternatiu amb uns objectius alternatius que estigui funcionant i compensi les pèrdues. Potser la decadència és precisament això: el buit que es produeix quan allò que teníem no ho volem i allò que figura que voldríem no ho tenim.

]]> QUAN EXPLIQUES el segle XX català pel món, algunes persones interessades et pregunten: i com ha pogut sobreviure la nació sense un estat propi i amb dues llargues dictadures militars en contra? La resposta és que gràcies a la cultura i l’economia. La història política de Catalunya en el segle XX té llargs períodes de derrota de la catalanitat. En canvi, la història de la cultura i l’economia catalana és una història d’èxit. Joan Triadú deia que havia estat el segle d’or de la cultura catalana. I és un segle de progrés econòmic, que comporta grans canvis demogràfics. La Catalunya del XX preserva la seva identitat cultural i manté el creixement econòmic. Amb un estat no gens amic, això ho ha de fer sobretot gràcies a la força de la societat civil i de la iniciativa privada. I ho pot fer perquè aconsegueix que identitat i progrés econòmic vagin lligats. El catalanisme ha estat una idea de progrés. De cara al segle XXI, sembla lògic que, si es volen assolir els èxits polítics que no es van obtenir en el passat, no es faci al preu de renunciar a l’aposta -lligada- per la identitat i el progrés. No semblaria gens lògic que per tenir èxit en allò que no ha anat prou bé llencéssim a les escombraries de la història el que sí que ha anat bé.

]]> CADA SOCIETAT TRIA (o algú les tria en el seu nom) quines coses l’escandalitzen i quines no. Sembla que no hi hagi coses objectivament i universalment escandaloses: el que ho és en un lloc no ho és en un altre, segons el sistema de valors. Per exemple, tots hem vist pel·lícules -i situacions reals- en el món anglosaxó on una acusació pública de tortures policials provoca un escàndol. O l’evidència de la violència policial. O la sospita que l’estat espia particulars (el cas Watergate). O la humiliació sexual a dones detingudes o empresonades. Doncs sobre totes aquestes coses, que en el món anglosaxó provoquen d’una manera automàtica un escàndol, han aparegut en l’última setmana indicis més o menys sòlids referits a l’estat espanyol i no només no hi ha hagut el consegüent escàndol públic, sinó que ni tan sols han merescut una gran atenció mediàtica. La societat espanyola ha triat (o algú ha triat en el seu nom) que tot això no és escandalós. Encara que s’hi consideri en els països de l’entorn. Potser perquè ens proposen un sistema de valors en què aquestes coses, si les fan els bons contra els dolents, no són escandaloses. I per a aquesta societat (o per als qui parlen en el seu nom) és obvi qui són els bons i qui els dolents.

]]> AQUESTS DIES, contra el fons per cobrir les responsabilitats reclamades pel Tribunal de Cuentas, s’ha fet servir sovint aquest argument: no es pot fer pagar a la meitat dels catalans contraris a la independència el cost de la propaganda independentista. Seria un argument polític, no pas jurídic. Suposo que parla de dues meitats perquè la millor aproximació que tenim -les enquestes no valen, a aquests efectes- són els últims resultats electorals. Però més enllà dels números, l’argument és reversible. Perquè resulta que la meitat dels catalans (independentistes) estan pagant des de sempre no ja la propaganda en contra sinó fins i tot la persecució de les seves idees, legítimes i legals. I s’han gastat infinitament més diners públics en fer propaganda contra la independència que no pas a favor seu. Aquest argument és la continuació d’un altre: la meitat del país no pot imposar la independència a l’altra meitat. Doncs tampoc la meitat contrària a la independència hauria de poder imposar el seu criteri a l’altra meitat, com ha fet fins ara. Si hi ha dues meitats, l’argument té sempre dues direccions. O ho poden fer totes dues o no ho pot fer cap. (Al món hi ha una manera pacífica de resoldre aquests empats: comptar-se i parlar-ne.)

]]> SOBRE L’ESMENA de Podem per anomenar balear el català de les Illes ja s’han dit les coses importants. Però em permeto introduir-ne una que m’ha cridat l’atenció. No conec ningú que si li pregunto què parla em digui “Jo parlo balear”. Tothom sap que parla una modalitat del català, però en tot cas em dirà que parla mallorquí o menorquí. Les formes populars d’anomenar-lo. Ningú no sol dir, tampoc, “Jo soc balear”. Dirà més aviat jo soc mallorquí, menorquí o eivissenc... El terme balear pertany a la geografia política o administrativa -govern balear- o a la geografia física. Però en geografia humana, cada illa és viscuda com un espai de pertinença. L’esmena de Podem ens il·lustra d’una característica de les mentalitats jacobines, estatalistes: per a elles l’única geografia important és l’administrativa. El millor atles del món és el BOE, perquè les úniques entitats que els interessen són les administratives. I la geografia humana s’ha d’adaptar a la política. Si la geografia política parla d’Illes Balears, el que s’hi parla és balear. Com a Espanya es parla espanyol i a França francès. I els sembla una anomalia i un anacronisme que a Suïssa no es parli suís... i que a les Balears no es parli balear, sinó català, mallorquí o menorquí...

]]> EL CONFLICTE DE fons que plana sobre el que està passant aquests dies a Ceuta té mala peça al teler. És la disputa entre Espanya i el Marroc per la sobirania de Ceuta i Melilla. Espanya, quan reivindica conservar aquestes dues places africanes, apel·la a la història: fa uns quants segles que són espanyoles. El Marroc, quan reivindica la seva, ho fa en nom sobretot de la geografia: només cal mirar un mapa. També de la història anterior. Si els arguments són aquests, deterministes, la història i la geografia, la disputa es redueix a veure qui té més força per imposar-los. La forma civilitzada d’arbitrar seria reconèixer que la pertinença no és un producte indefugible de la història i de la geografia, sinó que depèn de la voluntat de les persones que hi viuen. L’autodeterminació. El Marroc no ho accepta, perquè potser li seria desfavorable. I Espanya no ho accepta perquè no vol reconèixer enlloc el principi que els ciutadans tenen dret a ser allò que vulguin ser. Perquè si ho reconeix a Ceuta i Melilla, on potser li va bé, ho ha de reconèixer arreu. I com que la voluntat de la gent pot canviar, Ceuta i Melilla no seran necessàriament espanyoles o marroquines per a tota l’eternitat. Perquè no mana la història ni la geografia. Mana la voluntat.

]]> TOT I QUE EN la política catalana hi ha qui ja fa dies que va perdre les formes, tots hem de felicitar el president Aragonès per la seva elecció. Per respecte a la democràcia. És el nostre president, pel mandat de les urnes, com ho han estat tots els qui han estat escollits abans que ell. I per sentit institucional i per sentit comú li hem de donar marge de confiança i els cent dies de gràcia a què té dret tot govern. Sabent que serà una legislatura difícil i que el president se la juga. No tan sols perquè els seus immediats predecessors han estat perseguits i represaliats per l’Estat. També se la juga davant dels ciutadans del país. I una de les seves primeres proves serà nomenar govern. En el sistema català, el govern el nomena el president. És ell qui el tria. Certament, ho fa en el marc d’uns pactes, compromisos i equilibris. Però tot el govern és el seu govern i tots els consellers són els seus consellers. Siguin del partit que siguin. Per tant, tota la responsabilitat en la tria és seva. Els consellers no els nomenen els partits ni les executives ni els sectors socials, econòmics o ideològics. Els nomena (i els cessa) el president. Si va bé, serà mèrit seu. Si no, una errada seva. Ha de fer de president. Comença a jugar-se-la.

]]> QUAN ES PRODUEIXEN accions vandàliques, de vegades hi ha qui les justifica com l’única forma d’expressar el malestar dels marginats pels poders, dels qui no tenen altra manera de fer-se sentir. El vandalisme seria llavors el crit dels sense veu, la ràbia dels exclosos. Mai no m’ha agradat aquesta forma de comprensió del vandalisme, però l’he sentida sovint. Hi pensava ara en llegir notícies sobre accions vandàliques contra el president Puigdemont a l’exili i contra l’espai de memòria dedicat al president Companys. Perquè, per als qui presenten el vandalisme com el crit dels marginats pel poder, aquestes accions deuen ser del tot incomprensibles: van en la mateixa direcció del poder. No tan sols no s’hi enfronten, sinó que hi redunden. Els poders de l’Estat persegueixen Puigdemont. Els poders de l’Estat van afusellar Companys. En una mena de pinça dramàtica, unes persones i unes idees són a la vegada perseguides pel poder i castigades pel vandalisme. L’ordre de l’Estat i la destrucció vandàlica -que són conceptualment contraris- es dirigeixen contra uns mateixos objectius, en una concurrència insòlita. No pas perquè això no hagi passat mai en la història. Sinó perquè més val no recordar en quins moments de la història ha passat.

]]> CATALUNYA NECESSITA un govern. La frase només té quatre paraules però en subratllo dues, potser les menys òbvies. Una: qui necessita tenir un govern és el conjunt de la societat catalana, Catalunya. Aquest govern, resultats i lògica política en mà, només pot ser independentista. Però no el necessita només l’independentisme. L’altra paraula subratllada és la més breu: un. Un govern. Un és el contrari de cap, però també és el contrari políticament de dos o de tres. Ni Catalunya ni l’independentisme es poden permetre el luxe de tenir dos governs o tres alhora, de tenir un govern partit en dos o tres trossos que es miren de cua d’ull i es desgasten mútuament. Tot el govern és i ha de ser responsable i solidari del que fa tot el govern. Seria infinitament millor que aquest govern tingués al darrere una majoria parlamentària, més enllà de la investidura, perquè prou difícil serà governar fins i tot amb majoria. Però encara és més important que sigui un sol govern. No sé si en el moment que estem això és possible o impossible. Si resulta impossible, tindrà un cost per a tothom, i l’esport d’espolsar-se les culpes podria arribar a ser patètic. Però si resulta que és possible, no entenc per què hem hagut d’esperar que soni la campana.

]]> HA MORT JOAN BADIA, l’alcalde de Callús, que amb tanta dignitat es va enfrontar a la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre. Però els qui coneixien Joan Badia saben perfectament que aquest gest concret és el compendi lògic i coherent de tota una trajectòria cívica, política, cultural i educativa. Una cosa porta a l’altra, de manera natural. Aquest és un país d’alcaldes. La immensa majoria dels seus polítics més valuosos són o han estat alcaldes. En primer lloc, un alcalde toca de peus a terra, fa compatibles la visió més ideològica o abstracta amb la gestió quotidiana, amb la política de les coses concretes, en contacte amb el ciutadà. Sap el pa que s’hi dona. Fins i tot quan passen a altres càrrecs hi arriben foguejats per aquest punt de trobada entre l’ideal i la realitat. I, al mateix temps, per arribar a ser alcalde cal en la gran majoria dels casos haver tingut abans una vida civil activa, un compromís amb el món associatiu, una activitat que genera el coneixement i la confiança dels ciutadans, sobretot a les ciutats mitjanes o petites, on les eleccions municipals tenen més a veure amb les persones que amb els partits. Amb la mort de Joan Badia, ha mort un bon alcalde. És a dir, un bon polític, un bon ciutadà i una bona persona.

]]> Diuen que el govern espanyol no es planteja ara l’indult dels presos polítics perquè hi ha eleccions a Madrid i això perjudicaria els candidats governamentals. I diuen que per la mateixa raó el govern espanyol no allargarà l’estat d’alarma i no anunciarà mesures restrictives de la mobilitat i del contacte social necessàries contra la quarta onada del coronavirus. Em sembla sorprenent i escandalosa la naturalitat amb què hem assumit que l’acció de govern és una cosa subsidiària al costat de les estratègies electorals més barates dels partits. Com aquestes excuses vergonyoses es poden deixar anar com si fossin raons solidíssimes per no fer el que cal o per fer el que no cal. Hem acceptat que el calendari de la política en minúscules és el que marca el calendari de la vida, i no al revés. I, mentrestant, els presos continuen a la presó i s’endevina un caos jurídic entorn de les mesures que cal prendre contra la nova onada de la pandèmia. Hem donat carta de naturalesa a la politiqueria, al regat curt del màrqueting, per damunt de la governació, de les necessitats de les persones i de la política amb majúscula. Potser ha passat sempre. Però que ara es consideri natural, sense ni tan sols el pudor de dissimular-ho, em sembla un mal símptoma.

]]> LA UNIVERSIDAD Autónoma de Madrid va signar el 2019 un manifest per la prioritat en les agendes polítiques de l’erradicació de la violència masclista. La Universitat Pompeu Fabra va signar el mateix any un manifest per la llibertat dels presos polítics. En aquest cas, el Tribunal Suprem ha dit que la UPF va vulnerar la neutralitat política i que el manifest no es pot considerar un exercici de la llibertat d’expressió. En el primer cas no em consta que cap tribunal hagi dit res. Algú em dirà: és molt diferent! Hi estic d’acord. Però no crec que les diferències (certes) expliquin que es condemni una cosa i no l’altra. Algú em dirà: el manifest sobre la violència masclista defensa una causa justa i el dels presos una causa discutible. Però la llibertat d’expressió no es pot aplicar només a aquelles opinions amb les quals estem d’acord. ¿I qui decideix que una causa és justa o no? Algú em dirà: sobre la violència masclista tothom hi està d’acord i sobre els presos no. Però si una universitat firma un manifest deu ser perquè pensa que és necessari: fer manifestos a favor del que ja creu tothom seria una mica ridícul. Cap dels dos no és neutral. Estiguem d’acord o no amb el que diuen, o tots dos tenien dret a dir-ho o no en tenia cap dels dos.

]]> POTSER LA GRAN qüestió del segle XXI és la fragilitat. Un vaixell encalla enmig del canal de Suez i trontolla tot el comerç mundial. Un virus s’escapa d’un mercat de la Xina i canvia la vida quotidiana de tota la humanitat. No és que el món sigui en el nostre segle més fràgil que mai. És que la constatació d’aquesta fragilitat xoca d’una manera abrupta amb la il·lusió de seguretat i de solidesa que la ciència i la tècnica havien ajudat a crear a finals del segle passat. Zweig ja advertia a El món d’ahir que allò que semblava una sòlida casa de pedra podia esdevenir en un instant un castell de cartes que s’emporta una bufada de vent. En el nostre segle la diferència és que, tot i mantenir-se la imatge il·lusòria que vivim en un món protegit i estable, els cops de vent que fan caure el castell de cartes poden passar ben lluny i afectar de seguida tot el planeta. Les narratives del segle XXI recullen sovint com un fet menor i accidental pot acabar generant un cataclisme. Havíem cregut, perquè ens ho havien dit, que caminàvem sobre un sòlid terra de marbre. I descobrim cada dia que el que semblava un camí sòlid és de fet la superfície glaçada d’un llac, que en qualsevol moment es pot esquerdar. I no sabem ni tan sols el gruix que té el gel.

]]>