Fa pocs anys, la psicòloga i neurocientífica Alba Cardalda (Barcelona, 1989) va pujar un vídeo a Instagram per respondre una senzilla pregunta: com es pot engegar algú a la merda de manera educada? Aquell clip va generar ràpidament milers de visualitzacions i comentaris i va evidenciar que potser la pregunta era senzilla però que, per a molts, la resposta no ho era tant. El segell editorial Rosa dels Vents ho va veure i li va demanar un llibre per mirar de respondre-ho. El resultat és Com engegar a la merda de manera educada (2025), que s'ha col·locat entre els més venuts en no-ficció en català aquest últim Sant Jordi.

La música, el dibuix i fins i tot la relaxació són alguns dels aliats amb què Neus Cester s’apropa a la mort i el dol amb criatures molt petites. Mestra d’infantil, Neus Cester (Martorell, 1995) respon que ja de ben petits els infants poden entendre la mort d’un familiar o d’un animal, només cal adaptar la manera d’explicar-ho a cada edat per fer-ho més comprensible. “Cal normalitzar la mort com una part de la vida”, afirma. Dependrà de la maduresa de cada criatura, però cap als tres anys ja poden sentir com els adults pateixen per la mort, tot i que potser no ho associen a una desaparició permanent. Serà una mica més tard, cap als cinc (no són límits matemàtics sinó aproximatius), que comencin a sentir “curiositat” i es facin un tip de fer preguntes. Per a Cester, no cal alarmar-se ni posar-se nerviosos, sinó que és un bon moment per resoldre dubtes sobre la vida, perquè el més important és “que se sentin escoltats, validar els seus sentiments”, indica. A més, diu que en aquests moments no hi ha encara temor, així que es pot aprofitar l'interès perquè puguin créixer sense aquest “tabú”.

La timidesa ens ha acompanyat des dels inicis dels temps. Tan sols cal fer una ullada a la història de la literatura i veure que escriptors com Shakespeare, Stendhal o Proust l’han immortalitzat acuradament en els seus escrits, amb personatges que intenten evitar activitats socials, es bloquegen quan han de parlar en públic o no saben dir no ni dur la contrària als altres. Són situacions que encara avui pateixen moltes persones, més enllà dels seus països de procedència o la cultura en què han crescut. La timidesa és un sentiment universal i, encara que molts la consideren com una dificultat anecdòtica i benigna de la vida, quan és molt acusada pot dificultar en gran manera la vida del qui la pateix.

Després de publicar més de 200.000 exemplars del conegut conte El fil invisible, del qual al novembre s'estrenarà la versió musical al Teatre Goya, la consultora de criança conscient i autora Míriam Tirado torna amb un nou conte il·lustrat per Núria Aparicio, Els mil colors del fil invisible. També acaba de publicar amb Joan Turu Jo primer!, que ha sigut un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi, i al mes de maig publica el quart número de la col·lecció Goa. L’entrevistem per parlar del repte de la criança conscient en la nostra societat, del valor que tenen els contes infantils en el creixement personal dels adults i de la importància de generar espais per verbalitzar i acompanyar les emocions dels nostres infants.

“La disciplina té una mala fama injusta, fins i tot sembla que faci por parlar-ne”, diu Alba Castellví, educadora, sociòloga i mediadora. Assegura que aquesta mala fama és deguda al record d'un passat educatiu en què l'educació de la disciplina es feia de manera “disciplinària”, molt estricta i fins i tot agressiva. Considera que, malgrat la mala fama, és imprescindible ensenyar-ne, “perquè sense disciplina no es pot fer realitat cap projecte que requereixi esforç i persistència, ni la facultat de posposar la gratificació”. Acaba de publicar Els hàbits que els faran feliços, on no parla d'educar amb disciplina, sinó d'educar la disciplina. És a dir, d'ensenyar als que creixen la capacitat de fer les coses amb constància i rigor per sortir-se'n de manera més eficient. Per a Castellví, la disciplina és la capacitat de mantenir els propòsits malgrat que no tinguin recompenses immediates, de treballar ordenadament i amb rigor i de controlar els impulsos que ens aparten dels objectius. Al llibre proposa trenta maneres d’ensenyar la disciplina i afirma que es pot fer d'una manera alegre i positiva.

Sols i desemparats es van sentir els pares de Pol Gual davant de l’assetjament que patia a l’institut de la Ràpita on estudiava ESO. El noi, que acaba de fer 16 anys, té un trastorn autista lleu i una gran dificultat per relacionar-se i fer amics. Algun company es burlava d’ell i la majoria li feien el buit. “Un parell de mesos abans del que va passar, estava trist, diferent, ens deia que es quedava a la biblioteca”, recorda el Joan, el pare. El que va passar és que un dia de l’hivern passat, l’adolescent va arribar a casa i es va llançar pel balcó deixant una nota de comiat en què lamentava que els dolents són aplaudits. Miraculosament, va sobreviure i ara, mig any després, els seus esforços se centren en la recuperació. La tornada a un nou institut haurà d’esperar i, malgrat tot, el pare diu que està “il·lusionat”.

Ai, les criatures, amb aquestes emocions intenses, inesperades i, en ocasions, explosives! Enrabiades i frustracions que ens fan aflorar a pares i mares les nostres pròpies frustracions que deriven de situacions desesperants: perquè els mitjons verds de ratlles no estan nets, perquè de les cinc galetes que li has donat n’hi ha una que està partida per la meitat i ella les volia totes senceres, perquè primer no volia dutxar-se i ara no vol sortir de la banyera... Petites situacions que poden encendre la metxa de l’enrabiada a l’estil revetlla de Sant Joan.

De vegades dibuixem per inèrcia, per avorriment o per evadir-nos i no som conscients que aquells traços poden dir més coses de nosaltres de les que ens podem imaginar. Per això, fixar-se en els dibuixos o guixots que fan els més petits de casa pot ajudar a saber com se senten. “El dibuix és un mitjà de comunicació visual que té l’origen en la ment inconscient i que s’expressa a través de símbols i a partir d’idees, somnis, records, etc. Independentment de l’edat, el dibuix és una eina creativa i terapèutica d’autoconeixement i d’alliberació d’emocions que permet dir coses que de manera verbal no es podrien dir”, afirma Brenda Caballero, artista i coach holística de l’associació Punt d’Equilibri de Lloret de Mar, que ofereix sessions de dibuix i artteràpia. Així, l’aforisme que assegura que una imatge val més que mil paraules, en segons quins contextos i aplicat al dibuix, podria considerar-se com a vàlid.

La Ivet té vuit anys i és la germana gran d'en Quim, que en té quatre. Són germans, però no s'assemblen gens de caràcter: la Ivet sempre ha estat tímida i observadora i en Quim és espontani i xerra pels descosits. La germana gran va viure els típics moments de gelosia amb l'arribada del petit, però des que aquest va començar a parlar a poc a poc s'ha anat fent més reservada.

Quan un nen cau i es fa mal, o es dona un cop, necessita sentir-se acompanyat per l’adult: que li validi l’emoció i li sostingui el dolor. En canvi, el que es diu majoritàriament, de forma espontània, són frases del tipus "no passa res" o altres per distreure’l com ara "va, que menjarem una galeta" o "mira quin ocell que passa". Missatges que, al final, acaben allunyant-lo del que realment sent i, a la llarga, si es repeteixen sovint, poden provocar que la criatura interioritzi que les seves emocions no són importants perquè l’adult de referència li diu constantment que el mal ja està passat i no és res. Si veiem caure un adult pel carrer, bé que ens hi acostarem i li preguntarem com està; aleshores, per què no ho fem quan es tracta d’un infant?

En el decurs d’una generació, la generalització de l‘ús de les xarxes socials entre persones de totes les edats i condicions culturals i socioeconòmiques ha canviat radicalment el panorama de les interaccions socials. Des de fa gairebé dues dècades és possible relacionar-se amb qualsevol persona de qualsevol edat i indret del món a qualsevol hora del dia o de la nit, de manera personal o del tot anònima. La primera generació que s’ha trobat aquest nou panorama són els adolescents actuals, que ho van començar a viure ja des de la infantesa. ¿Pot influir l’ús indiscriminat de les xarxes socials en el cervell dels adolescents i, per extensió, en la seva manera de ser? I, en cas afirmatiu, ¿de quina manera?

D’alguna manera o altra tots sabem que si ens fem un tall, ens podem posar una tireta, o que si tenim mal de cap, sempre podem prendre una aspirina. A la majoria de cases hi ha una farmaciola de primers auxilis on guardem tot allò que podem necessitar en cas de dolor físic. Ara bé, on tenim una caixa d’eines per curar les nostres emocions? I quines són aquestes eines?

La filla de sis anys de Leanne Simpson havia fet moltes rebequeries abans de la pandèmia. Però es van agreujar durant el confinament i les frustracions menors es van convertir en un drama. "Primer, es frustrava tant que no podia ni parlar", diu Simpson. "Després començava a cridar, es tirava a terra i rodava sacsejant els braços; moltes vegades també em pegava o em donava cops de peu si m'hi acostava". Simpson va provar totes les estratègies que va poder per calmar les enrabiades, però res funcionava excepte asseure's a prop, a vegades consolant-la amb paraules o carícies. Quan després li preguntava a la seva filla què l'havia fet enfadar tant, sempre responia que no ho sabia.

El poeta romà Ovidi deia que els humans naixem amb llàgrimes, entre llàgrimes transcorrem la vida i amb llàgrimes marxem. A la Bíblia també s’afirma que la vida és una vall de llàgrimes. I si continuem buscant textos antics veiem que, al llarg de la història de la humanitat, les llàgrimes sempre han estat a tot arreu. Però alhora no han estat enlloc, perquè sovint no les hem mostrat. Moltes vegades han quedat relegades a la intimitat, lluny de mirades alienes, amagant-se dels possibles judicis a què poden ser exposades. O potser, directament, hem après a no plorar. L’“estic bé” i el somriure impostat és la millor defensa per a alguns, mentre les llàgrimes els regalimen per dins.

Ens atén per telèfon des de França, on viu ara, però fa només unes setmanes era Suïsssa i d'aquí uns dies la trobarem a Anglaterra. Amb la seva parella i la seva filla porten un any voltant per Europa. Amb el confinament van haver de tancar els seus projectes –un centre d'assessorament en educació emocional, en el seu cas– i van decidir viatjar i treballar online. Continua atenent i assessorant famílies però ara virtualment. També imparteix xerrades, crea continguts per a Instagram i acaba de publicar el llibre Ho vull ara! (Rosa dels Vents), on dona eines a pares i mares per ajudar a gestionar la frustració i la ràbia de les seves criatures. Va triar aquest tema perquè és una de les qüestions que més preocupa a les famílies.

L’interès per les emocions i l’educació emocional ha augmentat en molts centres educatius arran de les seqüeles emocionals de la pandèmia. Però no de tot el que es fa relacionat amb les emocions se’n pot dir educació emocional ni afavoreix realment la salut emocional. Abans d’introduir qualsevol activitat o iniciativa concreta, convé reflexionar sobre el seu sentit i utilitat, i també és indispensable crear progressivament un context i un clima de confiança previs que facilitin, propiciïn i acullin -i en cap cas forcin- l’expressió emocional lliure, honesta i respectuosa. 

Fa uns dies anava passejant amb el meu fill Bernat. Jo anava caminant i ell amb la seva nova bici de pedals de color taronja brillant. Fa poc que ha après anar amb la bicicleta i encara està perfeccionant la tècnica. És un crack.