La campanya de les eleccions presidencials del 2024 passarà a la història com una de les més convulses dels Estats Units. La intervenció dels tribunals, les esperpèntiques obscenitats proferides, la renúncia d’un dels candidats i, fins i tot, dos intents d’assassinat fallits han marcat els últims mesos al país més ric del món, on aquest dimarts es decideix el futur dels estatunidencs i el rumb de la política mundial. A continuació fem un resum de les deu estampes més destacades.

Les vendes de Tesla a Califòrnia han caigut durant aquest estiu per primer cop en la seva curta història. Segons apunta el portal especialitzat Automotive News, les vendes de la marca nord-americana van caure un 12% entre els mesos de gener i juny d’aquest 2024, però la caiguda ha estat especialment sensible al comtat de Santa Clara (Silicon Valley) on les vendes de la marca van caure un 21% al llarg del mes de juliol. Aquesta realitat contrasta amb les vendes globals de cotxes elèctrics a Silicon Valley i a tot l’estat de Califòrnia durant el primer semestre del 2024, en què, lluny de retrocedir, les vendes de vehicles elèctrics van augmentar lleugerament en tots els segments.

Les campanyes electorals tenen un punt de ritual, però els rituals s’han d’adaptar. No són el mateix la comunicació que es limitava a la premsa escrita, la ràdio i la televisió pública que la immensa selva dels mitjans actuals. Els rituals per als devots, com els mítings en carrers i places, fan riure. L’exhibicionisme dels actors no contribueix a honorar la política.

La campanya és el moment en què els líders polítics s'han d'arremangar i fer de tot: entrevistes, mítings, passejades, debats… I, és clar, dues setmanes donen per a molt, també perquè es produeixin moments còmics i surrealistes. En destaquem alguns.

La campanya electoral catalana acaba més o menys com va començar: hi ha una idea bastant clara sobre qui en pot sortir guanyador; no hi ha cap idea clara sobre quin govern es podrà formar i ni tan sols sobre si se'n podrà formar cap, de govern; hi ha l'evidència que l'electorat de l'independentisme, a pesar de la desmobilització i l'abstencionisme, segueix on era i que és bastant més consistent que els partits que el representen; es constata que definitivament els blocs s'han trencat i que poden ser imaginades aliances d'investidura o de govern que no eren concebibles durant el més cru del Procés (però no donar-les per segures, ni de bon tros); se sap, encara que no es vulgui admetre, que no hi haurà cap declaració d'independència, ni unilateral ni negociada; se sobreactuen i se sobreescriuen els romanços dels salvapàtries; creix a un ritme sostingut la ultradreta, ara també en la variant independentista ripollenca. 

Aliança Catalana, el partit d’extrema dreta islamòfob de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, enceta la campanya sense cap acte, però encartellant una desena de ciutats catalanes com Vic, Olot i Manlleu, que estan a prop del seu feu, la capital del Ripollès. La seva campanya està especialment centrada en la immigració amb lemes com “Salvem Catalunya”, que recorden els que utilitzen Meloni, Orbán i Le Pen.

L’acte que Ciutadans ha celebrat per obrir la campanya per a les eleccions del 12 de maig s’ha limitat a una convocatòria de premsa, és a dir, un acte fantasma sense militants ni afiliats ni escenari, només per a la penjada de cartells. Davant la seva seu, el candidat, Carlos Carrizosa, s’ha referit a PSC i PP presentant-se com l’única alternativa: "Els detindrem mentre n'hi hagi que vulguin pactar amb ells, Ciutadans és la garantia que no hi hagi tripartits ni Majestics", ha etzibat.

El no dels comuns als pressupostos, a causa de l'acord entre ERC i el PSC sobre el Hard Rock, va desencadenar la convocatòria d’eleccions per part del president Pere Aragonès. Per això, el seu primer acte de campanya ha estat al Camp de Tarragona, concretament a Reus, i ha tingut com a fil conductor les crítiques al megacasino.

Més d’un dels milers de catalans que eren avui a Barcelona per celebrar Sant Jordi s’han topat amb els candidats que, a partir de divendres, veuran als cartells electorals dels principals carrers de Catalunya. El dia del llibre i de la rosa els polítics no havien de ser els protagonistes, però el calendari electoral és capritxós i ha acabat oferint-los un escenari distès i amable per estrènyer mans per agrair el vot dels convençuts i intentar pescar el dels indecisos.

Tornem a entrar –si és que mai n’havíem sortit– en uns temps de controvèrsia electoral que exageren la discrepància política entre els diversos actors en competència. És, inevitablement, un temps de deformació de la realitat política, perquè les formacions rivals han d’accentuar les discrepàncies just allà on aquestes són més petites. I és que el seu principal combat es lliura a la frontera amb els que més se’ls assemblen. Una lògica competitiva que passades les eleccions s’hauran d’empassar, perquè també serà amb qui s’han mostrat més agressius que hauran de pactar govern.

Comença una campanya electoral i aviat els fanals seran plens de cares serenes i eternes. Però no només els fanals. Com més boomer és un polític, més ganes té el seu cap de premsa de treure’l per TikTok fent coses disteses i juvenils. I en aquest sentit jo voldria avisar els futurs líders del que no convé.

El desllorigador dels resultats del proper 23-J ens el proporcionaria saber què s’hi votarà. No, no vull dir quins partits ni amb quines proporcions, sinó quina serà, o quines seran, les motivacions diguem-ne profundes dels electors. Dit d’una altra manera: els electors votaran principalment el que se’n sol dir “allò que importa a la gent”, o votaran “allò que alarma la gent”?

El 15 de desembre del 2020, Madrid es llevava amb una lona de 1.000 metres quadrats que donaria la volta al món. Un bust gegant de Joan Laporta, llavors en plena campanya per tornar a ser president del Barça, apareixia a tocar del Bernabéu amb un missatge provocador: "Ganas de volver a veros", deia a l'afició madridista. L'acció, que es va viralitzar ràpidament per xarxes, es calcula que va tenir 3.000 milions d'impactes i va impulsar Laporta cap a la victòria. Dos anys i mig després, també en una campanya electoral, les lones han tornat amb força a la capital espanyola. Amb la vista posada a les generals del 23 de juliol, partits i organitzacions de diferents àmbits lliuren des de fa dies una autèntica batalla en aquest terreny amb l'objectiu de mobilitzar l'electorat en una direcció o una altra. Però, ¿per què ha causat furor aquesta estratègia de campanya? I encara més important: ¿quin efecte real té sobre els votants?

Aquesta està sent, sens dubte, la campanya de Vox. Així com a les municipals i autonòmiques es parlava de Bildu i dels okupes de la Bonanova, ara el tema són el vicepresident torero valencià, el negacionista balear a càrrec del medi ambient o la "lona de l'odi" de Madrid. L’extrema dreta està tant sota la lupa que quan ha presentat el seu programa, calcat al de 2019, ara tothom li ha fet molt més cas. Per què? Doncs perquè ara hi ha un perill real que un partit amb un programa que impugna consensos bàsics de la democràcia espanyola arribi a l’executiu. No és el mateix dir que et carregaràs l’estat autonòmic quan ets una força marginal que quan ja ostentes poder en algun d’aquests governs que aspires a suprimir. No és igual dir que vols suprimir els Mossos i l’Ertzaintza quan ets a l’oposició que quan formes part del consell de ministres.

Espanya va tenir la fortuna d'haver-se estalviat fer una campanya d'unes eleccions generals en temps de covid perquè la pandèmia va esclatar poc temps després dels comicis del 2019, però la campanya del 23-J també posa sobre la taula una situació inèdita: mai s'havia votat pel Congrés i el Senat en ple estiu. Termòmetres disparats, gent de vacances, embussos a les zones turístiques i ciutadans amb més ganes de desconnectar que d'entregar-se a la política. Això ha obligat els partits a modificar parcialment les seves campanyes per adaptar-se a la climatologia i seguir voltant amunt i avall per intentar convèncer el contribuent. Malgrat el sol, el que no era una opció era quedar-se a casa.

Un fantasma persegueix el món del treball i la cultura: el de la intel·ligència artificial. En contra seu s'han posat en vaga els guionistes de Hollywood i s'han organitzat milers d'artistes per defensar les seves obres. Ells, com d'altres -des de periodistes a programadors-, veuen amenaçat el seu treball per la irrupció de noves eines en mans d'uns pocs. Saben que el fantasma no “crea” ni “treballa” per espontaneïtat, sinó devorant el fruit “datificat” que altres han fet madurar. En part, les seves crítiques són comprensibles. Però què en pensen, els partits polítics?

Acabi com acabi, aquesta campanya serà recordada durant molt de temps, perquè està resultant certament original. Ho és en part pel paper dels mitjans de comunicació, en especial els audiovisuals, per la intensitat amb la qual han estat buscats com a escenari pels protagonistes de la lluita pel vot. I també per la rellevància que, en aquest context, ha adquirit el debat d'aquest dilluns vinent entre Sánchez i Feijóo. Hem sentit a dir molts cops que els debats mouen molt poca cosa. Però aquesta vegada les circumstàncies són diferents. Els dos candidats a presidir el futur govern s'hi juguen molt en el debat de dilluns, que tindrà una gran audiència, perquè d'entrada tothom voldrà formar-se un criteri sobre com ha anat en general, qui ha estat millor i qui ha ensopegat, potser fins i tot greument.

Som aquí, doncs, esperant que la Junta Electoral Central (JEC) es pronunciï sobre la gran lona de publicitat electoral que Vox ha penjat al centre de Madrid, en què es veu com una mà tira als fems un seguit de targetes o papers amb logotips que representen el moviment feminista, el col·lectiu LGTBI, l'independentisme català o l'Agenda 2030. Haurà de pronunciar-s'hi, la JEC, ni que sigui perquè haurà d'atendre la denúncia presentada pel PSOE sobre aquest cartell, en el qual els socialistes veuen un delicte d'odi. És curiós que no ho hagi fet d'ofici, com altres vegades en què aquest organisme (que no és judicial) s'ha permès inhabilitar un diputat del Parlament de Catalunya com Pau Juvillà, o una presidenta del mateix Parlament com Laura Borràs, o un eurodiputat com Oriol Junqueras, o directament un president de la Generalitat com Quim Torra. En tots aquests casos, la JEC va demostrar un zel i una celeritat que tenen poc a veure amb la mollor amb què es prenen aquesta qüestió.

La culpa la tenen els americans, concretament John Fitzgerald Kennedy i Richard Nixon. Ja no hi són, però els debats electorals televisats no tan sols es mantenen, sinó que cada any n'hi ha més. I amb més participants. Són corals, però no polifònics. Ara per ara, no hi ha cap cadena de televisió que no vulgui emetre el seu debat amb candidats. La rellevància que tenen varia en funció de la importància de la cadena. La democràcia també té el seu classisme.

La mort del venedor ambulant nigerià Alika Ogorchukwu, de 39 anys, que va ser agredit divendres a plena llum del dia al centre de la localitat de Civitanova Marche, a la regió de les Marques, ha desencadenat durant el cap de setmana un gran rebombori al país, que està en plena campanya electoral. L'esdeveniment va ser captat en un vídeo que s'ha fet viral. Principalment, s'ha criticat amb duresa els testimonis de l'acte, que no van intervenir en cap moment per detenir l'agressor, l'italià Filippo Claudio Ferlazzo, de 32 anys.