Quan la fotògrafa iraniana Forough Alaei va sortir al carrer per capturar les imatges dels aficionats celebrant que l’Iran s’havia classificat per al Mundial, la tardor del 2017, va quedar sorpresa per la quantitat de dones que hi havia. “A l’estranger la gent es pensa que les dones iranianes tenen una actitud passiva, però els carrers eren plens de nenes, noies, mares. Cantant i ballant. M’havien explicat que moltes noies es disfressaven d’home per entrar als camps, així que vaig decidir treballar sobre aquest tema”, explicava Alaei quan el seu treball va ser seleccionat com a finalista dels premis World Press Photo. Durant mig any, Alaei va acompanyar la jove Zeinab, una adolescent de la ciutat d’Ahvaz tan aficionada del Persepolis, un club de Teheran, que cada dues setmanes fa quinze hores de tren per entrar al camp, disfressada d’home, amb barba postissa i una faixa per amagar el seu cos. “L’han detinguda uns quants cops, però molts homes l’ajuden i es fan selfies amb ella”, explicava Alaei, que per fer les fotografies dins del camp també es va disfressar d’home i va capturar les imatges amb un iPhone. Des del triomf de la Revolució Islàmica l’any 1979, les dones no poden entrar als recintes esportius iranians, una llei que moltes dones desafien i que sembla que estigui a un pas de trencar-se. “El 2018 per primer cop es va permetre l’entrada de dones a un estadi, en una secció separada. Moltes van plorar emocionades. Com a fotògrafa que documenta la discriminació, crec que de mica en mica les coses canvien, però massa lentament”, explicava Forough Alaei, que també ha seguit partits de la selecció iraniana de futbol femení. Juguen amb una equipació esportiva especial, totes tapades, per respectar la llei islàmica, però amb material esportiu.

A l pavelló no hi ha lavabos per a les dones. El Nazir, un empleat de Bangladesh que porta més d’una dècada treballant a l’Aràbia Saudita, triga a adonar-se del problema i, nerviós, intenta trobar algú que ho pugui solucionar. “Aquesta instal·lació és propietat del ministeri d’Esports. I, fins fa un any, a l’Aràbia Saudita les dones no podien practicar educació física. Així que no hi ha lavabos per a dones als pavellons”, explica Mariona Miret, responsable dels projectes de la Fundació del Barça. Miret, que ha viscut a la República Democràtica del Congo, al Txad o a Indonèsia mentre treballava per a diferents ONGs, no perd la calma, ja que no tenir un lavabo de dones no és estrany en aquests contextos. Però els treballadors del pavelló suen, nerviosos, al veure com desenes de nenes busquen els serveis. Fins que un home uniformat enganxa un paper escrit a mà a la porta d’un vestidor per a homes i ho soluciona. I les nenes entren en un vestidor on normalment es dutxen nois que practiquen judo, entre pòsters de velles competicions internacionals que han perdut el color, víctimes del pas del temps. Però a l’Aràbia Saudita, el rellotge, sempre lent, s’ha accelerat els últims mesos. I per primer cop les dones van entrar al pavelló del complex esportiu Príncep Faisal bin Fahd, a Riad, la capital del regne. I ho van fer amb l’escut del Barça al pit.

Abans de posar per a les fotografies, Khalida Popal (Kabul, 1987) mira cap al Camp Nou. “Un dia vull venir a veure un partit”, diu, mentre la saluden els assistents que han vingut a una xerrada de la Fundació del Barça i l’Unicef sobre l’ús de l’esport en l’educació dels infants. La veu no li tremola, malgrat que la seva no és una vida fàcil d’explicar: la de la primera capitana de la selecció femenina de l’Afganistan.