Un munt de llibres, poemes, guions i cançons s’han escrit amb tot el que ha passat a les aigües de la costa de Normandia. Ser la porta d’entrada o de sortida entre la Gran Bretanya i el continent hi ajuda. La seva bellesa, també. A Normandia s'hi han viscut velles batalles i altres de més modernes. És terra de naufragis, castells i cementiris. I de poetes imprudents. A finals del segle XIX, a la població d’Étretat només es parlava d’una cosa. Uns mesos abans havia arribat un jove anglès amb els cabells llargs que feia coses estranyes. Llavors, Étretat era un poble de pescadors i pagesos, on no acabaven d’entendre el que feia aquell anglès, que parlava de sexe, es despullava a la platja i reflexionava sobre com somiava morir. Es tractava del poeta Algernon Charles Swinburne, que, buscant la bellesa, havia acabat en un dels racons més bonics de França. Un poble al costat d’uns penya-segats blancs que cauen a pic sobre un mar indomable. Però Swinburne va voler veure qui era més fort, si el mar o ell, i nedava allà on tothom li recomanava que no ho fes. El resultat va ser que gairebé perd la vida un dia que les barques de pescadors van haver de sortir amb mala mar per treure’l mig inconscient. "Per sort estava bé, però molt cansat, i el resultat va ser que vaig fer una immensa colla d’amics entre els pescadors i mariners que van ajudar-me, que són la gent més agradable que he conegut mai", escriuria. En una de les barques hi havia un jove francès que passava uns dies allà. Un jove que escriuria, anys més tard, com "aquell anglès portava una vida solitària i estranya que sorprenia els locals, poc acostumats a les fantasies i excentricitats britàniques". Era Guy de Maupassant, destinat a ser un dels escriptors més grans d’Europa.

La televisió ha commemorat el vuitantè aniversari del Desembarcament de Normandia acostant-se a aquest esdeveniment històric a través de noves narratives i mitjans. L’informatiu del vespre de la cadena francesa TF1 ha ofert als seus espectadors una recreació històrica en 3D d’aquesta operació que va posar fi a la Segona Guerra Mundial a través d’un vídeo volumètric on el periodista Yanni Khezzar s’incorporava dins dels esdeveniments com a narrador. Començava dins de la sala de mapes on es prenien les decisions militars i, a continuació, apareixia dins d’un dels avions des d’on van saltar tres mil paracaigudistes. Després apareixia en plena nocturnitat de la costa francesa per anar relatant tot el desplegament dels soldats, fins a entrar dins d’un búnquer. El periodista s’expressa amb l’estil que ho faria un cronista, abaixant el to de veu si es requereix silenci o amb més èpica si és un moment d’alta intensitat bèl·lica, però sempre manté la distància informativa. Khezzar no s’incorpora mai en els espais com un personatge més dels que ho van viure en primera persona, evitant caure en un protagonisme gratuït i en la banalització teatral dels esdeveniments.

Qualsevol demòcrata del món s'hauria d'emocionar al veure les imatges dels veterans del Desembarcament de Normandia d'aquest dijous. Aquells homes avui centenaris que fa 80 anys van salvar Europa del nazisme i el feixisme, conjuntament amb milions de soldats soviètics al front oriental, i als quals haurem d'estar eternament agraïts. Molts d'ells reposen encara en enormes cementiris a prop d'aquelles platges que es van convertir en un infern el Dia D, la matinada del 6 de juny del 1944, i que tan bé va retratar Steven Spielberg en aquell esfereïdor inici de Salvem el soldat Ryan. Vist amb perspectiva, l'Europa actual, i en concret l'artefacte de la Unió Europea, és un autèntic miracle. Aquell continent que es va destruir dues vegades en la primera meitat del segle XX, i que va arrossegar mig món a aquesta bogeria, ha donat pas a l'espai democràtic més avançat del planeta, el lloc del món que encapçala tots els rànquings pel que fa a drets socials i qualitat de vida.

¿Calen discursos per commemorar l’aniversari del Desembarcament de Normandia? Que no parlen prou clar les 9.387 creus blanques del cementiri americà de Colleville-sur-Mer? Aquells nois tenien dinou, vint o vint-i-un anys a tot estirar i van morir dues vegades: van tenir temps d’adonar-se que moririen sense remei, i després els va matar el foc alemany. Eren la joventut disponible per ser carn de canó, avui embellida amb fileres mil·limètriques, gespa tallada arran i el mar blau als seus peus. Els americans en saben molt, de construir cementiris militars, perquè aconsegueixen que només s’hi vegi l’heroisme, i per això se’n surt amb un nus d’agraïment i de reverència a la gola. Les misèries de la guerra i de la política es queden a la reixa de l’entrada.

El 6 de juny del 1944 va culminar l'operació militar amfíbia més gran de la història, que va rebre el nom de Neptune/Overlord. Neptú va ser el que va rebre el desplegament naval, per transportar i desembarcar les forces a terra, i Overlord es va referir a la campanya posterior, ja en territori francès. El Dia D va propiciar l'inici de la batalla de Normandia, que va suposar el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, i que va tenir punt final d'una primera fase en l'alliberament de París, el 25 d'agost d'aquell any.

Ara fa 78 anys, les platges del nord de França es van veure sotragades pel brogit d’un massiu bombardeig aeronaval que anunciava la tan llargament esperada invasió anglo-americana de la "Fortalesa Europea" hitleriana. S'ha parlat molt de l'operació militar, de les estratègies, del que va significar el Desembarcament de Normandia dins el context de la Segona Guerra Mundial, però potser no tant de què portaven els soldats a sobre. El Keep Military Museum de Dorset ha analitzat amb rajos X el kit d'un soldat que va participar en una operació militar que ha deixat molta empremta en la cultura popular.

Confio que els lectors de l’ARA sabran perdonar que –un cop més– escrigui sobre la ciutat de Badalona, on visc des de fa una pila d’anys. Començaré per explicar-vos que aquesta és una ciutat amb un problema històric d’autoestima. En molt bona part crec que l’ha provocat la seva proximitat a la gran i abassegadora Barcelona; també la fama que va adquirir a les darreries del franquisme en relació amb la inseguretat que hi havia als seus carrers. Som molts els que provem de lluitar contra aquests complexos, però no hi ajuda gaire que algunes opcions polítiques hagin agafat el megàfon per amplificar alguns fets desgraciats. I tot per arreplegar quatre vots.

Després de les celebracions a Portsmouth, a la costa sud d’Anglaterra, dijous va ser el torn de commemorar el 75è aniversari del Desembarcament de Normandia en sòl francès. L’acte central van presidir-lo els mandataris de França i els Estats Units, Emmanuel Macron i Donald Trump, acompanyats de les seves respectives mullers, Brigitte i Melania. Catifa vermella i desfilada aèria per celebrar l’amistat francoamericana que, per unes hores, va deixar de banda les relacions diplomàtiques delicades que separen els dos líders polítics per temes com l’acord nuclear amb l’Iran o la guerra comercial amb la Xina.

Ara fa 75 anys, les platges del nord de França es van veure sotragades pel brogit d’un massiu bombardeig aeronaval que anunciava la tan llargament esperada invasió anglo-americana de la Festung Europa hitleriana. Es tractava d’una operació llargament esperada per tots els actors de l’últim gran conflicte mundial, així com per la població d’una Europa Occidental que portava quatre anys sotmesa a l’ocupació de les forces alemanyes. Per a molts, era el senyal que l’alliberació del jou germànic estava a trucant a la porta; per a d’altres, per a aquells que havien col·laborat amb els nazis, era un motiu de terror en estat pur.

El 6 de juny de 1944, el Dia D, els soldats nord-americans destinats al front europeu van rebre una carta signada per Eisenhower, responsable de l’operació Overlord, coneguda al món com el Desembarcament de Normandia. “Els ulls del món us contemplen”, va escriure el general, que va profetitzar l’enorme petjada en la memòria que tindria l’episodi bèl·lic més conegut del segle XX.

De la vergonya de l’apaivagament amb el Pacte de Munic del 1938 fins al cor dels secrets més ben guardats de l’estat britànic; de la sospita constant a guanyar-se la màxima confiança del deep state. És el viatge que fa Jordi VI -pare de l’actual reina d’Anglaterra, Elisabet II, el monarca de l’oscaritzada pel·lícula El discurs del rei ( The King’s speech )- entre el moment en què és coronat (maig del 1937) arran de l’abdicació del seu germà, Eduard VIII, fins als últims mesos del 1940, quan va decidir quedar-se al Regne Unit tot i el perill real d’una invasió alemanya, i contra el consell del llavors premier, Winston Churchill.

Amb les notes de l''Himne als caiguts', de John Williams, banda sonora de la pel·lícula Saving private Ryan, de Steven Spielberg, que segueix un grup de soldats nord-americans des del moment en què desembarquen a Normandia i mentre avancen per l'Europa encara sota la dominació nazi, s'han obert aquest dimecres al migdia, a Portsmouth, a les costes del sud d'Anglaterra, els actes de commemoració del 75è aniversari de l'inici de l'operació amfíbia més gran de la història militar mundial, que va suposar el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial al continent.