En aquesta secció solem criticar sovint els titulars grocs o morbosos que es fan per pescar clics, però avui voldria centrar-me en el mitjà de comunicació que té més capacitat per suggestionar l'audiència, el que té, en aquest sentit, més responsabilitat social perquè arriba a molta més gent: la televisió. Una dona gran em va confessar aquest estiu que, en plena primera onada i veient la informació que donava la televisió, sobretot els informatius de les cadenes privades, es va convèncer que ella també moriria. I es va preparar per a aquest escenari. Algú dirà que és un cas aïllat, però crec que no tant.

No s'ha de subestimar mai la capacitat dels mitjans de mantenir en semivida un tema que el comú de la població ha deixat enrere. El Mundo va seguir instigant el dubte sobre l'autoria dels atemptats del l'11-M quan la immensa majoria de la societat ja havia passat pantalla i donava per fet que ETA no hi havia tingut res a veure. Amb els indults, la caverna mira de convertir-los en la seva particular serp d'estiu. L'Abc, per exemple, posa una foto dels líders de Junts excarcerats amb Puigdemont i el titular: "Els indultats s'exhibeixen amb els fugats". Exhibir és el verb que la caverna reserva per als qui, segons el seu parer, no haurien d'existir: els líders independentistes no van a fer una birra, sinó que exhibeixen la seva llibertat. Els voldrien tancats a casa i callats, en mut arrest domiciliari. Qualsevol altra cosa serà exhibir-se, presumir o vantar-se.

La majoria de mitjans tradicionals tenen un problema de connexió amb els joves evident: només cal mirar les estadístiques de consum de premsa, ràdio i televisió. És saludable que les noves lleves desafiïn tot el que, per a ells, desprengui ferum boomer. L'autoafirmació de cada generació es fa negant la precedent. Però no fa cap nosa girar el mirall i preguntar-nos si els periodistes no estem contribuint a la desafecció: ves que no tot sigui rebel·lia postadolescent.

Si una de les tradicions de Nadal és renyir amb la família i recordar per què la veus menys del que caldria, el clixé es compleix aquest any en el món de les revistes cristianes: un editorial de Christianity Today ha provocat una resposta irada de The Christian Post fins al punt que el cap de política d'aquesta segona publicació, Napp Nazworth, s'ha vist empès a dimitir. "Han triat representar una porció de la cristiandat petita (i en retrocés). Això potser és una bona decisió empresarial, almenys a curt termini. Però és dolent per a la democràcia i per a l'evangeli", explicava. En essència, Christianity Today exigia que Trump fos evacuat de la Casa Blanca. Recordaven que havien demanat el cap de Clinton quan se'l va sotmetre a un impeachment i que, per tant, escau dir el mateix vint anys després. El Christian Post els acusava de convertir-se en cristians elitistes i feia una defensa tan tancada del president americà que saltava pels aires qualsevol noció de transversalitat en la fe.

UN DELS PROBLEMES del periodisme (seriós) és provar les relacions causa-efecte, que solen ser elusives. Però els mitjans sense escrúpols no tenen problemes en forçar-les o, directament, en inventar-les. Llegeixo a El Mundo : “El PSC manté el contracte a la dona de Puigdemont de 6.000 euros al mes”. Es refereix al programa setmanal en anglès que Marcela Topor realitza per a La Xarxa i que rep un finançament de la Diputació per aquest import. El to de la notícia i del titular és òbviament de denúncia i trasllada dues assumpcions. La primera, que Topor no va ser contractada per la seva vàlua professional. La segona, que el PSC li manté el suposat xollo perquè Núria Marín, la presidenta de l’ens, necessita el suport dels exconvergents. ¿Són dues causes possibles? Sí. Com també és possible que Topor -una professional amb una pila d’anys d’experiència- presentés un projecte sòlid i que ara el PSC senzillament l’hi renovi, com ha fet amb la resta de la programació. Deixar-la a ella sense programa per ser qui és seria una purga tan censurable com comprar-l’hi pel mateix motiu.

Ara sí. Ja ho podem qualificar de trastorn. 'El Mundo' pateix 'hiperparentisme tremens'. La malura es manifesta per un interès exagerat pels familiars de segon, tercer o quart grau de qualsevol dels enemics de la línia editorial del diari. La cosa va començar amb aquella entrevista a la cosina tercera d'Irene Montero que, des de l'alta autoritat que comporta veure's el dia de Nadal i als enterraments, assegurava: "Ens estimem molt la nena, però no està preparada per ser vicepresidenta". Després va venir aquell estrafolari titular de portada "Les orelles 'espianens' de la cunyada de Quim Torra". I aquest dilluns la primera pàgina ens oferia: "El capellà mimat del clan Turull, nou prior de Sant Jordi".

'La Razón' obre portada amb una entrevista a Inmaculada Fuentes, mare d’un dels agents de la Guàrdia Civil ferits en la batussa ocorreguda a Altsasu. El motiu? Es compleixen 1.000 dies de l’empresonament d’uns joves, en un cas que ha despertat múltiples suspicàcies jurídiques, sobretot per l’intent de fer passar com a terrorisme el que, aparentment, va ser una baralla de bar. L’entrevista del diari de Planeta resulta qüestionable per diferents motius. Però, sobretot, perquè es fa passar per conversa amb ‘mare coratge’ el que no deixa de ser programari polític pur i dur. Que si què li sembla el pacte amb Bildu a Navarra, o bé què li diria al president Pedro Sánchez. Cap referència als empresonats, a la proporcionalitat de la pena, a la possibilitat d’un acostament entre les parts per intentar deixar aquest episodi enrere. El titular és: “Si veuen els assassins com a herois, en 20 anys seran com els d’Altsasu”. Recordem que estem parlant d’un turmell trencat. Si realment ella –mare i esposa de Guàrdia Civil– o bé el diari aspiressin a canviar les coses perquè d’aquí vint anys siguin diferents, el discurs inclouria un mínim reconeixement de l’altre. O, com a mínim, l’admissió que aberracions jurídiques com aquesta no fan res més que perpetuar el greuge polític i humà de l’Estat contra l’independentisme basc. I que, per tant, tendeixen més a perpetuar-lo.

El glifosat és un polèmic herbicida. Els diaris n'han parlat últimament per molts motius: "La federació de ginecologia demana protegir la població del glifosat", "Bayer, disposada a pagar 7.000 milions per tancar els judicis per glisofat" o "Àustria prohibeix el glisofat" són alguns dels titulars tan sols dels últims quatre dies. No soc pas quimiofòbic, però és evident que cal bona ciència i bon periodisme per explicar al món si s'hauria de vetar l'ús d'aquest producte.

Notícia a 'El País': "Catalunya rebutja un de cada tres aspirants a mestre pel baix nivell". És un titular correcte, des del punt de vista factual, però poc afortunat. Llegit a seques –i els titulars haurien de ser autònoms– pot fer semblar que a Catalunya, específicament, hi ha un problema amb el nivell educatiu. Però, si llegim la peça, comprovem que es tracta més aviat del contrari. Conscients que les notes d'accés a magisteri solen ser baixes, s'ha establert una prova complementària a la selectivitat per poder-s'hi matricular. I sí, un terç d'estudiants no la superen. Però, com que Catalunya és l'única comunitat que aplica aquest filtre, resulta impossible de pronunciar-se sobre el nivell educatiu: no sabem si a la comunitat X fallarien la meitat dels alumnes, posem per cas. La notícia, doncs, parla del zel català a l'hora d'assegurar que una professió tan sensible com la de mestre no s'omple de persones que no han adquirit les competències bàsiques.

"«No hi havia manera de preveure-ho», diu l'única nació on això passa regularment". Aquest és el sarcàstic titular que publica, si no m'erro, des del 2014 el mitjà satíric 'The Onion' cada cop que hi ha un tiroteig massiu als Estats Units. És un enunciat que expressa la frustració de veure com aquest tipus de violència s'ha convertit en sistèmica al país. A partir d'aquí, ¿quin paper hi hauria de jugar el periodisme? Algunes idees.

Ahir els parlava d'un polèmic titular de portada del 'New York Times': "Trump urgeix a la unitat contra el racisme" comprava acríticament la narrativa del president americà, precisament un dels principals atiadors de la xenofòbia al país. El director del rotatiu, Dean Baquet, ha donat algunes explicacions curioses. Diu que –en haver relegat l'edició en paper a un segon pla respecte a la digital– els directius del diari ja no confeccionen la portada, sinó que ho fa el departament que reempaqueta la producció periodística del dia en un producte imprès. Ell se'n fa responsable, com a persona a la cúspide de la redacció, però veu la portada a la nit, quan li envien al mòbil, un cop tuitejada. Que Sant Pulitzer em lliuri d'esmenar la pàgina al 'New York Times', però em sembla massa arriscat: la portada del principal diari del món deu ser dels trossos de paper més escrutats del planeta.

El 'New York Times' va decidir canviar el seu titular de portada per a la segona edició. Comentant el tiroteig ocorregut a El Paso, primer van escriure: "Trump urgeix a la unitat contra el racisme". Però a l'hora de reimprimir el diari van substituir aquest enunciat per "[Trump] critica l'odi, però no les armes". Quin era el problema del titular original? Que comprava acríticament la narrativa del president nord-americà. Recollir un clam seu contra el racisme és ridícul, tenint en compte que Trump ha estat un gran agitador del racisme al país: des de les declaracions sobre els mexicans fins a la fredor amb la qual condemna el supremacisme blanc. Considerar Trump una part de la solució i no una part del problema del racisme violent és una badada monumental. Fins i tot el tabloide conservador 'New York Post' va reclamar a la seva portada el veto a les armes de guerra, tan fàcils d'adquirir per part de civils.

Se suposa que el titular emana del text. Se suposa. Però en el Reialme de la Caverna sovint topem amb notícies ajustades a la factualitat, només que coronades per titulars que distorsionen la informació fins al punt de suggerir el contrari del que realment s'explica a dins. El poder, en aquest negoci nostre, pren sovint forma de mà invisible: la del subdirector que tergiversa amb el canvi de titular que el pobre redactor ha d'empassar-se.

Ahir desgranava algunes conclusions de la magnífica anàlisi firmada per Joan Canela a Mèdia.cat, després d'analitzar una seixantena d'editorials de Madrid sobre el judici de l'1-O. Vaig fer curt d'espai, així que segueixo. 6) La festa de la hipèrbole. 'El Mundo' va començar parlant d'un "setge" al departament d'Economia i, tres mesos més tard, ja deia que havia estat un "assalt". Ningú no va entrar per la força a la conselleria, però l'exageració perpètua afavoreix acabar entrant en el reialme de la pura mentida. 7) Un objectiu clar era considerar demostrada la violència. Bé per la via de dir que un testimoni avala la seva existència –quan és evident que només es tracta d'una versió dels fets, i sovint interessada– o bé per la via de parlar-ne donant-la per fet. Que cap presumpta t'espatlli el relat. 8) Criminalització de la independència. Els editorials consideraven que la creació d'un estat comportaria la retirada de drets als desafectes. Es parla de retirades arbitràries de nacionalitat que mai van formar part de cap programa explicitat pels promotors de l'1-O, sinó de grupuscles residuals. O perfils que només es representen a si mateixos. 9) Negació del caràcter polític d'aquest judici. Els diaris formen part del sistema espanyol, caracteritzat per una flagrant manca de separació de poders. No és d'estranyar, doncs, que als editorials de Madrid sovintegessin les lloes a les "excel·lents" garanties del sistema judicial. Espanya és una democràcia plena i consolidada, repetien a tort i dret, fent bo aquell llatinisme d''excusatio non petita, accusatio manifesta'.