El Mundial de França arriba al final. Malgrat que els estadis molts cops no s’han omplert, les audiències de televisió han sigut un èxit. Mai s’havia parlat tant d’una competició en què el nivell de joc no deixa de millorar. En comparació amb les primeres edicions, la preparació física i el ritme de joc són superiors, les porteres cada cop són més efectives i la tècnica també va a més. Però el Mundial tampoc deixa de provocar debats. Hi ha qui defensa que s’ha inflat la bombolla parlant-ne massa, cuidant massa l’esport femení. Hi ha qui diu que la cita demostra que l’esport femení encara es cuida poc. I de debat en debat, s’avança.

Només saben guanyar. Elles no participen, elles guanyen. Passen els anys i els Estats Units segueixen sense tenir rival. Han guanyat la meitat dels Mundials que s'han disputat a la història, quatre, i havien començat aquest viatge cap a França amb un únic objectiu: repetir títol de campiones del món. "Tot el que no sigui guanyar serà un fracàs", han repetit sistemàticament les jugadores en cadascuna de les seves intervencions. No calia que juguessin, perquè per a molts eren tan favorites que el desenllaç final era evident, però sí que calia, en el fons. Perquè malgrat que han merescut la victòria en cadascun dels partits que han jugat, inclosa la final d'ahir davant dels Països Baixos, que va decidir-se per 2-0 amb els gols de Rapinoe i Lavelle a la segona meitat, s'ha demostrat que la seva autoritat ja no és tan incontestable. Que les adversàries se li acosten i la fan patir. Però en aquests enfrontaments cada cop més igualats, elles segueixen sent les millors. Les més fortes. Les que ningú pot derrotar.

Avui (17 h, Gol) es decideix la campiona del Mundial de França 2019. Després de 51 partits, Lió acull l’últim enfrontament, el més important. Els Estats Units defensen títol contra els Països Baixos, que han sorprès a tothom arribant a la final, quan tot just és la seva segona participació en la màxima competició internacional. Van debutar al Canadà, fa quatre anys, però l’embranzida i l’eufòria d’haver-se proclamat campiones d’Europa fa dos anys encara empenyen l’equip neerlandès, que buscarà allargar la màgia 90 (o 120) minuts més contra la totpoderosa selecció nord-americana. Els dos equips arriben invictes, però una pròrroga recent a semifinals ha castigat més les cames europees.

Als anys 60, Itàlia va ser un dels països on més es va apostar per l’esport femení. Mai ho van fer les institucions, però es van viure moltes iniciatives privades i empresarials. Era aquella Itàlia dividida en dos, amb comunistes en una banda i conservadors a l’altra. Aquella Itàlia de dones vestides totes de negre al costat de joves amb faldilla curta i pancartes. Una Itàlia en què algunes dones van crear una lliga de futbol el 1968 que va servir per liderar un projecte per crear una federació internacional de futbol femení amb l’objectiu d’organitzar un Mundial. Arribar fins aquí no va ser fàcil. Itàlia va arribar a tenir aquells anys fins a tres associacions diferents de promoció del futbol femení, barallades entre elles. Al final es va imposar el seny i dues van fusionar-se i van fer possible la creació del primer Mundial de la història, el juliol del 1970, gràcies a Martini & Rossi. Aquesta marca de begudes va ser el patrocinador d’aquell Mundial, no reconegut oficialment perquè la FIFA no apostava per l’esport femení, llavors. Una cita on van participar les seleccions d’Itàlia, Dinamarca, Anglaterra, Mèxic, Àustria, Suïssa i França. Les txecoslovaques van apuntar-s’hi inicialment, però al final no van viatjar perquè a Itàlia no haurien sigut ben rebudes. Després de la invasió soviètica del 1968, ni tan sols els comunistes italians donaven suport al govern imposat des de Moscou. Si anys abans, quan els soviètics van entrar a Hongria, el Partit Comunista va alinear-se amb Moscou, a partir del 1968 van ser crítics amb la repressió, i el govern de Praga va preferir no enviar les seves jugadores al torneig, que al final es va jugar amb una xifra imparell d’equips.

El 1991 la FIFA va organitzar per primer cop un Mundial femení de futbol. La seu va ser la Xina, on feia anys que el govern havia potenciat l’esport també entre les dones i s’havien obtingut molt bons resultats en tornejos locals, però la victòria va ser per als Estats Units, un país en què el nivell era més alt malgrat que les nord-americanes havien rebut molt poques ajudes. Dos gols de l’atacant Michelle Akers van decidir la final contra Noruega (2-1) en un partit dirigit per Vadim Zhuk, un àrbitre bielorús que va arribar a la Xina amb un uniforme de col·legiat que encara duia l’escut de la Federació Soviètica al pit, tot i que l’URSS ja s’esmicolava. Zhuk no sabia ben bé què fer i es va tapar l’escut amb esparadrap.

D’entrada, que quedi clar que no hauria d’importar. Que, en el futur, no hauria de sorprendre’ns ni de cridar-nos l’atenció qui dirigeix un equip a l’àrea tècnica, si és un home o és una dona. Si més no, vull pensar que no és prou rellevant, que hauria de ser el mateix que si té 30 anys o en té 54. És una persona amb unes habilitats, uns coneixements i una experiència, i entrenarà a partir de tot això. De fet, serà tot això el que determinarà si ho fa bé, si connecta amb el grup o si aporta coses, i al final això és l’únic que hauria d’interessar.

La semifinal entre Anglaterra i Estats Units va tenir un minut d’or de 763.000 espectadors i una mitjana de gairebé mig milió de persones davant la pantalla. I no jugava Espanya. En els partits de la roja, les xifres d’audiència que ha comptabilitzat Gol són espectaculars: el partit de vuitens de final d’Espanya davant de la selecció nord-americana va tenir un 12,8% de quota de pantalla amb un màxim de gairebé dos milions de persones mirant el partit. Les xifres ja eren bones en els duels anteriors, amb 7,8% de share davant la Xina, 7,5% davant d’Alemanya i 8,6% el dia del debut contra Sud-àfrica.

Han merescut ser considerats els quatre millors equips del món. A aquestes altures, no ha fet les maletes cap selecció que hagués demostrat tenir més que els Estats Units, Anglaterra, els Països Baixos o Suècia. Són els combinats més consistents, amb més arguments ofensius i amb individualitats més decisives del torneig. Un partit les separa de lluitar pel títol. Un partit les desafia. I serà, com diu el tòpic, un partit que es decantarà per detalls. Però què són els detalls? Són noms propis, són trams de partit i són intencions de joc.

Què és l’experiència? Què necessites per jugar un Mundial? Anys? Mentalitat? Sort? Profunditat de plantilla? Porto tot el torneig preguntant-m’ho i no tinc una resposta clara. Òbviament, l’experiència són duels acumulats, és que moltes altres vegades t’hagis vist en una situació perquè, quan te la tornis a trobar, no et sorprengui i la puguis resoldre amb confiança i seguretat. Que no la percebis des de l’angoixa del que no controles. Com més cops t’has vist contra les cordes, menys t’ha d’impactar que un rival, en un moment donat -i en el pitjor moment-, et domini i et faci patir.

Laura Bardsley, 34 anys. Jill Scott, 32. Steph Houghton, 31. Ellen White, 30. Totes quatre, amb permís de Lucy Bronze, Nikita Parris i Fran Kirby, són l’ànima d’aquesta Anglaterra que ahir es va carregar Noruega (3-0) i ja espera rival a les semifinals. L’adversari sortirà de la que, per a molts, és la final anticipada d’aquest Mundial, el partit que enfrontarà França amb els Estats Units avui (21 h, Gol). Segons les ferides amb què en surtin les dues grans favorites, toparan amb una Anglaterra que ahir va presentar una ferma candidatura al títol.

Ho admeto: enyoro una mica Norio Sasaki, Silvia Neid, Pia Sundhage, John Herdman o Bruno Bini. Li reconec energia a la Itàlia de Milena Bertolini, essència guanyadora a l’Alemanya que està reconstruint Martina Voss-Tecklenburg, sobrietat i maduresa a la Suècia de Peter Gerhardsson, però em falten ells. Eren els meus. Van ser els que em van començar a desviar la mirada cap a les banquetes. Els que van reafirmar aquest cuquet d’entrenadora que se’m remou en cada partit. Ara semblen noms d’una altra època. Però no fa tant que estaven d’actualitat, no?

Va patir molt, més del compte, però es va classificar. Holanda jugarà els quarts de final després de derrotar el Japó (2-1) en un partit molt més ajustat del que es preveia i que s'ha resolt a falta de dos minuts gràcies a un penal xiulat pel VAR. La blaugrana Lieke Martens, amb dos gols, ha sigut la gran protagonista de l'equip, que ara jugarà els quarts de final contra Itàlia.

Era l’estiu del 1947. La ciutat de Palerm encara estava mig destruïda després de la Segona Guerra Mundial. Sicília vivia dies complicats. La màfia anava recuperant l’espai que havia perdut en temps del feixisme i els empresaris rics miraven espantats com els comunistes havien estat els més votats a les eleccions. L’1 de maig d’aquell any, de fet, 11 comunistes van ser assassinats a Portella della Ginestra pels trets del bandit Salvatore Giuliano. Bandits, comunistes, mafiosos... A Sicília passaven coses sorprenents. Com ara que un equip de dones derrotés un equip d’homes.

La selecció italiana ha superat amb comoditat una tímida Xina (2-0) en un duel igualat que s'ha declinat cap al bàndol 'azzurri' gràcies a la contundència a les dues àrees. Les de Milena Bertolini es converteixen en quartfinalistes i igualen la seva millor classificació històrica, obtinguda al Mundial del 1991. En canvi, la selecció xinesa segueix amb la maledicció posterior al títol aconseguit als Estats Units l'any 1999: no passar de la ronda de quarts de final.

Suècia serà el rival d'Alemanya als quarts de final del Mundial de França. Les jugadores de Peter Gerhardsson s'han imposat per 1-0 al Canadà gràcies a un gol de Stina Blackstenius a la segona part. Suècia, una de les seleccions que sempre han jugat la fase final del Mundial, millora així el resultat d'ara fa quatre anys, quan va caure als vuitens de final precisament contra el seu pròxim rival, Alemanya.

Ja en calent, les paraules de les protagonistes intentaven trobar consol en la mirada a llarg termini. Quan la ràbia d’haver perdut encara coïa, quan la impotència de veure escapar la pròrroga amb un penal més que dubtós encara feia mal, les valoracions d’Espanya tenien més to d’orgull que de tristesa. La derrota davant dels Estats Units (2-1) serà una victòria de futur. Ho serà segur, sobretot pel com. La selecció espanyola va aconseguir que l’actual campiona del món estigués incòmoda durant molts minuts i, després d’encaixar un primer gol al principi, va refer-se i fins i tot va poder treure’s de sobre l’inicial domini nord-americà. Quan les forces semblaven més igualades i Espanya movia amb calma la pilota, va arribar la bufetada del segon penal. Malgrat l’eliminació, la roja marxava satisfeta, conscient que la tarda a Reims serà un punt d’inflexió, un punt de partida.

Dos gols de penal de Megan Rapinoe han permès a les nord-americanes arribar als quarts de final del Mundial. La veterana jugadora de 33 anys ja va ser felicitada fa uns dies a les xarxes socials per Barack Obama. En canvi, Donald Trump guarda silenci, conscient que la majoria de les jugadores no el poden ni veure. “Tenim un president misogin, ignorant, sexista...”, ha explicat en ocasions Rapinoe, que va decidir que no cantaria més l’himne del seu país abans dels partits. De fet, fa dos anys es va agenollar quan sonava l’himne per demostrar la seva solidaritat amb el jugador de futbol americà Colin Kaepernick, que feia el mateix per protestar contra la violència que pateixen els negres. “Com a dona homosexual americana, conec la sensació de mirar la bandera i sentir que els meus drets no estan protegits”, va dir Rapinoe, una de les primeres esportistes que van explicar amb normalitat que és homosexual. “No cantar l’himne és una forma de dir-li a Trump que es pot fotre”, va dir fa un any, la qual cosa va provocar un atac de ràbia del president.

“Tinc molt clar que no era penal. He tocat primer la pilota i després arriba ella per darrere i cau. No he vist el VAR, però tinc la consciència ben tranquil·la. No he fet penal. Hem plantat cara a les campiones del món, però si falles les teves ocasions, et toca perdre”, deia orgullosa la mallorquina Virgina Torrecilla, la dona buscada per tothom a l’estadi de Reims després de la derrota d’Espanya als vuitens de final del Mundial contra els Estats Units (1-2). Torrecilla ja havia sigut protagonista a la prèvia, quan li van explicar que la nord-americana Ali Krieger havia explicat: “El millor equip del Mundial som els Estats Units. I el segon millor equip, les nostres suplents”. Torrecilla havia respost que no sabia qui era Krieger. I, de ben segur, ara totes les nord-americanes saben qui són les jugadores d’una selecció espanyola que va estar a un pas de donar una de les grans sorpreses de la història de la Copa del Món femenina.

La selecció francesa segueix amb el somni de guanyar per primer cop el Mundial femení. Les amfitriones van derrotar les brasileres per 2-1 a Le Havre i ja són als quarts de final, on el seu rival serà l’equip guanyador del duel entre els Estats Units i Espanya (18 h / Gol).

Mai va jugar un Mundial. Va estar a punt de fer-ho en diferents etapes del seu recorregut com a jugador, però sempre -per una raó o per una altra- va quedar fora de la llista de convocats. Va penjar les botes amb aquesta espina clavada. Segurament per això, ara com a entrenador no para de repetir que el que està vivint al capdavant de la selecció femenina d’Anglaterra és el moment més important de la seva carrera. Phil Neville és un home agraït i ple d’energia. “El seu entusiasme, passió i desig per aconseguir el càrrec ens van impressionar a tots i, quan va aparèixer com a candidat, sabíem que teníem la persona adequada per a aquest equip amb talent”, escrivia la Federació Anglesa quan va anunciar-lo com a nou entrenador, el gener del 2018. Phil Neville vol convertir en campiones del món les lleones, vol aconseguir el que l’actual tercera del rànquing FIFA no ha aconseguit mai. I les jugadores noten la seva il·lusió, la seva ambició. L’escolten i el segueixen.