La bandera espanyola de la plaça Colón de Madrid no resisteix els embats climatològics. Oh. No fa ni dos mesos que ha començat l’any i ja s’ha esquinçat tres vegades. La darrera, aquesta setmana, en una imatge que cal afegir a l’anecdotari de banderes espanyoles que prenen mal. N’hi ha unes quantes. Fins i tot amb paracaigudistes i fanals. El repertori és ampli. No es pot dir que en això Espanya escatimi recursos. Al contrari. La bandera de la plaça Colón madrilenya també val molts diners. És enorme, 294 metres quadrats, i pesa 35 quilos, que per a una bandera és sobrepès. Però quan es té un atac d’exhibicionisme patri és molt millor això que una bandera per posar en un escuradents. A més, l’estat espanyol té necessitat de reivindicar-se, no perquè se’l reconegui com un estat, sinó senzillament perquè se’l reconegui. Però parlant de reconèixer, l’exhibicionisme banderaire no és exclusiu de Madrid ni d’Espanya. Són moltes les nacions que el practiquen. I fins i tot nacions no reconegudes, que potser tindria una mica més de sentit si no es té al·lèrgia a les banderes, com els passa als que s’autoanomenen “ciutadans del món”. Ara, quan hi ha un combat entre ràfegues de vent com les que hi ha aquests dies, les banderes perden al primer assalt. I com que són tan simbòliques, de seguida la imatge que donen és la d’un país trencat. Aquesta vegada els catalans no hi tenim res a veure. Llàstima. La pèrdua de protagonisme que hem assolit en poc temps és comparable a una bandera esquinçada pel vent. Tot i així, podem ser culpables. Fa gràcia que la nova borrasca es digui Pedro. No se m’hauria acudit mai. Però parlant de simbolisme, Pedro rompe España. I parlant d’acudits, aquest és dolent, ja ho sé. 

Simone de Beauvoir escrivia en el seu assaig El segon sexe l'any 1949 que "l'ideal seria ser capaç d'estimar una dona o un home, a qualsevol ésser humà, sense por, inhibició o obligació". Com a revolucionària del seu temps, De Beavoir apuntava a una llibertat sexual que encara avui en dia és utòpica. Ser homosexual es considera un crim a 69 països del món, i almenys 34 dels quals són membres de les Nacions Unides, segons dades de l'Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILGA). El dia en què, per excel·lència, es reivindica el dret a estimar lliurement arreu del món és el 28 de juny: el dia internacional de l'orgull LGTBIQ+. La data respon a la primera vegada en què joves del col·lectiu, farts de ser perseguits per ser qui eren, van decidir no abaixar el cap davant la repressió, i el que podia haver estat una acció policial rutinària en un petit bar de Nova York l'any 1969 es va convertir en l'inici del moviment pels drets LGTBIQ+.

“Quan [el president Barack] Obama va pronunciar Stonewall vaig començar a tremolar”, comenta emocionat. Als 80 anys, i amb una energia envejable, Tree Sequoia treballa de cambrer a l’actual Stonewall, un bar obert fa tres dècades i hereu del club d’ambient gai que la Màfia va obrir el 1967 a Nova York, del qual Tree era client. De l’original, que ocupava els números 51 i 53 del carrer Christopher, al barri de Greenwich Village, en queda tot just la façana. Al costat de la porta, per la qual entren i surten sense pausa clients i curiosos, una placa marca el lloc com un espai històric de la ciutat. El petit parc del davant va ser declarat Monument Nacional dels EUA per Barack Obama el 2016.

Des de començaments de mes, hi ha un furgó de la policia de Nova York estacionat davant del bar Stonewall. Un parell d’agents s’hi passegen per assegurar-se que els turistes que deambulen per la zona per fer-se fotos davant l’aparador del bar i la placa que el declara conjunt d’interès turístic estiguin protegits davant qualsevol agressió. L’aire humit dels carrers sembla carregat de l’optimisme i l’electricitat de les ocasions especials: hem entrat de ple en el Mes de l’Orgull, que aquí es dedica a rememorar el que va passar en aquest mateix lloc ara fa, exactament, cinquanta anys.