El cos d'un tirà té vida material i política post mortem. Explica moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort, i decidir què fer amb els cadàvers dels botxins acostuma a ser una qüestió incòmoda. Aquest divendres, 20 de novembre, farà 45 anys que va morir Franco. Alguns nostàlgics preparen misses, peregrinatges i trobades per homenatjar-lo al Valle de los Caídos i al cementiri públic de Mingorrubio, on el cadàver del dictador va ser traslladat l'octubre de l'any passat després d'un llarg estira-i-arronsa amb els seus hereus i la Fundación Francisco Franco. Les seves restes ara són al mausoleu familiar, ¿però es pot considerar que són patrimoni? ¿El govern ha de vetllar perquè sigui un lloc de memòria antifeixista i evitar que es converteixi en un lloc d'exaltació a la dictadura? ¿O la seva tomba és privada?

Els nets de Franco no es rendeixen i continuen traient pit perquè volen decidir on inhumar l'avi. La família del dictador ha presentat una demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans contra la decisió del govern espanyol d'exhumar el dictador del Valle de los Caídos i enterrar-lo al cementiri de Mingorrubio d'El Pardo. La demanda l'ha presentat l'advocat de la família, Luis Felipe Utrera-Molina, fill de l'exministre franquista José Utrera Molina i cunyat d'Alberto Ruiz-Gallardón.

L’home deu tenir uns 70 anys, porta un mallot blau complet de ciclista i una bicicleta de les cares. Fa sol i calor d’estiu, no com el dijous de la inhumació de Franco, quan l’hivern més dur va avisar en fals que arribava a Madrid. N’hi ha una colla, de ciclistes d’entre 50 i 70 anys que busquen el carnet d’identitat mentre tres agents de la Policia Nacional els esperen. Ara és obligatori ensenyar-lo a les portes del cementiri de Mingorrubio, a El Pardo, per tenir identificades les persones que hi entren, multiplicades amb la presència de les restes de Franco al panteó familiar (el més gran del cementiri) on també descansa la seva dona, Carmen Polo.

Si no formes part de l’esquerra acomplexada i domesticada per la dreta, és possible que veure sortir el taüt de Franco amb certs honors -i amb 44 anys de retard- per la porta del Valle de los Caídos t’hagi generat una il·lusió relativa. No obstant això, és incontestable que dijous va ser un dia històric per a la democràcia espanyola, que per fi ha aconseguit desposseir del seu lloc d’honor pòstum un dictador que va fer tot el que tenia a les seves mans perquè no poguéssim viure en l’actual règim de llibertats, que, malgrat la seva fragilitat, hi són.

Quan apunta als orígens de la corrupció es remunta al Lazarillo de Tormes.

La ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado, ha apostat aquest dissabte per incloure al Codi Penal un càstig per apologia al franquisme, després d'haver-se superat, amb l'exhumació de dijous, "l'anomalia democràtica" que suposava mantenir-lo en un mausoleu al costat de les seves víctimes. "Sí que crec que seria bona una reforma del Codi Penal", ha dit en una entrevista a Efe, preguntada pels homenatges que va rebre el dictador dijous en arribar el seu fèretre al cementiri de Mingorrubio.

Dijous entre el Valle de los Caídos i el cementiri de Mingorrubio van passar moltes coses que, com els acudits del Joker, transiten en la frontera entre la comèdia i la tragèdia, i només el temps dirà de quin cantó cauen, si és que cauen. Es podia pensar que el sostre del surrealisme tragicòmic eren centenars de feixistes cridant “ Premsa espanyola manipuladora! ”, imitant els arxienemics independentistes, o “ ¡Tejero, Tejero! ” mentre arribava l’envellit colpista a les portes del cementiri de Mingorrubio, on el seu fill, Ramón Tejero, va oficiar la missa per la inhumació de Franco.

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha respost aquest divendres a les crítiques que l'acusen d'haver convertit l'exhumació de Franco en un funeral d'estat. "Efectivament l'exhumació es va fer amb respecte, però el respecte no significa homenatjar el dictador. El respecte amb un dictador cruel significa la prova del cotó fluix de la superioritat moral de la democràcia davant d'altres règims", ha dit en entrevista a La Sexta.

Espanya, 2019. Un govern democràtic, amb el suport de la majoria del Parlament, treu el dictador de la seva faraònica tomba. En un intent de concedir a l’acte un toc de comprensió cap al dol dels familiars, deixa que el treguin a les espatlles i profereixin els crits rituals. Segons explica El País, una neta de Franco, mentre desenterraven el seu avi, es va acostar a la ministra de Justícia i li va dir: “Que la maldición de desenterrar a un muerto caiga sobre vosotros”. El fet és que el dictador ja no podrà ser objecte de culte públic, però la forma és que la democràcia, espantadissa 44 anys després, no ha donat el cop de puny de demostrar qui mana aquí. Hitler es va suïcidar, a Mussolini el van penjar; Franco, que va morir al llit perquè va guanyar una guerra i va governar quatre dècades, 44 anys després de mort ha sortit a espatlles del seus nets.

Dues furgonetes amb els familiars de Franco a dins i un microbús, escortats per cotxes de la policia, que pugen abans de les deu del matí. Dues furgonetes i un microbús, escortats per cotxes de la policia, que baixen a dos quarts de dues. Això i un soroll d’helicòpter que ni tan sols es veia pels núvols -era “un puntet”, deia una periodista que intentava gravar-lo amb el mòbil-, va ser tot el que van (vam) presenciar els més de 200 mitjans de comunicació durant les més de cinc hores que van (vam) estar desplegats a les portes del Valle de los Caídos, a sis quilòmetres de la basílica on era exhumat el dictador Francisco Franco. Un circ sense pallassos.

A quarts d’una de la tarda d’un dia fred i assolellat, a Cuelgamuros s’obria la porta de la basílica del Valle de los Caídos i apareixia el fèretre amb les restes del dictador Francisco Franco. Era una imatge per a la història. Una imatge que havia de servir per tancar ferides i per posar fi a l’anacronisme que suposava mantenir les restes del dictador en un lloc com el Valle de los Caídos, el seu mausoleu particular, una colossal obra que Franco va obligar a construir als presos polítics del bàndol republicà en condicions d’esclavitud. Un indret que ha sigut durant més de quatre dècades el lloc de peregrinació dels feixistes nostàlgics del franquisme que volien retre homenatge al dictador. Gairebé 44 anys després de la seva mort, Franco sortia ahir del Valle de los Caídos.

Han passat quaranta-quatre anys des de la mort del dictador Francisco Franco i les imatges de la sortida de les seves despulles del Valle de les Caídos, lluny de convertir-se en un acte de justícia històrica, han fet visible i evident la deriva autoritària que està soscavant la democràcia espanyola. Són el símbol d'una involució. Un estat de dret modern i seriós no s'hauria de permetre un espectacle així. Sense voler-ho, fruit del seva frivolitat i el seu tacticisme inepte, el president en funcions del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha permès que l'exhumació de les restes del dictador es convertís en una lamentable exhibició mediàtica de franquisme nostàlgic. Si durant els anys de la Transició es va parlar del franquisme sociològic, si en les dècades següents es va donar per aparentment enterrat, ara estem assistint al seu retorn: l'esperit del dictador segueix perfectament viu i, a diferència dels inicis de la democràcia, es mostra públicament sense cap inhibició política ni mental. Ja només faltava aquest cop de ma, aquesta cerimònia ignominiosa.

Les restes de Franco no són al cementiri de Mingorrubio. Són a la televisió. Les hores de tele que van acumular la família Franco i productes derivats és insostenible des de la sensatesa periodística. L’exhumació ha comportat, a totes les cadenes, una desfilada esperpèntica de franquistes, feixistes, manifestacions d’ultradreta i banderes anticonstitucionals que en un altre país seria penada per la llei. El que vam veure ahir, amb desenes de càmeres i un seguiment acurat, ha sigut el nou funeral de Franco en color. Un homenatge al dictador en alta definició. I no només per l’acte dissenyat pel govern sinó per la connivència de les cadenes espanyoles que retransmetien l’esdeveniment. D’entrada, pel reguitzell de parents de Franco, falangistes, embalsamadors, capellans i fanàtics a qui es va donar veu. A TVE, la imatge permanent de la creu gegantina del Valle de los Caídos es convertia en una postal gloriosa del context. A Espejo público, Susanna Griso entrevistava amb cara compungida i tendresa la filla del fundador de la Legión. A la seva taula, Nieves Herrero recordava les anècdotes familiars més entranyables del dictador i Pilar Eyre ens descrivia el penis i els testicles del personatge. Ana Rosa va convidar Jimmy Jiménez Arnau, ex d’una Franco, per comentar els detalls de la jornada. A La Sexta van fer un esforç per recordar les víctimes del franquisme, però el relat queia, cada dos per tres, en la fascinació per l’acte solemne. De fet, simultàniament oferien en un requadre el primer funeral en blanc i negre, amb la família plorant, cosa que provocava un paral·lelisme honorífic. García Ferreras es mostrava orgullós de la dignitat amb què l’Estat democràtic havia tractat la figura del dictador i el dolor de la seva família. El periodista, com sempre, provocava equívocs lingüístics. Definia com a “sobri” i “respectuós” el paper de l’Estat amb el dolor de la família Franco, quan en realitat era un cerimonial litúrgic que rendia honors, amb la ministra Delgado fent un paper d’estrassa que passarà a la història. Es referia als feixistes, neonazis i franquistes com “los nostálgicos”, un eufemisme inapropiat carregat de romanticisme. A Antena 3 fins i tot van mantenir un requadre fix en pantalla dedicat només al colpista Antonio Tejero. Totes les televisions van retransmetre en directe l’ovació al militar. La imatge del dia va ser l’helicòpter enlairant-se al costat de la creu gegantina. Una barbaritat iconogràfica majúscula. Poques coses hi ha més èpiques que l’enlairament d’un helicòpter en la cultura audiovisual vinculada a la guerra. L’estampa era una simbòlica pujada al cel del dictador. L’enaltiment de la seva figura. El govern i les televisions espanyoles han delatat, amb irresponsabilitat i inconsciència, la veneració i el respecte que encara es té pel dictador i la seva parentela. Ara bé, totes aquestes hores de televisió només tenen una cosa bona. Són un document gràfic que transcendirà arreu del món i mostrarà, de manera molt explícita i natural, les reminiscències de la dictadura i la baixa qualitat democràtica del país.

BBC

"Trasllat de les restes del dictador espanyol"

La cadena britànica ha emès en directe l'exhumació del dictador Francisco Franco aprofitant el senyal oficial que ha ofert TVE. En la seva pàgina web, ha explicat el llarg procés jurídico-polític per aconseguir la retirada del cadàver de la basílica madrilenya i ho ha aprofitat per subratllar la divisió de la societat espanyola en la decisió del trasllat del cos.

]]>