Acaba d’arribar a la vall de la Llémena, a cavall del Gironès i la Garrotxa, després d’un llarg viatge des d’Alemanya en furgoneta. No fa ni deu minuts que ha aparcat. És el trajecte que fa acompanyat de dues bicicletes i el seu gos Omali –que en suahili vol dir “tresor” o “quelcom valuós”– cada cop que busca uns dies de descans entre setmanes de viatge per feina. “La Llémena és el meu refugi entre guerres”, admet. Aquest any ha estat al Líban, Síria, Acapulco (Mèxic) i aviat tornarà a Mossul (Iraq). Gairebé ni ho recorda, ha de consultar el mòbil per enumerar-ho. “I el 2025 ha estat tranquil respecte a l’anterior”, deixa anar.

"Durant molt de temps, la principal crítica que es feia al festival era que era massa fosc, massa violent, massa pessimista. Malauradament, és que anàvem avançats al nostre temps". Amb aquesta frase el director de Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, encapçala el programa d’aquest any del festival. "Si mires la televisió i llegeixes els diaris, veuràs que el món és fosc. El nostre objectiu és ensenyar el món real. Ni princeses, ni jugadors de futbol: el món real", diu a l’ARA.

Els nois i noies del Campus de Periodisme de l'ARA van sortir, acompanyats del fotoperiodista de l'ARA i professor de fotografia a l'IEFC Pere Virgili, a realitzar un reportatge al Mercat Setmanal del Prat de Llobregat. Situat al barri de Sant Cosme, a tocar de la seu i l'alberg de Fundesplai, els joves fotoperiodistes van documentar l'activitat i les persones que donen vida a aquest mercat, cada dijous. Amb les seves fotografies i textos ens acosten a la realitat d'un ofici dur i amb molta tradició a casa nostra.

La britànica Alice Seeley Harris (1870-1970) va endinsar-se a la selva congolesa amb el seu marit el 1898. Com a missionera de la Unió Missionera Regions del Més Enllà, l’Alice duia la "paraula de Déu", però també una primitiva càmera Kodak que cada vegada li va ser més útil. Va ser testimoni i va documentar els crims comesos per la Force Publique (FP), que, en nom del rei belga Leopold II, va cometre tota mena d'atrocitats al Congo.

"El meu pare no xiuxiuejava, cridava, i per això ens commouen tant les seves fotografies", explica Agustina Bosch, la més gran de les quatre filles que va tenir el fotògraf, antropòleg i artista, Carlos Bosch (Buenos Aires, 1945 – 2020). Certament, era un home arrauxat perquè no l’aturava res. El novembre de 1976, mentre es passejava pel centre de Madrid amb les càmeres penjades al coll, va veure com un grup d’homes i dones feixistes de Fuerza Nueva pujaven a un autobús per anar a Paracuellos de Jarama. Es va inventar que era fill d’un soldat franquista i els va acompanyar. No seria l'última vegada, perquè durant tres anys es va infiltrar a molts actes d’aquest grup d’extrema dreta. Algunes de les fotografies, on es veu com s’apropa moltíssim al seu objectiu perquè treballava amb una càmera de 35 mm, es poden veure a Transmet Transició. Carlos Bosch. 1976-1981. L’exposició, que forma part del festival Lumínic, es pot visitar fins al setembre a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

El fotògraf català Samuel Nacar (Barcelona, 1992) ha estat premiat pel World Press Photo 2025 per un projecte de fotoperiodisme sobre supervivents de les presons de Síria. El fotoreportatge, titulat Les ombres ja tenen un nom i publicat a la revista 5W, és un relat de les tortures que van patir els homes empresonats durant el règim de l'expresident Bashar al-Assad. Nacar és un dels 42 guanyadors regionals del concurs de fotoperiodisme internacional, que avui ha donat a conèixer els premiats de les sis àrees mundials: Àfrica; Àsia-Pacífic i Oceania; Europa; Amèrica Central i Amèrica del Nord; Sud-amèrica, i Àsia Occidental, Central i Meridional. El premi a la millor fotografia de l'any es farà públic el 17 d'abril.

La guerra a Gaza ha marcat l'actualitat informativa dels últims sis mesos i, per això, està molt present en la tria del jurat del concurs fotogràfic World Press Photo d'aquest any. La imatge triada com a millor foto de l'any és de Mohammed Salem, de Reuters, i mostra una dona palestina abraçada a la seva neboda morta i amortallada. La protagonista de la foto premiada, Inas Abu Maamar, de 36 anys, va perdre cinc familiars, entre els quals la seva neboda Saly, quan un míssil israelià va impactar contra casa seva. L'autor de la fotografia, que va captar la instantània l'octubre del 2023, assegura que la imatge mostra "un moment trist i poderós que resumeix les implicacions del que està passant a la franja de Gaza". "La gent estava confusa, corrent d'un lloc a un altre, ansiosa per conèixer el destí dels seus éssers estimats, i aquesta dona que aguantava el cos de la petita i es va negar a deixar-ho anar em va cridar l'atenció", explicava Salem al novembre, quan va publicar la fotografia.

Joan Guerrero no era un fotògraf important, només era un fotògraf que tractava de fer les seves fotos amb honestedat i empatia. Això, que diria ell de si mateix, és mentida. No és cert.

Nascut a Budapest l'any 1913, Robert Capa (nom real André Friedmann) va ser un dels millors fotoperiodistes de la història. Un professional fet a si mateix, fins a convertir-se en el corresponsal de guerra més famós del segle XX. Amb les seves càmeres va ser testimoni directe de la Guerra Civil Espanyola i del Desembarcament de Normandia, a la Segona Guerra Mundial. Capa va morir jove, als 41 anys, mentre cobria de nou la guerra, en aquella ocasió a Indoxina, quan va trepitjar una mina.

L'esgarrifosa imatge del rescat d'una embarassada durant el bombardeig a la maternitat de Mariúpol, a Ucraïna, ha estat considerada la foto de l'any pel World Press Photo. La instantània, presa pel fotoperiodista ucraïnès Evgeni Maloletka, mostra com els serveis d'emergència intenten salvar la vida d'una mare, Irina Kalinina, de 32 anys, que va acabar perdent el nadó després de l'atac a l'hospital maternoinfantil de la ciutat. El bebè, anomenat Miron, que vol dir pau, va néixer mort. Mitja hora després la Irina també va morir.

“Oi que tu compres fotos?”. “Sí”. “En tinc unes d’un periodista català que potser t’interessen”. Escena dilluns al matí als Encants de Barcelona. Em dirigeixo a la botiga del comerciant i m’ensenya una capsa. El primer que veig és un carnet de premsa. “Vaja, el Joan Armengol”. I el primer que penso: “Però si encara hi és”. En efecte, 89 anys. Miro i remiro els centenars de fotos que hi ha i la vintena llarga de carnets i acreditacions. I me’n faig creus. Fotos, un bon grapat de les quals autografiades i dedicades, amb Muhammad Ali, Marlene Dietrich, Richard Nixon, Jordi Pujol, el rei emèrit i el comte de Barcelona, tots els cantants i artistes catalans i espanyols que et puguis imaginar. Tots els polítics des dels anys seixanta. Tots i cada un d’ells han passat pel micròfon de Joan Armengol, a la SER, a TVE i a Ràdio Estel. És una institució del periodisme català. Com pot ser que l’arxiu de tota una vida dedicada a la professió acabi als Encants? I amb ell en vida! Demano preu. Uns quants milers d’euros. Vaja, fora del meu abast.

Dilluns a la nit, el 60 minuts del canal 33 va oferir un documental emocionant i revelador sobre tres grans fotògrafes nord-americanes que van cobrir la Segona Guerra Mundial: Martha Gellhorn, Lee Miller i Margaret Bourke-White. Tres fotògrafes i la guerra no és només la seva història durant aquests anys tan complicats i posant en risc la seva vida. És una mirada al que suposava, en aquell moment, ser dona i assumir espais i tasques que aleshores es consideraven exclusivament masculins. El documental combina unes magnífiques imatges d’arxiu de la guerra amb fotografies de les tres periodistes. I, a més, s’aconsegueix una sincronia extraordinària amb allò que Gellhorn, Miller i Bourke-White van deixar escrit en reportatges, cartes i anotacions personals. El guió fa un collage amb fragments escollits d’entre la seva producció que són llegits per tres veus femenines, com si fossin elles mateixes explicant-nos la seva experiència. Se’ns mostra el seu punt de vista sobre la guerra i tot el que els suposava, a nivell personal, aquella professió.

“Rússia és un codi que costa de desxifrar”, va advertir el periodista de TV3 i Catalunya Ràdio Manel Alias durant la conversa que va mantenir a la Setmana dels Rahola amb la periodista de l’ARA Marta Costa-Pau. El recent Premi Nacional de Periodisme per la cobertura que ha fet a TV3 i Catalunya Ràdio de la guerra d'Ucraïna ha anat perfeccionant el seu particular codi periodístic per entendre el poble rus (“destinat al dolor, sense poder-se expressar i que ha hagut d’anar renunciant als seus drets”) i els motius de la guerra d’Ucraïna (“són al cap de Putin i, per tant, són difícils d’aclarir”). Alias, a preguntes d’un públic seduït i atent que va deixar petita l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, va afirmar que està convençut que Putin seria capaç de llançar l’arma atòmica. També va advertir sobre el perill de mitificar la cobertura de les guerres, tenint en compte que a les facultats de periodisme la feina de corresponsal de guerra ocupa els primers llocs del rànquing de preferències. “No convertim la guerra en un decorat espectacular: és un lloc terrible i fosc”, va reblar.

L'equip d'editors gràfics de l'ARA ha seleccionat 10 fotografies del 2022, una tria personal que, més enllà de la trista guerra a Ucraïna, ens acosta a esdeveniments esportius, socials i científics, entre altres imatges de valor documental que han quedat gravades a la nostra retina aquest 2022 que s'acaba.

José María Alguersuari és un cas extraordinari en la història de la fotografia catalana. Fill d'un dels pioners de la fotografia al nostre país, Jose Maria s'inicia com a fotògraf professional als 14 anys. Era l'any 1959.

La revista La Mira ha donat a conèixer els guanyadors i finalistes del premi Miravisions de fotoperiodisme, que enguany arriba a la segona edició. Pau de la Calle s'ha endut el guardó i 2.500 euros per un treball titulat Amor contra l'oblit, publicat a l'ARA i centrat en la història de la Fina, àvia de l'autor, que té Alzheimer. Aquest professional, a més, ha rebut el tercer premi, en aquest cas per Escriptors de trens, aparegut a El Periódico. El segon premi ha correspost a Joan Mateu Parra, per un treball sobre l'empresonament de Pablo Hasél, distribuït per Associated Press.

Els últims anys el patriota català ha rebut una demanda formulada en termes essencialment estètics. El dret a l’autodeterminació havia de ser el resultat de produir fotografies prou impressionants per cridar l’atenció de les nacions lliures del món, que ens miraven. No cal dir que l’apoteosi d’aquesta crida arribava cada any durant la manifestació de la Diada, en què el compromís de l’individu amb la causa es demostrava convertint-se en un píxel d’una imatge col·lectiva. La fotografia va deixar de ser la documentació d’una protesta per esdevenir l’objectiu de la protesta. Anar a la mani era, sobretot, anar a fer-se la foto perquè no sigui dit que baixa el suflé. D’aquí aquella sensació que a les 17.15 ja estava tot fet i no passava res per començar amb les cerveses.

La setmana que acaba, amb Jordi Bes Lozano

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

M'han encantat els rellotges de sol d’Otos (a la Vall d’Albaida, al País Valencià). Als carrers i façanes d’aquest poble n’hi ha una trentena convertits en obres d’art. L’Ajuntament ofereix visites guiades els diumenges i el recorregut es pot rematar amb un àpat a Ca les Senyoretes, on també atresoren rellotges de sol singulars.

]]>

El 24 de febrer l’exèrcit rus envaïa Ucraïna. Mstyslav Chernov i Evgeniy Maloletka, de l’agència Associated Press, van ser els primers i els últims fotoperiodistes que van ser testimonis de l’infern de Mariúpol: van estar 20 dies dins la guerra. La ciutat va ser aïllada i bombardejada sense treva, i 300.000 persones hi van quedar atrapades: tot arrasat. Seves són algunes de les fotografies més terribles que es poden veure –després d’un panell d’advertència per contingut sensible– al festival Visa pour l’Image, que des d'aquest dissabte fins a l’11 de setembre obre en diferents espais de Perpinyà 25 exposicions de fotoperiodisme i sis vespres de projeccions, tot de forma gratuïta.

]]>

Carol Guzy (Bethlehem, Pennsilvània, 1956) és una llegenda del fotoperiodisme. És l’única periodista que ha guanyat quatre vegades el premi Pulitzer (1986, 1995, 2000 i 2011). Les seves fotografies de la guerra a Ucraïna han sigut portada de mitjans d’arreu del món. Fins i tot el president ucraïnès Volodímir Zelensky les ha reproduït a les seves xarxes socials. Parlem amb Carol Guzy a Khàrkiv, al nord-est d’Ucraïna. Una conversa en què s’emociona quan parla del patiment de la població civil.

]]>