Les primeres motos que Yamaha va fer per córrer pel desert, sobretot als Estats Units, van ser les DT. Més tard arribarien els models TT, amb motors d’un sol cilindre de 500 centímetres cúbics, i posteriorment les XT, que es convertirien en la màxima expressió del trail, que és com es coneix la utilització mixta terra/asfalt d’una moto.

L’any 1952, conscient de la necessitat d’obrir-se al mercat exterior, Montesa va ser la primera marca de motos d’aquí que va portar els productes a una fira internacional. El model triat va ser la Brío.

Amb el naixement l’any 1962 de la Metralla, Bultaco va fer un pas endavant molt important en el mercat nacional, però sobretot també en l’internacional.

Aquesta ha sigut una de “les motos de la meva vida”, ja que poc després de fer els setze anys i de treure’m la llicència per conduir ciclomotors -que no requeria cap examen- amb uns amics vam fer un viatge pel Pirineu, fins al Rosselló i la Catalunya Nord, que va posar a prova la fiabilitat d’un vehicle absolutament extraordinari. Ni una avaria, ni una perla (bugia greixada en excés).

És una marca amb més de cent anys d’història fundada per un jove de només 19 anys, James Lansdowne Norton, a Birmingham el 1898.

Estava obsessionat amb el seu darrere. Hi pensava tant que ocupava moltes estones rumiant com seria poder-lo tocar, passar els dits amb suavitat per les seves formes ondulades, amb totes les precaucions -això sí- per no ficar-los allà on se suposava que la temperatura devia ser màxima. Per això, quan a la tarda sonava el timbre que posava el punt final a l’última classe, baixava corrent les escales de Can Colapi per enfilar camí de les Dames Negres.

Des que les RD350 van néixer el 1973 fins que ens van arribar a l’Estat van passar més de deu anys. Tot i el retard, quan ho van fer la competència que es van trobar era tan feble que ràpidament van guanyar un prestigi impressionant. Aquella petita Yamaha amb aspecte de moto de curses tenia molt mala llet. Era una dos temps amb caràcter que, combinada amb la lleugeresa (144 quilos), la potència (63CV) i l’agressiva posició de conducció a què obligava la seva geometria radical, feia que la conducció fos tan divertida com crítica.

Els germans Elizalde, José Antonio i Juan, emparentats amb la família Giró, propietària i fundadora d’Ossa, van ser els dos primers campions de motocròs de la història a Espanya, el 1959 i el 1960, respectivament. Portaven una Ossa que mai va arribar a produir-se en sèrie, equipada amb un motor Morini de quatre temps. Van ser els primers títols d’Ossa en motocròs... i els últims, ja que mai més tornarien a guanyar-ne cap.

El mercat americà va ser per a les motos catalanes d’off-road dels anys 60 com un tercer pulmó. A Montesa, conscients de l’oportunitat, el 1966 van fer una moto de cros dissenyada específicament per als gustos d’aquells consumidors. En paral·lel, el pilot Pere Pi va crear-ne una de més idònia per al campionat d’Espanya de l’especialitat, la Cappra, que li va permetre emportar-se el títol d’aquella temporada, com ja havia fet cinc cops.

El 1960 l’anglès Don Rickman va guanyar la primera edició del Motocròs Internacional de Barcelona amb una Bultaco que era una evolució de la Tralla 101 de carretera, mare de molts altres models de la marca del dit polze rampant. Rickman va comprar diversos motors de la casa catalana amb la idea de muntar-los al seu país sobre un xassís Metisse, fet en tub Reynolds, a diferència de les Bultaco.

La marca Iso ve d’Itàlia, on el 1949 produïen motos, escúters i, sobretot, el popular microcotxe Isetta, el que va marcar l’entrada de la firma a l’Estat, a través de l’empresari madrileny Sinforiano Echevarría, que va afinar moltíssim -com no podia ser d’una altra manera amb aquest nom- a l’hora d’establir un acord amb la casa mare per produir en una fàbrica expressament al barri de Carabanchel, a Madrid.

Encara que la marca de Figueres sigui coneguda sobretot per les motos utilitàries i populars, la història de Rieju sempre ha estat vinculada a la competició. L’aliança amb la italiana Minarelli (Motori Moderni), ja des del 1964 com a proveïdora de motors, va ser crucial en aquest sentit, tant per a les proves de velocitat en circuit com per a les off-road, sobretot en l’àmbit del totterreny, actualment conegut com a enduro.

Amb el tancament de les fàbriques Bultaco, Montesa i Ossa desapareixien tres marques que havien tingut una enorme acceptació, amb models com la Metralla, la Brio o la 250 Copa. El mercat local es quedava sense productes autòctons del segment de les monocilíndriques d’un quart de litre de cubicatge. Yamaha, que el 1982 s’acabava d’establir a l’Estat aprofitant la porta que va suposar la fusió amb Sanglas, ho va veure clar i van començar a vendre un model que era el primer de tot el seu catàleg produït aquí, a l’Hospitalet de Llobregat.

A començaments dels anys 80, Freddie Spencer era el pilot que tallava el bacallà al campionat mundial de motociclisme. Conscients de la tirada del pilot de Louisiana, a Honda van aprofitar la seva imatge per promocionar el llançament de la MBX75, un dels primers models que la casa japonesa va començar a produir aquí, encara a l’antiga fàbrica de Montesa a Esplugues de Llobregat.

El 27 era per a mi el mateix que el Falcó Mil·lenari per a Han Solo, el Nautilus per al capità Nemo o la nau Enterprise per al Kirk. Aquell autobús no només em duia de Gràcia -on jo vivia quan era un nano- fins a la plaça Espanya, sinó que em transportava a (la plaça de) l’Univers, que era el Saló de l’Automòbil. A l’edició del 1977 hi vaig anar cada dia, tot just sortir de l’escola, només per veure la protagonista dels meus somnis d’adolescent: la Bultaco Streaker.

L’any 1976 Xavier Permanyer, fill del fundador de Montesa, gran impulsor de la secció esportiva de la marca i responsable de la fàbrica d’Esplugues, tristament traspassat aquest estiu, va tenir la pensada d’organitzar el Trofeu Montesa de motocròs. Aquelles competicions, que es feien amb les Cappra 125, van ser un èxit i van impulsar molt les vendes de la marca.

L’industrial basc Alfredo Avello va començar a fer tota classe d’eines el 1940 al taller que tenia a Gijón. Apassionat de les motos, el 1950 va arribar a un acord amb la italiana Meccanica Verghera, propietat del comte Domenico Agusta, per produir per a l’Estat unes motos que, fins aleshores, es feien en exclusiva per al territori espanyol a Barcelona sota el segell MV Alpha, que havia adquirit inicialment els drets d’aquella marca amb tant prestigi internacional per a aquest mercat.

Luis Bejarano era un pilot del País Basc que, acabada la Guerra Civil, va obtenir una certa notorietat a les primeres competicions que es van fer a Espanya un cop superades les seqüeles del conflicte bèl·lic. El 1943 va decidir aprofitar els coneixements adquirits pel seu tracte amb la casa britànica Douglas, on va treballar durant gairebé trenta anys com a enginyer, per fabricar la primera moto que duia les seves inicials: LBM.

Quan Sanglas va vendre les seves patents a Yamaha el 1981 perquè la marca japonesa pogués fer motos pròpies a l’Estat, el fabricant nipó va aprofitar les instal·lacions que la firma catalana tenia a l’Hospitalet de Llobregat. Tres anys després, la casa dels diapasons faria la mudança fins al que llavors era Palau de Plegamans, on es va quedar fins que el 2011 va sucumbir a la deslocalització. Però abans de tot això, la vella nau de Sanglas va acollir la producció d’alguns models. El primer, la DT 80, del 1982, una petita trail de 73 cc que venia a competir dins del segment de les motos que es podien portar amb el carnet A1, a partir dels 16 anys, que era un dels que tenien més volum al país. Inicialment la van fer per al mercat alemany, però aviat la van començar a vendre aquí.

L’arribada d’aquesta moto va ser tan lenta com ràpida la seva desaparició. La van començar a distribuir el 1976, però tres anys més tard ja no la venien, després d’una vida massa efímera per a un model que es va fer pregar moltíssim i del qual només van fabricar 760 unitats.