Després de saber-se les últimes dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població queda clar que la remuntada del català ha de passar per dotar la llengua d’unes normes d’ús clares. No em refereixo, esclar, a normes gramaticals sinó a normes polítiques. La més important seria fer el seu coneixement tan obligatori com és el del castellà. Per viure i treballar a Catalunya cal conèixer el català.

L'ús habitual del català retrocedeix de forma generalitzada a totes les vegueries de Catalunya. Les comarques gironines, amb una caiguda de 9 punts de l'ús habitual del català en només cinc anys, és el territori en què més ha impactat la pèrdua de la llengua: ja és la llengua habitual exclusiva de menys de la meitat de la població (45%). També cau 9 punts a l'Alt Pirineu, però aquí el català encara és la llengua habitual del 56% de la població. Al darrere venen indrets com les Terres de l'Ebre (on l'ús habitual del català cau 5 punts) i el Penedès (una caiguda de 4,3 punts), dos llocs en què el català perd pistonada i hi guanyen els usos bilingües de català i castellà o només el castellà.

La meitat de la població catalana (el 48,7%) assegura que comença sempre o sovint les converses en català, però l'altra meitat no ho fa mai o gairebé mai. Tanmateix, aquest got mig ple es buida amb una altra dada nova: quan els catalanoparlants bilingües inicien una conversa en català i els responen en castellà, 7 de cada 10 es passen al castellà.

La qüestió no és que el català ja només sigui la llengua habitual d'un 32,6% de la població catalana, sinó que encara és la llengua habitual d'aquest terç de la població. L'Enquesta d'Usos Lingüístics confirma, agreujant-la, la tendència que ja coneixíem. D'una banda, la llengua té més parlants ara que no havia tingut mai. De l'altra, el percentatge de parlants disminueix, a causa del canvi demogràfic causat per les fortes onades immigratòries arribades a Catalunya els darrers anys. Com a resultat la llengua creix, però no tant com ho fa la població.

Qui sap català en aquests moments? Qui el parla? Com varia això segons l'edat o l'origen? Aquestes i moltes altres preguntes troben resposta en l'Enquesta d'Usos Lingüístics, l'exhaustiu informe quinquennal elaborat per la Generalitat sobre la salut del català i la seva evolució. L'Idescat i el departament de Política Lingüística han fet públics aquest dimecres els resultats de l'enquesta corresponent al 2023. Aquests són els gràfics més rellevants que se'n desprenen.

L'Alt Pirineu és el territori de Catalunya amb més coneixements de català i, juntament amb Ponent, un dels que utilitza més intensivament (molt o força) aquesta llengua, amb el 50% i el 60% de la població. Com passa al conjunt del país, la transmissió generacional és positiva per al català, sobretot a les comarques pirinenques, segons els resultats de l'Enquesta d'usos lingüístics de la població. Pel que fa a l'aranès, el 83,3% de la població adulta de la Val d'Aran l'entén, el 73,5% el sap llegir, el 60% el sap parlar i el 45,8% el sap escriure. Així, els coneixements d'aquesta llengua augmenten des del 2008, sobretot en la lectura (14 punts) i escriptura (11 punts), però també en la parla (3,2 punts) i la comprensió (5,1 punts).

Els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la població adulta del 2018 elaborada per la direcció general de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya han generat valoracions diverses. Natural, atès que tota estadística, per alta que en sigui la qualitat i baix el marge d’error, pot ser llegida amb més o menys optimisme. M’ha sorprès, però, llegir articulistes que més enllà d’interpretar-ne resultats els qüestionen i diuen que és acientífica, que els enquestats se senten intimidats i que les notícies són falses, anglicisme, inclòs. L’enquesta no és una recerca per observació ni qualitativa, que demanen altres mètodes. Benvingudes les estimacions personals, amb respecte per la qualitat de l’enquesta i els enquestats, i sobretot propostes que facilitin que la llengua pròpia del país sigui opció de tots els ciutadans i progressi cap a la plenitud a la qual ha d’aspirar tota societat democràtica.

Avui analitzaré la difusió que han fet alguns mitjans de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018 (EULP) no tant per fer-ne una crítica com per mostrar com és de difícil ara mateix avaluar objectivament la salut del català. Necessitem que el català vagi bé perquè, si no hi va, el que caldria fer per revertir el retrocés obre una caixa de trons que ningú vol obrir. L’optimisme sobre el català l’aplaudeix l’independentisme que vol ampliar la base i el coreja l’espanyolisme que té fòbia a la immersió i assegura que el castellà està en perill. Per no parlar de l’establishment. L’optimisme és, doncs, una teràpia col·lectiva, però la feina del periodisme segueix sent explicar la realitat.