La utilització dels possessius

El pijo modernista, per si no fos prou, és dels primers que aposten per “la salut”. Això el conduirà a prendre les aigües als millors balnearis europeus, a banyar-se cada dia a casa i a practicar esports anglesos, que són els de veritat, en un club del qual serà soci fundador i que, de fet, segueixen governant els seus hereus des de la junta directiva. La recerca de la vida saludable fa que abandoni la seva casa natal de l’estret i fosc carrer de la Portaferrissa, o de Sant Pere Més Alt, per fer-se’n construir una, molt moderna i ventilada per als estàndards de l’època, i amb molta llum tamisada per vitralls, al passeig de Gràcia de Barcelona o en qualsevol rambla de la capital de província on tingui la base d’operacions. Així mateix, per deixar de respirar l’aire contaminant que emeten sobre la ciutat les seves pròpies fàbriques i respirar-lo pur, encarrega una torre “de recreo” envoltada per un important jardí (on sota la pèrgola es fumarà uns havans d’antologia, perquè encara estem en un moment històric en què fumar és bo per a la salut) a la Bonanova, a Sarrià o al Putxet, una mansió d’estil romàntic i amb tocs italianitzants que durant la Guerra Civil va ser requisada com a hospital de campanya o com a arsenal i que més endavant, i per culpa de no saber tocar la tecla adequada (no com els veïns), va ser expropiada per construir-hi la monstruosa, però suposadament pràctica, ronda del General Mitre.

El pijo modernista té una remarcable tendència a l’autosuficiència i vol que tothom sàpiga que les coses li van extraordinàriament bé. Un dels seus talents ha sigut detectar en el progrés una oportunitat de negoci que l’ha empès a finançar carreteres, ferrocarrils, l’enllumenat del seu carrer, una presa hidroelèctrica (que, per cert, i com podem comprovar per la factura de la llum aquests dies, segueix estant en mans de la seva família...), una companyia transatlàntica, un banc hipotecari...

Molts dels pijos actuals són hereus del pijo que de manera cronològicament àmplia i generosa anomenarem modernista. De pijos modernistes, com anirem veient, cada cop en queden menys, per la senzilla raó que un dels seus principals estímuls era, contràriament al que els passa als pijos d’ara, “retornar a la societat el que la societat ens ha donat”. El que no sabem és si aquest retorn era motivat pels recàrrecs de consciència o bé a causa d’una desmesurada afició al catolicisme que els obligava a fer el bé a tort i a dret, per esnobisme o per una barreja de tot plegat. El pijo modernista té una gens menyspreable tendència a l’exhibicionisme i a la fatxenderia, és competitiu i no fa fàstics a cap de les modes que vagin sorgint, que consumirà –o fins i tot crearà– a gran velocitat (per cert, la velocitat és una altra de les seves principals aficions).

La gespa. El mantell verd que cobreix camps de golf, de polo, les voreres de les piscines i els parterres a les torres és un element, sens dubte, propi dels escenaris patricis perquè per mantenir-ne el característic fulgor cal aigua –que és un bé escàs–, dedicació i manteniment.

L’endemà de sopar a París amb el seu hereu, el pijo internacional es plantarà al Four Seasons de Madrid per trobar-se, aquest cop, amb la seva dona actual, una model escanyolida i rossa momentàniament retirada, 30 anys més jove que ell, amb la qual acaba de tenir un fill, en Pepe, de sis mesos, que, segons li diuen tots els seus amics, l’ha rejovenit. Del bebè se n’encarrega una dida, matí, tarda i nit, perquè la maniquí ha decidit reactivar la seva carrera i està tot el sant dia enganxada al telèfon, revisant el Tik Tok i parlant amb el seu agent, que, com a primer pas per tornar a les portades i d’aquí a les campanyes i catàlegs, li ha recomanat que perdi deu quilos, motiu pel qual es passa hores i hores fent el·líptica als gimnasos dels hotels on es trobi, sigui a l’hemisferi que sigui, i menjant papaia en diferents formats: a trossos, batuda i barrejada amb gingebre o en pastilles. Del pare de la criatura, com era d’imaginar, ningú no n’espera gaire res més –a banda de rejovenir– que segueixi pagant puntualment les factures una rere l’altra.

Al pijo internacional l’elegància clàssica li suposa un destorb i baixa a esmorzar a la terrassa del Ritz vestit, de cap a peus, amb un xandall de teixit tecnològic de color negre de Nike, tot i que l’únic esport que practica realment és el de ser propietari d’un equip de futbol de segona divisió que, amb entusiasme i finançament a raig, confiem que aviat segur que pujarà a Primera. Ha aterrat a París (no hi ha pandèmia que aturi un pijo internacional) perquè han quedat per sopar a la Brasserie Lipp, que és informal i s’hi respira un ambient “todo simpático ”, amb el seu fill gran, que, juntament amb dos amics que va conèixer quan estudiava a l’internat danès de Herlufsholm, porta sis mesos recorrent Europa amb una vella Volskwagen Kombi a la qual han canviat el motor de combustió per un d’elèctric perquè, com vostès ja es poden imaginar, estan tots tres molt preocupats, preocupadíssims, pel desglaç dels pols. El viatge l’estan retransmetent per Instagram per tal de conscienciar altres joves com ells que davant l’emergència climàtica no podem quedar-nos sense fer res. De fet, han creat una start-up a través de la qual venen dessuadores de cotó, per descomptat orgànic, amb lemes brodats en anglès, perquè els entenguin fins i tot els analfabets, del tipus “No one will move for you ” o “Get going ”.

Si ets un descastat, si no tens ni bressol ni blasó, si no hi ha manera que et recordis dels segons cognoms dels teus avis i amb prou feines dels dels teus pares, si ets una dona, un home, feta a si mateixa, si no tens antecedents remarcables de cap mena i no hi ha res del que t’envolta que pugui ser qualificat com “De tota la vida”..., si, en definitiva, tot comença avui i tu ets el teu propi punt de partida, sempre et quedarà l’opció de convertir-te en un pijo internacional.

El criat ha de tenir sempre la sensació que és el destí qui l’ha posat a servir i que, per tant, la seva situació és inevitable, però, sobretot, que el més just és que sigui el seu amo qui mani. El mecanisme per part del patró perquè el servent s’empassi aquest ordit és senzill: només cal que es vanti constantment, però amb subtilesa perquè no l’acusin de vanitós, de la puresa del seu blasó, tenir orgull de classe obviant, si calgués (i cal quasi sempre), aquest destorb que suposa el revisionisme d’això que ara anomenen “relat oficial”, les pretensions dels “pobles originaris” i saltar-se, per sistema, la llei de memòria històrica. Així doncs, cada cop que es parli dels avantpassats, que és una cosa que els pijos fan constantment, en lloc de dir que traficaven amb canya de sucre i, de passada, amb esclaus, cal dir que eren empresaris d’aquells que han ajudat a configurar la fesomia del nostre país o, directament, que eren modernistes.

La relació de poder i dependència que els pijos estableixen amb els seus criats és, per dir-ho fi, tendent a la complexitat, i es basa en un equilibri imperfecte d’amor i odi que no té parangó. S’hi barregen intimitat i feina, sobretot per part dels servents, naturalment, i l’oci i els negocis dels amos. Els criats són de la família i alhora no són de la família, és a dir, que són equilibristes emocionals. Han de ser amables i eficients, servicials, encantadors i discrets, tot plegat a canvi d’un sou que no sempre compleix les expectatives de l’actual ministra de Treball, l’excel·lentíssima Yolanda Díaz, motiu pel qual aquesta pobra senyora estem convençuts que no dorm a les nits. Per tant, podríem concloure que, per sobre de tot, el servei domèstic ha de ser barat però, a banda d’exigir-li que sigui econòmic (la seva principal virtut), també se li exigeix fidelitat. Una senyora de casa bona suporta infinitament millor un marit que li sigui infidel que una minyona de tota la vida que la traeixi anant a Sálvame Deluxe per explicar les misèries de la casa on ha treballat durant tants anys i que molt sovint tenen a veure amb la gasiveria dels seus antics i despietats patrons.

1. El duc i el taxista

Hi ha una sèrie de coses que els membres de la classe mitjana han adoptat sense reserves però que són pròpies, quasi exclusivament, dels pijos. Per tant, estem en disposició d’afirmar que la gran majoria dels membres d’aquest subterfugi que és la classe mitjana viuen bastant per sobre de les seves possibilitats, per no dir que molt, i immersos en una autèntica fal·làcia.

Els pijos deixen que els seus fills vagin amb patinet elèctric, amunt i avall, pels passadissos de la imponent casa pairal, glòria de la família des dels visigots, i mai no els renyen si trenquen o ratllen alguna cosa perquè el que es vol aconseguir és que les criatures estiguin com més relaxades millor campant per la casa que, per la màgica via de l’herència, algun dia serà seva –i ben seva que serà– i, per tant, és millor que la comencin a apamar, encara que sigui a tota pastilla i en patinet, ja de ben menuts. La trencadissa és, per als pijos, una inversió de futur. Cal impedir, costi el que costi, que els nobles plançons vulguin marxar esperitats per evitar, tal com hem après gràcies a la tan recomanable lectura del llibre Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya (Edicions Sidillà), que tot plegat acabi convertint-se en un “mas rònec”.

Tal com ha quedat explicat anteriorment, a banda de la temuda irrupció del comunisme, els pijos podrien perdre la seva riquesa i els privilegis que en pengen per algun altre motiu. Ells mateixos han de reconèixer que no poden fiar tota la seva futura dissort només als bolxevics, i caldrà que assumeixin part de la seva possible responsabilitat per poder prevenir-la. Una mala gestió patrimonial o prendre segons quin tipus de decisions personals, com les que passarem a comentar en breu, poden posar el punt final a una brillant nissaga de pijos més ràpidament del que es pugui arribar a imaginar.

Els pijos de veritat saben, potser com ningú altre, quin és l’autèntic valor del diner (com que en tenen...) i, contràriament a les persones amb tendència a la pobresa i per raons òbvies –perquè ningú que hi toqui vol romandre en la indigència–, gasten quasi tota la seva energia en mantenir intacte i al preu que sigui el seu afortunat statu quo. És per aquest motiu que sempre es mantenen en guàrdia i atents a qualsevol moviment o amenaça que suposi la pèrdua o dispersió de la seva riquesa. Als pijos, efectivament, els ve d’un cèntim.

Com ja sabem, la riquesa fa el pijo. Després, i com a màxim en una generació, perquè no cal més, s’afina el gust i s’adopten les maneres tradicionals del privilegi (tot aquell bla-bla-bla de fer-se d’un club, comprar-se un iot, fer-se servir per alguna persona d’origen extracomunitari alguna porció d’aliment amb vaixella de plata, ja sigui a casa, al Ritz o al mig del desert del Sàhara i sota una carpa que et protegeixi de la intempèrie i altres tombarelles per l’estil).

La fonètica. És ben veritat, tal com ens han fet notar des de Salvador Pániker, al seu Cuaderno amarillo, fins a Martes y Trece, en múltiples gales de Cap d’Any, que alguns pijos, a nivell fonètic, poden presentar unes característiques fangoses que els empenyen a empassar-se sons, a apilonar-ne o, fins i tot, a sobreposar-ne, una mica a la manera de les transparències del Picabia però en lloc d’utilitzant imatges utilitzant fonemes.

El lema del nostre señorito andalús és “o corte o cortijo” i, per tant, tonteries les justes: després de resar els laudes es planta a la finca el primer de tots per donar exemple i, a cavall, vestit combinant tons de beix com només a Andalusia saben fer, tocat amb un cañero de palla i una vara de vímet a la mà, acompanyat del vaquer, l’euguer i el guarda, repassa el terreny, les tanques, les deveses d’arenes excepcionalment còmodes, les pinedes i les vinyes, deixa anar les eugues i els poltres als prats (ell dirà “a los verdes”) i guaita els animals que estan a punt de parir... A mig matí, tot i que ell es té per “una persona de campo”, no li quedarà més remei que traslladar-se a l’oficina per realitzar tasques administratives i contestar per correu postal i a mà a totes les peticions de les institucions a què pertany, si no les presideix directament, com ara la Cambra Agrària de Jerez o la Fira del Cavall, perquè la seva passió és, com era d’esperar, la cria d’hispanoàrabs.

Idealment el señorito andalús, fill d’una de les famílies que a Andalusia s’anomenen “antiguas” però amb ancestres tarragonins i britànics, ha nascut en una casa del centre històric de Jerez de la Frontera, molt a prop de l’Alcázar del Moro, i tot i que a les guies turístiques hi llegim que és una “casa-palacio”, ell en diu “casa”, simplement, de la mateixa manera que, per referir-se a les seves propietats, en lloc de latifundi diu “el campo” sense entrar en gaires més detalls perquè representa que l’ostentació no va amb ell. El señorito andalús, que avui ja té al voltant d’uns vuitanta anys, ha nascut a la mateixa habitació que ho va fer la seva mare i amb l’assistència d’una matrona en una època en la qual el servei domèstic era autòcton, barat i, per tant, abundant. De la seva educació, com era d’esperar, se n’encarregaran, no sense certa rivalitat, una tata que al llarg dels últims anys ha acumulat molt de poder a la família perquè aquest señorito ja és el tercer germà (dels dotze que són) que li confien, i una institutriu francesa sempre aclaparada per les altes temperatures i per la masculinitat del país. Dos cops al dia –després de l’esmorzar, amb la clenxa feta, i abans d’anar a dormir, amb el pijama vestit– els nens visitaran els seus papàs, perquè en aquestes cases els senyors habiten unes cambres, la seva progènie unes altres i els criats fan el que poden anant de la zona noble a la de serveis.

De totes maneres, quan els pijos andalusos despleguen els seus privilegis d’una forma més ostentosa i classista és durant els set dies de laFeria. A Sevilla, per cert, no es diu Feria de Abril o Feria de Sevilla, sinó Feria, a seques, perquè ells consideren que l’autèntica i primera feria, tot i que se’n celebren per tot Andalusia i constantment, és la sevillana. I és que, per acabar-ho d’adobar, l’univers sencer comença i acaba aquí mateix, a aquesta alçada, ni abans ni després, de la riba del Guadalquivir, a Híspalis: Sevilla alfa i omega. Així doncs, les seves casetas són fastuoses i immenses, amb servei de cambrers i cambreres amb còfia i cuina particular que funciona les 24 hores, tocador, vigilants a la porta i música en directe. Normalment, la caseta, d’entrada estrictament restringida i propietat dels seus socis, que paguen una gens menyspreable quota durant tot l’any i que es deixa en herència, és una extensió del Club (Labradores, el Mercantil, el Náutico, Pineda o l’Aero).