En una parcel·la estreta del teixit històric de Girona, allà on les parets mitgeres s’allarguen com murs infinits i la llum a l’interior de les llars sembla sempre escassa, l’arquitecte Víctor Bouman –al capdavant de l’estudi Bouman Arquitectura, amb seu a Girona i Llançà– es va trobar amb una d’aquelles cases que per poder rehabilitar-se demanen ser molt escoltades. El que havia estat un habitatge entre mitgeres llarguíssim i estretíssim, de més de trenta metres de profunditat per només quatre i mig d’ample, era, quan hi van arribar, una autèntica ruïna: cobertes ensorrades, humitats persistents, forjats i revestiments malmesos i una sensació gens fictícia de tub fosc i interminable.

Des del carrer, Vil·la Emma es veu molt petita, silenciosa i tranquil·la, com si gairebé no existís. A Binibèquer Vell, en una parcel·la més oberta que no tancada amb barreres menorquines de fusta, parets de pedra seca i vegetació baixa, la façana que dona a la rotonda de cul-de-sac es limita a poc més que una porta discreta i a un mur blanc que no busca cap protagonisme. No hi ha cap gest en aquesta imatge exterior que delati el que passa a l’altra banda. És una casa aparentment senzilla i molt arrelada a Menorca, que ha decidit no cridar l’atenció, no esgotar, no imposar-se. I precisament per això, des d’altres angles i sobretot quan s’hi entra, Vil·la Emma sorprèn.

Quan l’agència immobiliària li va parlar d’una casa a Montuïri que ni tan sols oferien perquè era “un desastre” que tanmateix no li agradaria, l’arquitecte Luis Arredondo va tenir clar que, just per això, la volia veure. Qui dirigeix l’estudi Arrel cercava un lloc on viure i treballar, i aquella planta baixa, pis i terrassa a la coberta, tota fosca, humida i sense cap vista, aquella caseta entre mitgeres que ningú volia, encaixava més amb una intuïció que amb un programa de vida i feina. Estava enclotada, encaixonada entre aquelles mitgeres que la superaven de molt –tenia cinc metres de façana al nord, amb murs de pedra existents, i quedava comprimida entre una mitgera sud de dotze metres d’alçada i una façana nord de deu–, no ventilava, i el pis superior, de poc més de cinquanta metres quadrats, estava compartimentat fins a l’extrem, amb set habitacions. A més, el fet que el poble de Montuïri s’aixequi damunt un turó generava un desnivell de fins a quatre metres entre el carrer i la part posterior de la casa. Tot eren reptes a superar.

Hi ha cases que, per molt contemporànies que es mostrin, saben fer com si sempre haguessin estat al lloc. La casa que l’estudi Twobo –liderat pels arquitectes Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose– ha construït a Matadepera pertany a aquesta categoria: una arquitectura molt contemporània però que no s’imposa, que s’enterra en el terreny i que es mimetitza fins a confondre’s amb el paisatge. És una casa feta, literalment, del color de la pròpia terra.

Durant anys, aquest edifici del centre històric de Palamós va estar tancat, en venda i en estat de ruïna. Era una d’aquestes cantonades discretes que hi ha als nuclis vells i que semblen condemnades a l’oblit. Aquesta, però, encara conservava, sota la pols i la degradació, les traces d’una vida intensa. Quan els futurs propietaris de l’edifici el van descobrir, abans fins i tot de decidir-se a comprar-lo, van demanar a l’arquitecta Judit Falgueras que hi fes una mirada prèvia, una valoració honesta que ajudés a discernir si aquell conjunt malmès podia convertir-se en un projecte d’habitatges amb sentit.

A la part alta d’un terreny allargat al municipi de Manacor, entre el verd d’un pinar i una plantació jove de garrovers, Ca’n Gallineta sembla que vol amagar-se, fondre’s amb l’entorn. OAM Arquitectes, l’estudi manacorí dels germans Biel i Toni Oliver Galmés, hi han practicat un exercici de discreció: una arquitectura horitzontal, baixa, serena, que no pretén competir amb l’entorn sinó quasi esborrar-se. És una casa que, de lluny, pot no ser vista si un no sap que hi és.

Entrar en aquesta casa que és obra de l’estudi 05 AM Arquitectura és com obrir una finestra cap a una nova dimensió. És així perquè els arquitectes que dirigeixen aquest estudi gironí, Joan Arnau i Carme Muñoz, hi van idear un accés discret i recollit al nord que, tot i així, poc després de travessar la porta d’entrada a l’habitatge, descobreix un interior que s’expandeix sobtadament i de manera molt generosa cap al sud, inundat de llum i obert a un jardí presidit per la piscina.

Abans que fos casa va ser taller, sí, una fusteria. Durant dècades, entre les parets que ara habita una família s’hi van treballar taulons. Hi feia olor de fusta i ressonaven les eines que li són pròpies. Avui, aquell passat no només es recorda, s’hi respira. L’arquitecta Clara Crous, que descriu el seu com un despatx d’“arquitectura i interiorisme conscient, de proximitat”, ha transformat l’antiga fusteria d’un poble de l’Alt Empordà en un habitatge que mira al present sense renunciar a l’essència original. La seva intervenció no esborra el rastre del que hi havia, sinó que el fa visible i el converteix en estructura vital del projecte.

En un dels nuclis urbans de la badia d’Alcúdia, a pocs metres de la mar, Ca’n Karl és una casa de vacances que està preparada per a tot l’any i també, i sobretot, per donar resposta al ritme de qui l’habita. És un projecte de l’estudi VMA, dirigit pels arquitectes Vicenç Mulet i Elena García, i es pot dir que s’ha edificat amb un repte doble: com encaixar un programa ambiciós en un solar petit i com fer-ho amb un sistema constructiu encara poc implantat. El resultat és una arquitectura fresca i mesurada, amb gust mediterrani i tecnològicament avançada.

No és una casa per a qui entén l’habitar com una successió d’espais convencionals. Ni per a qui cerca el confort dins unes coordenades previsibles. La Casa Tres Patis, un projecte de l’estudi Twobo —dels arquitectes Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose— a Albons, no té centre ni façana, no té passadissos ni eixos clars, i tot i això —o potser per això— convida a formes noves de viure. S’hi accedeix com si s’arribés a un petit món tancat, com un poblet protegit per un mur que recorre gairebé tot el perímetre del solar. És aquest mur perimetral el que permet que la casa s’obri cap a dins, amb una intimitat que es percep des del primer pas: no hi ha cap necessitat de tancar-se amb cortines o persianes, perquè ja hi ha una pell exterior que protegeix.

Al cor del Raval, un pis de planta impossible s’ha convertit en un habitatge-taller que prioritza l’art —o la feina de l’art— per sobre del descans. És el projecte d’interiorisme d’Agustí Costa per a una artista que vol viure treballant, no treballar per viure. Al carrer del Carme de Barcelona, a l’última planta d’un edifici modernista del 1870 reformat per Josep Pujol i Brull el 1911, el pis fa només 1,25 metres d’ample en alguns trams i arriba fins als 6,45 en d’altres, passant per almenys vuit amplades diferents, això al llarg de 35 metres lineals i 133 m^² útils. L’espai, llarg i estret, amb quatre patis interiors i molts records estructurals, havia de deixar de ser una llar convencional. Ara és un taller amb dormitori, cuina i estar.

La reforma d’una casa entre mitgeres, petita i senzilla, al centre de Badalona, es va afrontar com un exercici de buidatge per poder repensar la manera de viure-hi i la distribució de l’interior, i sobretot per obtenir espais més oberts i molt més lluminosos. Així, buidant i redistribuint, ho van fer els arquitectes Anna Prats i Joan Valls, fundadors de l’estudi que porta els seus noms, en una col·laboració amb el també arquitecte Pol Viladoms. Havien de buidar aquella casa, que feia anys que no estava habitada i havia condensat força humitat perquè estava tancada, compartimentada, sense ventilació i sobretot sense llum natural. Ara bé, l’exercici que hi van fer va anar molt més enllà d’un simple buidatge.

L’escala de maons nus que dona accés a Ca na Catalina i en Joan, als afores de Llubí, anticipa la importància que hi tenen el material –material local– i l’exercici constructiu. Els arquitectes de TEd’A, estudi encapçalat per Irene Pérez i Jaume Mayol, fa molts anys que investiguen les maneres de traslladar la construcció tradicional al present per obtenir la millor resposta climàtica, la més natural i sostenible, i que d’aquesta manera la casa també proporcioni el màxim confort als qui l’habiten. Saben que “les tipologies tradicionals són respostes climàtiques perfeccionades infinitament al llarg del temps”, i així ho diuen, però alhora fan un pas més cap a l’actualitat conscients que la vida avui requereix altres solucions i compta amb altres recursos.

Hi volia experimentar “una manera de viure”. Ignacio Morente Gemas confessa que quan estudiava arquitectura ja mirava la façana d’aquell vell magatzem de palla al nucli antic d’un municipi del Baix Llobregat. Construït el 1924, feia més de vint anys que estava abandonat i, quan en temps de la pandèmia el va poder comprar, no ho va dubtar. Ara del projecte en diu El taller dels somnis, perquè aquella nau fosca, en mal estat, s’ha convertit en la llar que comparteix amb la seva parella i també en la seu d’IMG Taller d’Arquitectura, l’estudi que porta les inicials del seu nom. A més, és el lloc on ha pogut experimentar no només una altra manera de viure, sinó qüestions tan arquitectòniques com la concepció de l’espai, l’ús dels materials, la penetració de la llum, la ventilació i, entre d’altres i sobretot, l’aprofitament dels recursos ja existents.

Aquest aljub té molta història. I no ens referim tant al temps transcorregut des que es va construir, a principis dels anys 40 del segle XX per recollir i emmagatzemar l’aigua que baixava dels carrers del poble de Campanet i poder abastir les terres de la possessió de Son Gener, que després es parcel·larien i es van vendre. Parlem sobretot d’una història familiar: la de l’arquitecta Maria Gelabert Paris, el pare de la qual, treballador del camp, va comprar una trinxa d’aquella possessió on havia viscut de petit perquè els seus pares n’eren els amos -amos, a Mallorca, són els pagesos que gestionen la possessió d’uns senyors que en són els propietaris-. Sí, el pare de l’arquitecta va comprar aquell solar on hi havia una terrassa que sobresortia un metre i mig del nivell del terra. Sabia o havia sentit dir tota la vida que allà hi havia l’aljub de la possessió, però no tenia entrada, només se’n veia una arqueta. La van obrir, s’hi van ficar, van descobrir aquell aljub, semisoterrat, d’uns 90 metres quadrats de superfície i amb una volta de canó bastant impressionant. I van començar a somniar.

Aquesta casa de Begur, una edificació nova que és obra dels arquitectes Emiliano López i Mónica Rivera, recull aquell ideal de mediterraneïtat que hi havia als anys seixanta per a les cases d’estiueig o de jubilació, sobretot dels estrangers. De fet, l’habitatge envoltat de pins i amb vistes a la cala d’Aiguablava és d’una família estrangera que ara, per als seus períodes d’esbarjo al llarg de l’any, i de cara a una futura jubilació, precisament volien fer-se una d’aquelles cases tradicionals del Mediterrani, més aviat senzilla, fàcil de viure-hi, però que tingués tot el confort –un aïllament òptim, una bona ventilació, una temperatura agradable– que pot oferir la contemporaneïtat.

Les noves línies són tan senzilles com alegres, i també són molt gràfiques. Aquest primer pis de Mataró que ara es veu diàfan, lluminós i optimista abans era un habitatge que patia, i molt, el fet d’estar enclotat, a més de la manca de llum natural a la qual contribuïa una distribució de l’espai compartimentat en múltiples habitacions petites. Amb la reforma projectada i dirigida per l’equip de MACH –un estudi amb seu a Barcelona i Madrid fundat pels arquitectes Laia Gelonch i Marc Subirana–, l’habitatge s’ha transformat absolutament, ha passat de la nit al dia.

Parlar de cases que tenen cura de les persones pot semblar obvi, però no ho és i, en tot cas, no és tan general com pugui parèixer. Això sí, cada vegada són més nombrosos els habitatges que es promouen des de les administracions públiques amb uns criteris de protecció social en sentit ampli i no només de cedir a qui ho necessita un habitatge amb un lloguer assequible. Pensar en les persones va més enllà d’això, i aquí hi entra el criteri de les institucions públiques, però també el dels arquitectes que conceben i executen el projecte.

Els arquitectes de MH.AP Studio, Marina Huguet i Andy Peñuela, tenen el costum de posar als projectes el nom dels clients. Ho fan molts arquitectes; no és una qüestió arbitrària. Si la reforma d’aquest pis de l’Eixample de Barcelona porta el nom Sílvia & Diego és perquè els arquitectes reconeixen –i així ho remarquen– que els propietaris, una parella jove que treballa des de casa en el món digital, s’han implicat, i molt, en les decisions que s’han pres durant la concepció del projecte i també durant l’obra.

Tenien una casa per reformar al poble d’Esporles, una casa entre mitgeres, amb planta baixa, pis i golfes. Amb un problema: està encaixonada entre un carrer estret i un carreró encara més estret que, a més, era l’única sortida de la casa. Més ben dit: en tenien dos, de problemes, perquè com a la gran majoria de les cases entre mitgeres dels pobles, s’hi suma la manca de llum natural a la pràctica totalitat de l’interior. Però els problemes són reptes per a l’arquitectura. O així sembla que ho entenen els arquitectes d’Isla, un estudi amb seu a Palma encapçalat per Marta Colón de Carvajal i Juan Palencia, responsables d’aquesta obra, que és un exercici d’equilibri entre la tradició constructiva de la zona i una modernitat vital senzilla i lluminosa alhora.