Un any des d’aquella calorosa tarda. Un any des d’aquell dolorós part natural on vaig insultar tant la llevadora que em va haver de dir “Ei, prou, que jo soc del teu equip”.

Et vaig dir que passaríem un dia i una nit tu i jo soles, fora de casa. Sense el papa i l’Aloma. Les nostres vacances. Teves i meves. Aquest últim any t’has estrenat com a germana gran i has hagut de compartir-me. Ens hem trobat a faltar i necessitàvem passar temps juntes, com abans.

Any 2006. Vacances amb amics a Donosti i ruta per Guipúscoa. Anant en cotxe topem amb un control de carretera de la Guàrdia Civil. Cosa seriosa. Fan baixar els ocupants dels vehicles, revisen maleters, obren bosses, duen armes llargues. Tot avança molt a poc a poc i la cua de cotxes és eterna. Per sort, hem quedat aturats en una carretera que serpenteja vora uns penya-segats preciosos. Una de les meves amigues aprofita l’espera per treure la càmera i gravar el paisatge. Després de mitja hora arribem al punt de control de la Guàrdia Civil. És el nostre torn. El conductor abaixa la finestreta.

L’estiu del 2014 la meva primera filla tenia poques setmanes de vida. Ja teníem assumit que no podríem fer cap gran viatge i que jo, degut a la quarantena, no ensumaria ni la platja ni la piscina. Aquelles vacances consistirien, bàsicament, en quedar-nos a casa i contemplar el nadó. Així que la meva idea, entre contemplació i contemplació, era aprofitar l’estiu per llegir molt. Els nens dormen tot el dia, oi? Doncs jo gaudiria del meu postpart i del plàcid alletament devorant un llibre rere un altre. Ai... Innocent de mi! Quan hi penso encara ric!

Estàvem recorrent la costa est dels Estats Units, des de Nova York fins a Miami. Excepte alguna reserva a les grans ciutats i parcs naturals, anàvem improvisant on dormir, normalment en hostals de carretera. Ja ho sabeu, aquells tan típics de les pel·lícules: parets emmoquetades, piscina comunitària i porta al peu de l’aparcament. Aquella nit, al diari local vam trobar una oferta per a un hostal anomenat Country Hearth, a Charlotte (Carolina del Nord). 10 dòlars la nit i habitació doble. Només havies de retallar el cupó i lliurar-lo. Una ganga.

L’estiu del 2001 vaig anar un mes a Irlanda a estudiar anglès, amb una beca del ministeri d’Educació. Viatjaria sola a l’estranger. Era la meva primera gran aventura. I vaig voler demostrar que era adulta aprofitant l’estada per fer-me un pírcing. Aprofitaria que era en un altre país, sense pares. Quan tornés a casa perforada s’enfadarien, sí... però no gaire estona. ¿O negaríeu el perdó i una abraçada a una filla a qui fa un mes que no veieu?

Nit de Sant Joan del 2000. En una mostra d’originalitat, la colla vam decidir passar la revetlla a la platja. Agenda de la nit: fer una gran festa, banyar-nos de matinada i aguantar desperts fins que sortís el sol. La festa la vam fer i ens ho vam passar teta. Però quan va arribar la segona part de l’ordre de la nit, la de banyar-nos, ens va fer mandra. Buf, fotre’s ara a l’aigua, quedar amb la salabror i el fred al cos, la picor, la incomoditat... Res, tu, que sec s’hi està la mar de bé.

Recordo el primer dia de platja de la temporada. Recordo quedar-me en banyador davant les meves amigues d’institut i, per primera vegada, pensar que jo no era com elles. Elles eren més primes, més esveltes. Era una sensació nova. La vergonya del propi cos. Recordo la intranquil·litat, no trobar la manera d’estar a lloc, de seure amagant les cames sota la tovallola, de posar-me dreta embolcallant-me amb el pareo per dissimular la forma dels meus malucs.

Havíem anat de vacances al càmping amb els meus tiets i cosins. Com cada matí, per un problema d’espai, esmorzàvem separats: la taula dels grans i la taula dels nens. És universalment conegut que la taula dels nens es caracteritza per les seves dimensions ridículament petites, la inestabilitat, la debilitat evident i l’arquejament de la superfície, de manera que cap plat ni cap got hi reposa tranquil. Però sol estar plena de pastisseria, xocolata i begudes ensucrades, de manera que una cosa compensa l’altra.

El va trobar el meu pare un estiu, perdut en un camí de canyes. Sol, espantat, brut. El va agafar i el va dur a casa. Jo i els meus germans vam cridar d’alegria quan el vam veure arribar amb aquell cadell, una boleta de pèl que acollia la convenció anual de puces i paparres. “No tinc menjar de gos”, va dir la meva mare. I aquell primer dia va menjar les sobres del dinar: un plat d’estofat. Vam seure a pensar un nom. Era el 1990 i estàvem bojos per la pel·lícula de Tim Burton, Batman. Però només es va dir Batman durant una hora. La mama es queixava perquè no ho sabia pronunciar, i és cert, li deia Bamtan. Així que el va batejar de nou: Cobi. Maleïda febre preolímpica.

Era el nostre primer estiu com a pares i ens estrenàvem a la piscina infantil, aquella versió reduïda que hi sol haver a qualsevol instal·lació municipal al costat de la piscina principal. Com que estan pensades per a les criatures més menudes, no acostumen a tenir més de 50 centímetres de profunditat i als adults l’aigua ens cobreix fins als genolls, just per estovar les durícies.

Tenia catorze anys i una llarga, rossa i preciosa cabellera. Però era estiu i feia calor. Així que vaig decidir anar a la perruqueria. Duia els cabells llargs des que tenia memòria. No havia gosat mai tallar més enllà de les puntes, però aquella vegada vaig optar per un canvi dràstic: demanaria que me’ls tallessin ben curts. Era la manera de combatre les altes temperatures i, com a adolescent, buscar una identitat pròpia tot trencant amb la imatge que havia dut des de nena.

El fragment de la magdalena de Proust explica com un dels personatges de l’escriptor suca un d’aquests dolços en una tassa de te i aquella olor el transporta de cop als estius de la seva infància. Jo, si vull viatjar a un dels estius de la meva infància, he de menjar amanida russa. Potser és un plat una mica menys poètic (la maionesa no ha inspirat grans relats), però l’efecte ve a ser el mateix.

De totes les peces musicals que han ostentat el títol de cançó de l’estiu, n’hi ha una, la del 2001, que no m’he pogut treure mai del cap: Yo quiero bailar, del duo Sonia y Selena. Explicava la història de dues noies que, com bé anuncien, volien ballar. La lletra de la tornada? “ Yo quiero bailar / toda la noche / baila baila bailando ha! / baila baila bailando he! ” Noti’s que no van dedicar ni tres segons a pensar una paraula que rimés amb noche, un he! i au, que mira l’hora que és i encara no hem lliurat la cançó a la discogràfica.

Era l’últim dia de les Santes, la festa major de Mataró. Jo tenia 16anys i havia viscut aquelles festes com fan els adolescents: bevent molt. Cap a quarts de set del matí vaig decidir tornar a casa. Anava molt borratxa i no volia que els meus pares se n’assabentessin. Només havia d’entrar en silenci i ficar-me al llit fins a l’hora de dinar. Aleshores em despertaria amb ressaca, però diria que el meu mal estar es devia a alguna cosa del sopar que no se m’havia posat bé. Els meus pares no em creurien perquè no són idiotes, però seria la seva paraula contra la meva i, per tant, no hi hauria delicte. Aquest era el pla.

Aquell estiu vaig recórrer Holanda amb el meu tiet i la meva cosina. El tiet Josep s’acabava de comprar una autocaravana. Se l’havia regalat ell mateix com a premi per haver deixat de fumar dos paquets diaris de Ducados durant vint anys.

Odio l’estiu del 2016. Aquell any estava intentant treure’m el carnet de conduir i ja havia suspès tres vegades. Res, per ximpleries. La primera vegada perquè vaig envair el carril contrari. La segona, perquè em vaig estampar contra la vorera. I la tercera, perquè em vaig posar contra direcció. Ja veus, poses una mica en perill la vida de les persones i de seguida et suspenen. Els de la DGT, que tenen la pell molt fina.

Aquell 1994 vaig acabar el curs escolar amb unes notes excel·lents i els meus pares em van voler fer un regal. Em van comprar una pilota saltadora. Era una pilota gran, de color groc i un dibuix de Peter Pan, i tenia una nansa perquè l’infant s’hi pogués agafar mentre hi seia a sobre i es desplaçava botant amb la força i l’impuls del seu cul.

Aquell 1989 tota la família vam anar de vacances a un càmping de Benasc. Érem pare, mare, quatre germans i un gos, en Cobi, coprotagonista d’aquest record. L’altre actor principal el trobem a la parcel·la del costat, on un grup de nens i nenes d’un esplai havien plantat les seves tendes de campanya.

Tenia quinze anys i moltes ganes de tenir diners per poder comprar-me la Super Pop sense dependre dels meus pares. Necessitava la típica feina d’estiu. Això era l’any 2000. Per això, quan un conegut del meu germà em va oferir repartir publicitat de la seva botiga d’informàtica no vaig dubtar ni un moment. Encara no tenia edat per treballar. Però tot el que tenia d’il·legal aquella feina ho tenia de senzill: recórrer durant dos dies el barri de Cerdanyola, a Mataró, amb una motxilla plena de prospectes i inundar les bústies de publicitat.