Vaig obrir aquest recorregut per l’estiu del Regne Unit al cercle màgic de Stonehenge i el tanco en un altre cercle, el del Royal Albert Hall, de Londres, gens màgic i molt pompós. Seguint una tradició que, amb alguna interrupció, es remunta al 1941, en plena Segona Guerra Mundial, el segon dissabte de cada setembre té lloc el concert final dels Proms, el festival de música més extens del món, que dura vuit setmanes i en què el dia 20 van actuar l’Orfeó Català i el seu Cor Jove. A la Gran Bretanya l’estiu s’acaba quan s’acaben els Proms: la música governa voluntats i el calendari, i aquest any la fi de l’estiu és el 14 de setembre.

Beth Colbyn, de 74 anys, és una veïna del carrer on visc amb qui mantinc innòcues converses sobre afers com ara el temps, els crims que sacsegen Londres, l’augment dels preus de la llum i el gas o la manca de neteja del barri, especialment a la tardor, quan les fulles dels arbres s’acumulen durant setmanes a les voreres formant una catifa marronosa abans que les recullin. O fins que cada veí endreça les del davant del front yard.

El primer cop que ma mare ens va fer una visita a Londres -el pare havia mort anys enrere- no només la vam passejar pels escenaris més icònics sinó que també la vam dur de pícnic a Hampstead Heath, un dels parcs més bonics de la ciutat, situat al nord. Menjar, beguda i manta, i a asseure-s’hi, amb la teca al centre, el cul a un cantó i els peus a fora, a la gespa.

La mitomania és una malaltia que s’agreuja amb l’edat. Els anys aixafen la vida i, amb el pes de la realitat, els somnis i els refugis de sempre esdevenen més necessaris que mai mentre caminem cap al no-res. El cinema -els passejos per l’amor i la mort, com diria John Huston, o tots aquells diàlegs que voldria poder repetir sense ser titllat de masclista- pot ser una de salvació en època d’inestabilitat. Millor estratègia de supervivència que el Boy scout handbook.

En l’article “La fruita estival”, Josep Pla sanciona: “En aquest moment de l’any coincideixen les dues fruites que, al meu entendre, s’emporten la palma, per sabor, s’entén: el préssec i el raïm moscatell” ( Obra completa, volum 22 ). Parla de Catalunya, esclar, perquè es refereix a El que hem menjat els catalans. Comparteixo el judici sobre el préssec, però no sobre el raïm, que no en menjo, i, per tant, encara que sigui Nostre Senyor Pla, no li donaré cap xec en blanc.

El primer cop que vaig entrevistar Paul Preston, el 22 d’abril del 1994, a l’Hotel Claris de Barcelona, em va dir, entre mossegada de croissant i mossegada de croissant, que la millor manera d’aprendre un idioma estranger era festejar amb algú del país. Al principi de la trobada Preston va deixar molt clar que ell parlava català i castellà, fet que l’enorgulleix, i va ser llavors que em va explicar que el seu espanyol s’havia enlairat definitivament gràcies a la relació que, de jove, havia mantingut durant cinc anys amb una noia de Màlaga. Ignoro, perquè no m’ho va dir, si també hi ha alguna catalana o més d’una pel mig…

L’agost del 2014 vaig tornar a Menorca després d’una llarga dècada de no sentir a la pell el vent de l’illa. Massa temps, sens dubte. Convidat a Biniencolla per l’Elisenda i el Toni, els dos grans amics de l’època universitària, hi vaig anar amb la Júlia, aleshores de vuit anys; segur que la tractarien com una reina. I va ser així: la Tilde, la Clara, la Paula, l’Eulàlia i la Clàudia no van estalviar cap esforç i la filla recordarà sempre els dies de mar i joia.

Quan el 1961 els pares van arribar a Barcelona, el xoc cultural més profund que van experimentar va ser el de la cuina. Ma mare va posar-hi remei cuinant en uns fogons que es va fer instal·lar al replà de l’escala de les golfes on van anar a parar, en un vell edifici del barri de Sarrià. Cuinar com a casa era qüestió de vida o mort, potser perquè el primer que trobes a faltar quan marxes de l’entorn immediat és el que et vincula més tossudament a les arrels: el menjar familiar.

Abans que amb el començament del mil·lenni em traslladés a Londres vivia en un pis de la dreta de l’Eixample prou a prop del ja llavors remodelat Mercat de la Concepció per considerar-me’n fan absolut i client habitual. Tant, que quan soc a Barcelona hi torno: per abastir la nevera i per satisfer una certa i perversa nostàlgia.

Fa deu anys, l’Adrià, que acaba de fer-ne 18, em va donar una primera lliçó de literatura anglesa. Com a part de la seva educació, l’estiu del 2009 vam enviar-lo un parell de setmanes a un campament musical al Lake District. Natura i música a Lakeland, la terra dels llacs, com es coneix aquesta zona del nord-oest d’Anglaterra, molt popular entre els britànics per fer vacances. Així ha sigut des de finals del segle XVIII i, si fa no fa, fins a l’esclat dels vols barats i la destrucció del nostre Mediterrani.

Es parla molt del festival de música de Salzburg i del d’òpera de Bayreuth, i relativament ben poc del de Glyndebourne, tot i que probablement els veritables aficionats sí que el tenen al calendari i al cor, fins i tot en el cas que mai hagin pogut gaudir de les especials vetllades que hi tenen lloc des de finals de maig fins a la tercera setmana d’agost.

Anglaterra ha guanyat fa uns dies, per primer cop a la història, la Copa del Món de criquet, notícia que dubto que s’hagi seguit massivament a Catalunya o a les Illes. En tot cas, molt menys que la victòria de Djokovic sobre Federer, que va tenir lloc pràcticament a la mateixa hora, el 14 de juliol. Jo mateix, des del cor de Londres, ni me’n vaig assabentar. Només ho vaig notar quan un miler de fans van passejar la seva alegria per Trafalgar Square, on s’havia instal·lat una pantalla gegant per seguir la final contra Nova Zelanda, i quan vaig llegir una piulada d’un ultrabrexiter, Jacob Rees-Mogg, que deia: “No necessitem Europa per guanyar”. El capità de l’equip anglès és irlandès, de Dublín.

Cal distància i/o alçada per tenir una certa perspectiva sobre el que sigui, un mateix o allò de què escrivim o de què parlem. Situar-se per sobre dels esdeveniments, veure la desfilada des del niu de l’àguila, amb l’objectivitat que demanava l’Edward H. Carr, mestre d’historiadors, a qui de tant en tant rellegeixo per no oblidar que un dia vaig ser universitari i jove.

Ho he vist a Londres, Edimburg, Aberdeen, Belfast, Nottingham, Derry, Manchester i moltes ciutats i viles més: surt el sol i els parcs del país s’omplen de gent i de gandules, uns s’estiren a la gespa, altres a les cadires arquetípiques de les garden parties -deckchairs, en diuen -, que en els Royals Parks de la capital britànica es lloguen per hores, per dies o per temporada, com un abonament de l’Emirates Stadium o Stamford Bridge. A Hyde Park, Regent’s Park, Kensington Gardens, St. James’s Park i Green Park poden asseure’s en una gandula per 1,80 lliures l’hora (2 euros), 9 lliures al dia (10 euros) o 120 lliures (134 euros) de març a octubre, durant les hores de sol i sempre que el temps acompanyi; és a dir, que no plogui.

Vaig veure Stonehenge molt abans de veure i visitar Stonehenge, de llegir sobre Stonehenge i que la meva filla Júlia, amb la impertinència habitual de les criatures i la facilitat d’haver crescut en un entorn trilingüe, corregís la meva pronunciació lleugerament defectuosa del nom del famós monument prehistòric.