La fascinació per la Lluna, pel seu poder inspirador, per la seva presència i absència, per les nits il·luminades per la llum preciosa que desprèn, és un tema fonamental de la literatura universal i també del cinema des dels orígens. El primer tàndem director-novel·lista memorable de la història del cinema el formen dos precursors d’aquesta fascinació, dues persones que van projectar la seva mirada creativa a fons sobre la realitat del nostre satèl·lit. Viatge a la Lluna (1902), realitzada per Georges Méliès només sis anys després del naixement oficial de l’art del cinematògraf, és una versió fílmica de la novel·la De la Terra a la Lluna (1865), de Jules Verne. De fet, caldria afegir un tercer nom a una conjunció artística tan decisiva: el d’H.G. Wells, esclar, que amb la novel·la Els primers homes a la Lluna també inocularia a Méliès fructíferes espurnes d’inspiració per al seu seminal i epifànic experiment cinematogràfic.

A ntigament es creia que si algú no estava bé del cap era per culpa de la lluna. Bé, avui segur que queden xamans o xarlatans que li continuen atribuint efectes destarotadors. Sigui com vulgui, la llengua és el testimoni vivent d’aquestes creences ancestrals. Per això de vegades encara estem de bona lluna o, més sovint del que voldríem, de mala lluna. I si anem de l’una a l’altra sense motiu aparent és que som uns llunàtics.

La Tanit es va posar de part del seu segon fill la nit del 14 al 15 de novembre del 2016, tres setmanes abans de la data prevista. Aquella nit hi havia superlluna, una lluna plena més grossa i més brillant que de costum. La d’aquell novembre era la superlluna més pròxima a la Terra dels últims 70 anys i les xarxes socials es van inundar de fotografies. La Tanit se’n recorda molt bé perquè quan va arribar a l’hospital la van fer esperar: aquella nit hi havia moltes parteres. “Us heu posat totes d’acord, les que us heu avançat i les que ja els tocava. Deu ser per la lluna plena!”, li va dir una infermera. Que la lluna plena pot desencadenar el part és un dels molts mites vinculats a la Lluna i la fertilitat que s’han fet un lloc en l’imaginari col·lectiu. Però la ciència contradiu la saviesa popular i els estudis que s’han fet sobre el tema no han trobat cap evidència que ho sustenti. És el cas de dos treballs fets als Estats Units. Un va examinar tots els parts registrats a Carolina del Nord entre el 1997 i el 2001 durant 62 cicles lunars. L’altre es va dur a terme a l’estat d’Arizona entre el 1995 i el 2000 i també va tenir en compte la possible influència de les condicions meteorològiques. Ni l’un ni l’altre van trobar relació entre les fases lunars i les taxes de naixement. “Com era d’esperar, aquest mite tan persistent no té cap evidència”, conclou contundent un dels estudis.

Filla de Teia i de la Terra

És la Inspiració. En majúscula. Ja li cantava, fa uns 4.200 anys, la princesa acàdia Enheduanna, la primera escriptora de la història, al temple d’Ur, del qual era sacerdotessa, dedicat a Nannar, déu de la Lluna. Els poetes s’estimen la lluna. De sempre. Li han cantat Omar Khayyam, i Poe, i Goethe, i Blake, i Baudelaire, i Bécquer, i Lorca. Deia Borges: “ Sé que entre todas las palabras, una / hay para recordarla o figurarla. / El secreto, a mi ver, está en usarla / con humildad. Es la palabra luna ”. I si per a Miguel Hernández “ Besarse a la luna, / mujer, es besarnos / en toda la muerte ”, per a Joan Margarit “ De tantes llunes / deixa la vida / en la mirada / la lluna grisa”.

L a Lluna ha estat sempre damunt del cap i dins la imaginació de la humanitat. L’observació dels astres va ser una de les tasques científiques pioneres de l’ésser humà, que aviat va percebre les diverses fases del nostre satèl·lit, relacionades amb les marees i aparentment amb la menstruació femenina. D’aquesta bàsica contemplació del cel va sorgir la idea del temps, i posteriorment la del calendari. Les primeres civilitzacions van començar a funcionar amb calendaris lunars, com el caldeu, l’egipci, el xinès o l’hebreu, amb mesos de 28 o 29 dies. I la Lluna va ser representada com una divinitat, capaç d’influir en la vida de les persones. A partir d’aquí, els pobles van desenvolupar una gran varietat de mites que conjecturaven amb la condició benèvola o malèfica dels rajos d’aquest cos celeste.

“El fracàs no és una opció”, afirmava Ed Harris a Apollo 13. Durant la Guerra Freda, la cursa espacial no admetia els errors i accidents que són intrínsecs al progrés científic: la conquesta de l’espai era, sobretot, el camp de batalla d’una lluita propagandística entre els dos grans blocs. Per això sobta que el cinema, la gran eina de propaganda del segle XX, es mantingués relativament al marge de la cursa espacial. Els grans títols sobre el tema, de fet, van trigar dècades a arribar. Per què es van fer centenar de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i, en comparació, tan poques sobre les gestes dels astronautes nord-americans i soviètics? Part del problema va ser, probablement, la dificultat d’abordar de forma realista aquestes històries. En l’era predigital, la gravetat zero se simulava amb mètodes rudimentaris com penjar els actors amb cables. Tot i així, el cineasta rus Pàvel Klushàntsev, a qui George Lucas considerava “el padrí de La guerra de les galàxies ”, va rodar el 1957 la pionera Camí a les estrelles, que mostrava un vol espacial tripulat i l’arribada de l’home a la Lluna. Una altra dificultat per als cineastes russos era el secretisme del programa espacial soviètic, que informava puntualment de les gestes però era molt opac amb els processos tècnics. La NASA, en canvi, subministrava moltes imatges, però eren un regal enverinat: com podien superar els cineastes de Hollywood aquella bellesa i majestuositat?