El nostre món, tot i que no es destaca gaire, està en mans de suplents. Sánchez era una mena de suplent de Zapatero desestimat per Susana i l’aparell del partit. I mirin ara. Torra fa de sorprès suplent de president fins que Puigdemont pugui reocupar el càrrec. Trump va anar passant primàries al Partit Republicà com a figurant excèntric a l’espera que algú de més pes aconseguís la candidatura. I ara ja va cap al seu segon mandat. I l’amic divertit de David Cameron ha tancat Westminster. Els suplents som el futur. O més ben dit, som un present que fa que el futur sigui molt preocupant. Sembla que els anys vint d’aquest segle seran els de la gent que passava per aquí. Dels que es troben al lloc buit en el temps de descompte. Anys per a amateurs, passavolants i interins. Avisats queden, tot i que ja no em podran demanar gaires responsabilitats. Esgoto avui la meva suplència d’estiu i engego la suplència de tardor-hivern.

Si alguna cosa es fa a l’agost, és per un motiu ocult. Aquesta màxima val per tancar el Parlament britànic, perquè el vicepresident Aragonès faci retallades, per fitxar Neymar o per acumular uns contenidors marítims a Ciutat Vella i dir que són uns habitatges valents dins una política immobiliària social i innovadora.

Al conte La batalla del 5 de maig, Pere Calders parla d’un poble mexicà que viu cada any la recreació del combat decisiu que mexicans i francesos van tenir en aquella data. Les recreacions històriques, com els estatuts i els amors d’estiu, sempre acaben igual. Qui va perdre en segles passats es veu condemnat a repetir el resultat durant tota l’eternitat. Calders planteja com un poble canvia el resultat de la batalla per sorpresa i trastoca la seva memòria i, amb ella, la seva identitat.

Ripollet. El regne del metall. Mentre a Barcelona es feia allò de les gimcanes olímpiques i Constantino Romero demanava als atletes que baixessin de l’escenari, a Ripollet es feia la primera edició del festival Ripollet Rock. Vint-i-set edicions després, al Parc dels Pinetons torna a sentir-se el brogint del heavy metal. Quedem amb un dels membres més conspicus de l’Associació Ripollet Rock, que, entre altres activitats, organitza el festival. Es tracta d’en José María Osuna. Amb la seva cua i la seva perilla, Osuna es troba a la paradeta de marxandatge venent samarretes.

David Bisbal va cantar 'Bulería' només per a mi. Sí senyor. A primera fila, a deu metres de l’escenari. Sol. “Bulería, bulería, tan dentro del alma mía”. ¿Que com he arribat fins al punt que Bisbal em canti 'Bulería'? Els hi puc explicar.

Eren els últims 80 o els primers anys 90. Abans fins i tot d’allò de les Olimpíades. La gent moderna d’una ciutat que encara no ho era el que buscava eren espais d’intimitat, no d’exhibició, com ara. No sé com ho vaig saber, però encara no ho he oblidat. Quin nom! "La platja de Txernòbil". Que ben trobat per descriure aquest tros de pedres i brutícia just darrere de les tres xemeneies de la tèrmica a Sant Adrià. No, no es tractava de turisme de catàstrofe (o potser sí), però anar-hi per banyar-se tenia un punt de bogeria. Era quan la tragèdia del reactor la seguíem pel 'Telediario' i no per la HBO. Era quan era veritat. Era quan l'heroïna no feia gràcia i la sida s’emportava gent que potser havien estat prenent el sol i la contaminació en aquest racó de món. Recordem que Txernòbil va ser un dels primers espais obertament gais i lèsbics i nudistes a l’àrea de Barcelona.

Lloret és el municipi amb la renda familiar més baixa de Catalunya. Això és el que vam poder llegir la primavera passada a les dades de l’Idescat. És de les primeres destinacions turístiques, només superada per Salou i, òbviament, per Barcelona. Supera el milió de turistes anuals, entomats pels seus 37.350 habitants. Tot i això, la seva renda se situa un 35% per sota de la mitjana catalana. El turisme massiu, ¿model de prosperitat? Bé. Anem, doncs, a Lloret a veure si queda vida de vila sota les tovalloles i els para-sols. Per saber més coses i millor de Lloret parlo amb qui possiblement ho sap tot. En Joan Domènech i Moner. Ell va ser el primer alcalde democràtic de la vila i un impulsor de la seva vida cultural, a més d’un prolífic historiador lloretenc.

Anem cap a la Fatarella. Allà ens espera en Joan Sambró de l’Associació Lo Riu, dedicada a l’estudi del patrimoni històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre. En el seu local, un petit museu exhibeix restes trobades a l’escenari de la Batalla de l'Ebre així com elements de recreació. I precisament això és el que hem vingut a fer. Viatjar amb la memòria en el temps.

Un espai moralment i sentimentalment inevitable si parlem d’estiu a Catalunya és el cercle. La rotllana, per ser més concrets. La sardana forma part de l’imaginari de les festes majors de molts de nosaltres. Per provar de viatjar encara que sigui fugisserament cap als estius més innocents del passat me’n vaig a una ballada. Aprofito les Festes de Gràcia a Barcelona. Toca la cobla Ciutat de Terrassa a la plaça del Diamant.

A l’agost, on són els que manen? Què s’hi fa als centres de poder? Ara ho esbrinarem, anem a Palau. Arribem a Sant Jaume. Allà on els romans tenien el fòrum, on acabaven les bullangues i on es van proclamar tres Repúbliques i restaurar una Generalitat. Pugem per l’escala encatifada que dona al Pati dels Tarongers i sentim crits de mainada. Unes criatures juguen contemplades per una colla de gàrgoles del segle XV. És la conciliació de qui ha de treballar a l’agost. En un racó del pati estan reparant un banc de fusta. I parlo amb el restaurador. “N’estem traient el vernís, que era molt agressiu”. Li pregunto si sap de quan és el banc. “El tema està en disputa”. Just en aquest moment el Molt Honorable President número 131 de la Generalitat de Catalunya s’incorpora a la conversa. “Deu ser de l’època de Prat de la Riba”, diu. “Sí, però hi ha qui diu que podria ser de la de Samaranch”, precisa el restaurador. Glups.

Per a què serveix la Sagrada Família? L’opinió més estesa és que es tracta d’una “icona” que ens posiciona en el 'city branding'. D'altres la defineixen com a mem viral que articula el relat de Barcelona dins el rànquing de ciutats globals. Però, ves per on, la Sagrada Família resulta que és una església. Així es va concebre i, per a sorpresa d’alguns turoperadors, aquesta és la seva funció original. Així que, per poder entendre i gaudir, encara que sigui durant un petit espai de temps, de l’ús i el sentit per al qual Gaudí la va projectar, me’n vaig a missa de nou.

Un dia qualsevol a prop de la rambla de Sant Joan, a Badalona..., de fa dos mil anys. Per començar, sant Joan encara no és ni sant, i Badalona és coneguda a tot l’imperi com a Bètulo. On mil·lennis després hi haurà la fàbrica tèxtil L'Estrella, ja s’hi treballa de valent. A la ciutat, Marcus Porcius és qui talla el bacallà. Una mica al sud, i quan Bètulo ja té més de 70 anys d’existència, es funda un lloc que anomenen Bàrcino, on arriben soldats jubilats, funcionaris i passavolants. Els habitants de la futura Badalona miren amb lògica condescendència aquesta mena d’urbanització que han fet al sud del Besòs. Si volen anar al teatre o comprar productes de qualitat, han de pujar fins a Bàtulo perquè a Bàrcino la vida és ben avorridota.

El Macba serà un magnífic ambulatori, però, per ara, encara és un museu. Un d’aquells que es van fer per higienitzar el Raval, per posar-lo en el mapa i, en acabat, per apujar la contribució. Aquest estiu, aquesta zona de Barcelona està tenint un notable protagonisme periodístic. Per exemple, el grup polític Ciutadans va arribar a fer una pregunta al mateix govern espanyol sobre un racó de l’exposició 'Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial', que encara es pot veure, en què es parlava com de passada sobre l’origen de Cristòfor Colom. Vaig anar a veure el motiu de l’afront nacional. En una paret hi ha quatre fotos de les figures de la base del monument a Colom de Barcelona. Són les vinculades a les figures catalanes del descobriment. I un text que ve a dir que l’origen de l’almirall és controvertit i citen Bilbeny (però no Ulloa, Merrill o Yrizarri, altres autors que defensen la catalanitat de Colom). Collonades. I ja que hi som, anem de descoberta com va fer l’almirall.

Hi ha coses en una societat que són imprescindibles. Per la feina que fan, però també per l’exemple que donen i pel camí que obren. Okupa Casa Cádiz és un d’aquests miracles que encara passen a Barcelona. Aquest local, que actua com a refugi autogestionat de gent sense sostre, és a Sardenya 277, a tocar de la Sagrada Família. Lagarder Danciu és l’esperit d’aquest lloc: “No es tracta només d’acollir gent sense sostre. Aquí és diferent. Estem autoorganitzats, ho decidim tot en assemblea, i el que volem és crear comunitat, donar força a gent que ve molt malmesa”. L’octubre de l’any passat van entrar al local, propietat de la ciutat de Cadis, que portava catorze anys desocupat. Entre la indiferència de les institucions, s’han anat obrint camí. Ara hi ha una llista d’espera de 300 persones. En aquests mesos han acollit 80 persones, 25 de les quals dones, i fins a set famílies. Actualment 24 persones dormen a Casa Cádiz.

Aquesta secció es diu 'El suplent'. I tot pensant en suplències importants com la meva, vaig adonar-me que a Catalunya no hi ha hagut un lloc més suplementari que el de substitut d’Àngel Ros a la Paeria de Lleida. Però les coses de la vida i una ambaixada van allunyar Ros del seu despatx i han portat el seu 'suplent' (si se’m permet) Miquel Pueyo a l’alcaldia.

Va sortir publicat ahir que l’Ajuntament de Barcelona multarà trenta-dues botigues de records. Allò que abans, amb certes ínfules de viatjat, en deien souvenirs. Arran d’aquesta ràtzia la tinent d’alcalde d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, va dir (no sé si amb convicció o ironia) que “aquest pla té un objectiu molt clar, que Barcelona no sigui un souvenir”.