L’episodi de la celebració del Dos de Maig a Madrid, amb una cap de protocol aturant el pas cap a la tribuna d’autoritats a un ministre del govern d’Espanya amb fúria patriòtica, i fent-ho en nom i representació de la presidenta de la Comunitat de Madrid, és una representació bastant exacta del punt en què es troba el debat públic (és un dir) a Espanya. Evidentment la que surt guanyant, almenys en primera instància, és Ayuso, que obté allò que alimenta el seu populisme (controvèrsia i polarització, tan grollera com sigui possible) i fa centrar l’atenció en el fals argument amb què treballa la molt inflamada dreta nacionalista espanyola.

Josep Martines, president de la comissió de lexicografia de l’Institut d’Estudis Catalans, va presentar aquesta setmana el centenar de paraules que s’han incorporat al diccionari normatiu el 2021. Més enllà de parlar de la covid, el cribratge i la quinoa, Martines va haver de respondre sobre aquestes queixalades contra el català que arriben, tot d’una, en forma de percentatge precís. Quan no és el 25% de classes en castellà és aquest 6% que –fum, fum, fum– ha desaparegut de la nova llei de l’audiovisual. Martines va explicar que la introducció d’aquestes paraules, i la modificació de la definició d’un grapat d’altres mots, és “símptoma de la vitalitat social de la llengua. Si no calgués, ja no es farien ni paraules noves”. S’introdueixen novetats, esclar que sí, perquè n'hi ha necessitat, perquè la llengua és viva i evoluciona. La voluntat de parlar i expressar-nos en la nostra llengua és tossuda, per dir-ho en l’adjectiu predilecte de Lluís Llach. Senzillament perquè és la nostra. I perquè gairebé en defensa pròpia tenim cura del nostre patrimoni. Més encara si veiem com la política recentralitzadora usa el català per crispar. Davant la demagògia, hem de tenir aquesta actitud de resistència que, en un tema lingüístic, no hauria de caldre. Però cal, perquè el corró contra la nostra escola i els nostres mitjans no s’atura. I perquè a les xarxes socials, youtubers i streamers diuen que els números no els surten si emeten els seus continguts en català. Per variar, la butxaca. 

]]>

Comencem per fixar posicions: ningú, per molt que s’hi esforci, no trobarà en cap fonoteca, videoteca, hemeroteca ni biblioteca una frase meva que justifiqui, disculpi o minimitzi els atemptats comesos per ETA després de la fi del franquisme. Tampoc no he participat mai de l’embadaliment d’una part del nacionalisme català envers el món abertzale, ni he tingut el senyor Arnaldo Otegi entronitzat en cap altar, per més que l’acarnissament repressiu de l’Estat contra ell em semblés escandalós. També li ho semblà al Tribunal Europeu de Drets Humans. 

]]>

No fa gaires dies la presidenta de la Comunitat de Madrid, i estrella emergent de la dreta espanyola, Isabel Díaz Ayuso, criticava una reflexió del Papa sobre els pecats del catolicisme a Mèxic. Es mostrava sorpresa per l’exercici d’autocrítica, ja que, segons ella, el que Espanya va fer fou portar l’espanyol, el catolicisme i, per tant [sic], la civilització i la llibertat al continent americà. L’alcalde de Madrid, tot seguit, es declarava orgullós de la conquesta d’Amèrica, i deia que no s’havia de demanar perdó per res, ni per allò ni per la reconquesta [sic], de la mateixa manera que ell no tenia previst exigir als musulmans que es disculpessin per la invasió d’Espanya [sic] l’any 711. El líder del PP, Pablo Casado, reblava el clau assegurant que calia sentir-se orgullosos de la conquesta d’Amèrica, malgrat el que digués la llegenda negra i el revisionisme històric [sic]. Afegia Casado que Espanya és, després de Grècia i Roma, la nació més important de la història [sic].

]]> “No és propi d’un secretari general comentar qüestions de política interna, però hi ha un principi global: tots el problemes s’han de solucionar amb la política. El diàleg és un instrument fonamental”. Amb aquest exercici de retòrica diplomàtica, el secretari de l’ONU, António Guterres, ha validat el camí emprès per Pedro Sánchez.

]]>

Admetem-ho: la passada no va ser una bona setmana per a l’estat d’ànim de l’espanyolisme més dretà i ultrancer. Permetin-me que n’analitzi les reaccions més destacades per mitjà d’una mena d’informal “diccionari ideològic”, un petit Casares d’estar per casa.

]]>

La gran triomfadora de la concentració d'aquest diumenge contra els indults a la plaça Colón de Madrid va ser la presidenta regional, Isabel Díaz Ayuso, convertida cada cop més en la punta de llança de la dreta desacomplexada i il·liberal que sobre el paper és Vox però que a la capital espanyola representa ella millor que ningú. Tant és així que aquest diumenge Ayuso va tornar a patinar i va involucrar el rei Felip VI en la qüestió dels indults. "Què farà el rei a partir d'ara? Firmarà aquests indults?", es va preguntar de manera retòrica. Potser sense adonar-se'n, Ayuso estava creuant una línia vermella i posant en un compromís la monarquia, ja que d'alguna manera estava fent una crida perquè el rei incompleixi el paper que li assigna la Constitució, que no és altre que signar allò que decideix el consell de ministres.

]]>

La triple dreta es tornarà a manifestar unida aquest diumenge a la plaça Colón de Madrid, aquest cop contra els indults, però a diferència del febrer del 2019 no hi haurà una foto d'unitat a l'escenari dels líders del PP, Vox i Ciutadans. Els populars al final han aconseguit que la plataforma Unión 78, que compta amb membres com l'exlíder d'UPyD Rosa Díez, no cridi cap membre de la direcció de les tres formacions a la tribuna d'oradors per evitar així una imatge d'acostament total a l'extrema dreta, tot i la protesta conjunta. La líder del partit taronja, Inés Arrimadas, també ha insistit en una entrevista a Ràdio 4 i La 2 que "en la manifestació de diumenge no es manifesten partits, ho fan persones". Fonts de l'organització han confirmat que a l'escenari no hi haurà representants polítics, cosa que vol dir que cap hi pujarà en tant que membre d'algun dels tres partits (cal tenir en compte, però, que diferents representants de la plataforma tenen vinculacions polítiques).

]]>

La defensa que el govern PSOE - Unides Podem fa dels indults ha despertat la pulsió anticatalanista sempre latent en la dreta espanyola, ara, si es pot, encara més procliu pel pes de la ultradreta. Per part del PP, torna la recollida de firmes –emulant el que ja va fer Mariano Rajoy el 2006 per combatre l'Estatut–, i els mateixos populars, així com els Cs d'Inés Arrimadas, s'han vist arrossegats a la manifestació convocada a Madrid per al diumenge 13 de juny, a la plaça de Colón, per una plataforma cívica amb Rosa Díez, Fernando Savater i María San Gil al capdavant. Naturalment, Vox s'havia apuntat amb entusiasme a la cita des del primer moment, de manera que també torna la simbòlica foto de Colón del febrer del 2019, quan Casado ja va compartir cartell amb Abascal i Rivera. Si Casado d'entrada volia acotar la resposta als indults a l'àmbit institucional, al final el partit majoritari de la dreta avalarà la mobilització al carrer. La crispació està servida. Posar en un mateix sac el president Pedro Sánchez i l'independentisme és caça major per a aquesta dreta incendiària, incapaç d'acceptar la plurinacionalitat de l'Estat. És el doble frontisme de sempre per salvar Espanya del perill roig i del perill catalanista, un clàssic de la història contemporània que retorna a la més mínima oportunitat. A més, el PP pot comptar, com ja s'està veient, amb la complicitat de l'ànima més jacobina i nacionalista del PSOE.

]]>

1. Madrid. Mentre a Madrid la dreta espanyola assaja –a través d'Isabel Díaz Ayuso– una via de reconstrucció, a Catalunya l’independentisme està aixecant acta quotidiana de la seva desorientació. En principi, són dos processos que circulen per espais diferents, però que no deixen de tenir una certa relació especular, a partir d'un factor comú, l’estat autonòmic espanyol. L’independentisme en voldria sortir, mentre que Díaz Ayuso treballa en la construcció d’un Madrid diferencial, amb una concentració de privilegis que acabi definitivament amb qualsevol fantasia d’equilibri del sistema: el viure madrileny, alegria i dúmping fiscal, eixos estratègics de la presidenta candidata i del seu projecte per unificar la dreta espanyola.

]]>

Sortim quan ens deixen sortir però no fem bé de sortir ni amb la bombolla perquè la quarta onada treu la poteta quan encara no ha acabat la tercera després de no haver-ne paït cap. Ja sabem que sempre hi ha gent que fa el ximple, però deixeu-nos respirar una mica a tots plegats. Que a part d’aguantar una pandèmia hem de suportar aquest acudit de mal gust amb les vacunes i escoltar la cantarella que “ho tenim tot a punt” sempre acompanyat del “si” condicional que fa preveure els mals presagis que s’han anat confirmat tantes vegades durant un any. Quina necessitat de silenci. I si no és possible, quines ganes de paraules que ens alegrin o ens reconfortin. Si no hi ha res a dir, que callin. Ens convé una mica de pau i moltes estones per poder escoltar només la primavera que aquest any tampoc podrem olorar. 

]]>

El brusc cop de timó que Ciutadans va fer aquest dimecres a Múrcia no només va trencar l’Ajuntament i el govern autonòmic, sinó que va provocar un terratrèmol polític a totes les comunitats on governa la dreta en coalició. Després de les autonòmiques del 2019, el partit llavors liderat per Albert Rivera va prioritzar els acords amb els conservadors, però el moviment dels d’Inés Arrimadas de la mà del PSOE va agafar el PP amb el pas canviat. L’efecte dòmino va posar a prova tots els pactes del PP i Cs en ajuntaments i governs autonòmics.

]]>

Mig món mirava amb estupefacció dimecres com milers de manifestants partidaris del president americà, Donald Trump, assaltaven el Capitoli per intentar aturar el debat que havia de certificar la victòria de Joe Biden a les urnes. Ràpidament, els principals líders mundials van condemnar els fets sense matisos. També el president espanyol, Pedro Sánchez, i el líder de l’oposició, Pablo Casado. A l’estat espanyol, però, la dreta ha fet servir l’assalt al Parlament americà de munició per carregar contra l’independentisme i també contra Podem.

]]>

La relació entre el govern andalús de PP, Cs i Vox és un punt peculiar. La premsa acostuma a parlar de tripartit quan en realitat es tracta d’un binomi ben avingut en què Vox, a vegades, fa una rebequeria. Fins a la intervenció de Pablo Casado en la fracassada moció de censura que Santiago Abascal va plantejar contra Pedro Sánchez, les enrabiades del partit d’ultradreta eren poc creïbles: pesava molt més la seva convicció que l’oposició és el lloc del qual PSOE i Podem no han de tornar mai. Pel camí quedaven algunes de les seves peticions més xocants, aparcades hàbilment per la Junta, i fins i tot diverses de les mesures pactades i incloses en els pressupostos autonòmics anteriors.

]]>

Semblava que l’epidèmia del coronavirus havia desarticulat la croada de la triple dreta contra la gestió del govern de Pedro Sánchez, però amb el pas dels dies el que s’ha acabat desfent és el mateix triangle: Ciutadans ha baixat del cavall des que Inés Arrimadas va ser escollida presidenta del partit i la ferotge oposició al govern de coalició l’encarnen ara Pablo Casado i Santiago Abascal, immersos en una escalada de retrets a l’executiu que ha augmentat al ritme que ho feia el nombre de morts.

]]> Crits, esbroncades, interrupcions, cartells ofensius, crides al transfuguisme, amenaces... La triple dreta ha demostrat al Congrés la seva manca de respecte per les més mínimes regles de la democràcia. El seu comportament barroer ha sigut especialment virulent quan tenia la paraula la diputada Mertxe Aizpurua, d'EH Bildu, fins al punt que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, els ha hagut de recordar que la llibertat d'expressió i la pluralitat ideològica són drets constitucionals, i ni així s'ha aconseguit calmar-los. Si la sessió de dissabte ja va ser vergonyosa en molts moments per l’actitud fatxenda i els comentaris injuriosos i ofensius de Pablo Casado, Santiago Abascal i Inés Arrimadas cap als seus oponents polítics, avui ha apujat el to de manera tan desproporcionada que fins i tot algun diputat socialista ha reconegut que feien "por" i que tot plegat feia pudor "de dictadura". Si finalment dimarts Pedro Sánchez aconsegueix ser investit per la mínima –aquest diumenge no ha aconseguit la majoria absoluta amb 166 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions–, caldrà que es prepari per a una legislatura en què aquestes esbroncades seran constants i no hi haurà ni un segon de treva en l'ofensiva a mort de la caverna mediàtica i dels poders fàctics de l'Estat.

]]> Colón: l’origen de la triple dreta

Colón: l’origen de la triple dreta

]]>

La triple dreta està unida per pactes de govern o d’investidura a les comunitats de Múrcia, Andalusia i Madrid, però les seves diferències fan difícil que s’agrupin en la coalició Espanya Suma que proposa el PP. Dijous els populars van celebrar una conferència al Congrés per recollir l’esperit d’aquest espai polític i enfortir el “constitucionalisme” davant l’independentisme. Per contrarestar la negativa de Cs i Vox a integrar-se en aquesta coalició, el PP va convidar com a ponents Rosa Díez, ex líder d’UPyD; l’escriptor Álvaro Pombo, i Ana Losada, presidenta de l’Assemblea per a una Escola Bilingüe.

]]>

Isabel Díaz Ayuso (Madrid, 1978) ha recorregut en poc més de cinc anys el trajecte que va de portar les xarxes socials del Pecas, el gos de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, a ser ella mateixa la presidenta. Cinc anys en què ha passat de piular per aplaudir -lladruc inclòs- Aguirre -“ Mi rubia castiza s e ha merendado a Carmena. Guau” - a fer-ho per assumir el repte de presidir Madrid “ con gran responsabilidad y con la ilusión de traer nuevos tiempos de bienestar, libertad y prosperidad a los madrileños ”. Una carrera tan meteòrica com inesperada, la d’aquesta llicenciada en ciències de la informació per la Universitat Complutense que ahir va ser investida presidenta de la Comunitat de Madrid amb els vots del PP, Ciutadans i Vox. Ahir va tornar a defensar aquesta aliança amb la ultradreta amb el mateix to desacomplexat que va seduir en el seu moment Pablo Casado, el seu gran valedor i l’artífex de l’aposta del partit per ella com a candidata a les últimes eleccions autonòmiques.

]]> Albert Rivera ha consumat en pocs dies tant la purga interna de crítics com els pactes a l’andalusa amb el PP i Cs per governar a Madrid i Múrcia. Aquests moviments només tenen l’objectiu de situar el líder taronja com el més antisanchista dels antisanchistes i enviar un missatge contundent a l’establishment que el pressiona perquè pacti amb el PSOE. Pedro Sánchez sembla que s’ha avançat a aquest escenari i ara dirigeix tots els esforços a una implacable campanya de #PressingPodem que busca estovar els d’Iglesias perquè renunciïn a la coalició i acceptin un acord programàtic. L’espantall de la triple dreta és ara més real que mai, i els votants d’esquerres tenen pànic a una repetició electoral. Aquesta és, justament, la principal arma de Sánchez.

]]>