Si fa una dècada, l’Onze de Setembre previ a les eleccions anomenades plebiscitàries, haguessin explicat als líders del Procés com acabaria la pel·lícula que tot just començaven a protagonitzar, probablement s’haurien pensat dues vegades si encetar aquell full de ruta. No sabrem mai si, en cas que la màquina del temps els hagués permès veure la Catalunya del 2025, haurien pres les mateixes decisions que van marcar el 16, el 17, el 18, el 19... La realitat del Principat, deu anys després, és ben diferent de la que es perfilava fa una dècada: la majoria absoluta independentista que Junts pel Sí i la CUP van acariciar en aquelles eleccions del 27 de setembre del 2015 no té res a veure amb la composició de la cambra catalana actual. Ara no hi ha majoria sobiranista al Parlament i fa un any del govern de Salvador Illa, que ha tret el PSC de les seves hores més baixes per ocupar el poder a les principals institucions del país, des del Palau de la Generalitat –per primer cop en solitari– fins a l’Ajuntament de Barcelona. Queda lluny el que va deixar anar Gabriel Rufián a Madrid (“en divuit mesos deixaré el meu escó” per tornar a la República Catalana) ara que Junts i Esquerra tenen la clau de la governabilitat a Espanya. És més: ara que els dos principals partits independentistes s’han convertit en un nou motor de reforma de l’Estat de la mà del PSOE i Sumar. Un marc de joc polític que s’assembla molt més als primers anys de peix al cove de Jordi Pujol que a l’intent de reformar l’Estatut de Pasqual Maragall i al que va venir després.

Dos expresidents de l'ANC, Carme Forcadell i Jordi Sánchez, atenen l’ARA la setmana de la Diada per reflexionar sobre l’evolució del país i de l’independentisme en els últims anys. Al llarg del diàleg analitzen per què creuen que, vuit anys després de l'1-O, els partits sobiranistes han perdut la majoria absoluta al Parlament i governa el president, Salvador Illa, a més de fer autocrítica quan van tenir responsabilitats.

Aquí teniu un seguiment gràfic, minut a minut, de la Diada Nacional de Catalunya, amb les habituals ofrenes florals al monument a Rafael Casanova, la Medalla d'Honor del Parlament al monestir de Montserrat, l'acte institucional i la commemoració anual al Fossar de les Moreres.

Qualsevol persona que consulti l’hemeroteca d’ara fa deu anys comprovarà que el cicle polític a Catalunya s’ha girat com un mitjó. A la Diada del 2014 l’independentisme afrontava la consulta del 9-N com la definitiva, sortia als carrers en massa per fer la V a la Gran Via i a la Diagonal de Barcelona –"President, posi les urnes", va reclamar Carme Forcadell al llavors president, Artur Mas–, i el PSC era la tercera força al Parlament, per darrere de CiU i ERC, amb 20 diputats. Deu anys després, són els socialistes els que governen la Generalitat en solitari i l'independentisme afronta la seva primera Diada després del Procés fora del poder: no governa a Catalunya, tampoc a l’Ajuntament de Barcelona i la institució més gran que dirigeixen Junts i ERC és la Diputació de Girona –els republicans ho fan a Tarragona i Lleida, però amb el PSC.

A Catalunya simbòlicament l'inici del curs polític ve marcat per la celebració de la nostra Diada Nacional l'Onze de Setembre. I és per aquest motiu, segurament, que la Diada ens empeny a tots i totes a reflexionar sobre el nostre país i a establir noves fites i objectius.

Amb motiu de la Diada, l’ARA ha demanat als presidents de la Generalitat la seva opinió sobre com veuen la relació entre Catalunya i Espanya i els principals desafiaments que enfronta el país. Només Jordi Pujol ha excusat la seva participació per no interferir en el moment polític.

Deuen ser quarts de quatre que agafo el tren cap a Barcelona. A la megafonia de l'estació diuen que "amb motiu de la Diada" hi haurà més freqüència de pas, però els vagons no van plens. Esclar que altres anys més efervescents ja havíem anat a dinar a Barcelona, de manera que ens empapussàvem els canelons a la una i, tenint-los encara al ganyot, ens posàvem la samarreta i sortíem cap al tram, on prèviament ens havíem apuntat. Avui és tot més lliure. No semblem catalans.

Deu anys després de la manifestació que va donar el tret de sortida a la mobilització del Procés, el moviment independentista sembla haver resseguit una ve baixa invertida. Al punt àlgid de l'1-O, cinc anys més tard d'aquella primera demostració de força als carrers, el va seguir una etapa de repressió i posterior reorientació de partits i entitats que ara, quan ja ha passat un lustre dels fets del 2017, afronten l'Onze de Setembre amb més divisió de l'última dècada. L'absència aquest diumenge del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a la manifestació de l'ANC –un fet inèdit des del govern d'Artur Mas– il·lustra el divorci entre el primer partit independentista i l'entitat que ara presideix Dolors Feliu, però sobretot evidencia el mal estat de salut de l'independentisme. La manca d'unitat estratègica s'ha convertit en norma, amb partidaris i detractors d'un diàleg amb l'Estat que ha donat pocs fruits i la incapacitat de definir alternatives compartides. I el grau d'enfrontament entre els actors del moviment amenaça no només amb fer implosionar el Govern, sinó també amb cronificar la desorientació i desmobilització del Procés.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, no anirà a la manifestació de la Diada convocada per l'ANC perquè el manifest de l'entitat no el representa. Amb aquesta decisió ha posat en el focus una qüestió que normalment no s'eleva al debat públic: l'escrit de convocatòria que fa l'Assemblea. És per això que l'ARA ha repassat els manifestos que ha fet l'entitat en aquests deu anys de mobilització cada Onze de Setembre. Es posava l'atenció en el lema, en mobilitzar la gent i es discutia dins el secretariat nacional el discurs que faria el president de torn de l'entitat, però el manifest, fins ara, era una cosa secundària fins al punt que només se'n van fer alguns anys.

Des que l'ANC va anunciar aquest estiu l'argumentari de la manifestació de l'11-S, ja s'ensumava que difícilment podria ser una concentració unitària de totes les forces independentistes. Tot i que hi ha, teòricament, una majoria independentista al Parlament, la divisió dintre del moviment i les estratègies cada cop més distanciades per assolir l'objectiu comú han anat enrarint les relacions tant entre els partits com entre aquests i l'Assemblea Nacional. La decisió del president Pere Aragonès, ahir, de no assistir a la manifestació convocada per l'ANC perquè considera que va "contra els partits polítics i les institucions i no contra l'estat espanyol" n'és una bona prova. Quan van començar les mobilitzacions del Procés ara fa deu anys ja es va plantejar el dilema de si el president de la Generalitat hi havia d'assistir o no. Artur Mas va considerar prioritari preservar el seu paper institucional. Els seus successors, però, tant Carles Puigdemont com Quim Torra, hi van anar sense complexos, i el mateix va fer Pere Aragonès l'any passat i abans quan era vicepresident. Per què ara no?

En cas que algú es pregunti què hi fa aquell monument a l’encreuament de la ronda de Sant Pere amb els carrers d’Alí Bei i Girona, una inscripció gravada en pedra a la part posterior del pedestal ho aclareix: “Aquí caigué ferit el conseller en cap Rafael Casanova”. Són les nou del matí, i em miro els polítics, tots solemnes i arrenglerats, alçant la mirada cap a l’estàtua, i em pregunto: a part de carregar amb les flors, amb quantes esperances que també han quedat tocades no deuen carregar avui?

Després de la Diada simbòlica i descentralitzada de l'any passat fruit d'una pandèmia que va tornar a remuntar, l'ANC enllesteix els preparatius per a la manifestació d'enguany, que es farà altre cop només a Barcelona i que vol que sigui massiva si els indicadors sanitaris així ho permeten. El coronavirus no és, però, l'únic obstacle que haurà de superar l'entitat en la Diada més complicada per a l'ANC des del 2012. El desànim entre les bases independentistes per la manca d'una estratègia unitària de l'independentisme ha desactivat les mobilitzacions al carrer. Sense un horitzó clar a la vista i a les portes de la represa del diàleg amb l'Estat que no albira una drecera en el camí cap a la independència, l'ANC vol que la Diada sigui un punt d'inflexió per reactivar la mobilització al carrer i reivindicar el mandat de l'1-O que ja cap dels tres partits independentistes al Parlament defensa.

Aquesta ha sigut la Diada més difícil de l'ANC: no només pel context –que segueix sent de repressió i de desorientació independentista–, sinó per la situació de pandèmia, que l'ha obligat a reivindicar el dret a poder-se manifestar i a limitar l'aforament de la mobilització –59.500 persones repartides en 131 punts a tot el país, segons l'organització–. Potser per aquest motiu el missatge de la presidenta de l'entitat, Elisenda Paluzie, ha sigut clar cap als partits independentistes: "Necessitem una estratègia ja [...]. Llegiu-vos un el llibre de l'altre, que nosaltres el que volem llegir és un nou llibre amb les vostres dues signatures", ha conclòs, en al·lusió a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i els ha urgit a pactar un pla conjunt per aturar la divisió.

El cel amenaçava pluja i dubtaven si muntar la parada que des de mitjans d’agost obrien dos cops per setmana. A mitja tarda, però, les voluntàries de l’ANC de Badalona van veure com els núvols es dissipaven, així que podrien aprofitar la vigília de la Diada per posar a la venda les samarretes, les mascaretes i tot el marxandatge de l’Assemblea. “Aquest any n’hem venut moltes menys”, explicava en una conversa amb l’ARA la coordinadora de l’Assemblea a Badalona, Caterina Teixidó. I és que l’Onze de Setembre d’aquest 2020 serà el més atípic i també el més difícil per a una ANC que estava acostumada a preparar mobilitzacions massives i que aquest any ho ha hagut de fer al revés: limitar l’aforament per adaptar-se a la situació sanitària i evitar imatges de places i carrers amb riuades de gent.

A poques setmanes del 80è aniversari de l’afusellament de l'expresident Lluís Companys, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha volgut dedicar bona part del missatge institucional de la Diada de l’Onze de Setembre a reclamar que es restitueixi la seva memòria i que l’Estat demani disculpes pel seu assassinat. “Exigeixo al govern espanyol un acte solemne en el qual el cap de l’Estat i el cap de govern demanin disculpes per la persecució, la detenció i l’afusellament del president Companys” així com també pels “milers de catalans morts a l’exili, als camps nazis de concentració o a les presons catalanes”, ha dit el president en el seu discurs institucional amb motiu de l’Onze de Setembre.

Ens hem acostumat a viure amb el condicional tan a mà que fa la sensació que aprenem verbs nous de tot allò que fa uns mesos donàvem per sabut i ara se’ns ha desconjugat. Tenim el si menys afirmatiu a la boca i el fem servir a tothora, com si el sí rotund s’hagués pres unes vacances llargues o fes cua al servei d’ocupació i no li arribés mai el torn. Si les fases de la vacuna d’Oxford avancen com es preveu (que ja es veu que no), Catalunya en rebrà 100.000 al desembre, diu Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública. No és un avançament excessivament esperançador, ni per la inquietud que generen unes vacunes prematures ni per la quantitat. Però estem acostumats a tenir tantes coses abans fins i tot de desitjar-les que també exigim la urgència d’allò que no està al nostre abast. Encara hi ha massa misteris científics per creure’ns tan savis. Ens hauríem de concentrar més en reclamar el que sí que té solució, com limitar els preus dels lloguers per evitar la catàstrofe total d’una crisi econòmica que ja és més greu que la sanitària o que en lloc de parlar tant del canvi climàtic es posin en marxa polítiques eficaces i innovadores. La llista és llarga. Com els misteris de la ciència.

Benvolguda presidenta de l'ANC, són dies difícils per a moltes persones i entitats perquè han de decidir si mantenen o suspenen els actes que tenien planificats. No sé si l'ajudaran a repensar-s'ho, però li faig arribar set arguments -més polítics que sanitaris- per no sortir al carrer aquest Onze de Setembre.

L’any passat la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va batejar la Diada com “la més difícil”. Era la prèvia a la sentència de l’1-O i l’independentisme hi arribava dividit. L’adjectiu de fa un any podria ser perfectament vàlid per a la d’aquest mes de setembre, però no només per la desunió que hi ha entre els partits, sinó perquè Catalunya fa mesos que viu sota els efectes de la pandèmia del coronavirus, de la qual encara no ha sortit. Malgrat tot, la Diada d’aquest 2020 comença a escalfar motors. No serà ni de bon tros un Onze de Setembre com els dels últims anys, però des de l’ANC no volen aparcar les seves reivindicacions i, amb totes les precaucions sanitàries, pretenen tornar a sortir al carrer una Diada més, la novena.