Va ser un acte brutal d'un altre temps, gairebé d'un altre món, quan la Guerra Freda era calenta i Alemanya estava dividida: un oficial de la temuda policia secreta d'Alemanya de l'Est va disparar i matar un home que intentava creuar cap a Occident. Mig segle més tard, un tribunal alemany ha declarat l'exoficial de 80 anys, Manfred Naumann, culpable d'assassinat i l'ha condemnat a deu anys de presó, una de les penes més dures imposades al regnat del terror de la policia secreta, coneguda com la Stasi.

Quan fa 34 anys de la caiguda del Mur de Berlín, ressonen tots els altres murs del món. Els visibles, que són molts, i els invisibles, que encara són més. Els murs pretenen protegir o defensar. Ens passem la vida intentant fer-los caure i construint-ne de nous. Sempre són molt menys sòlids del que pensem perquè així que s’aixeca un mur se'n comencen a detectar les primeres escletxes. No hi ha murs sense clivelles. Els murs que es construeixen per evitar el dret que tota persona té de circular lliurement i triar la seva residència, no frenen les persones a l'hora de travessar fronteres, per més que s’hi juguin la vida i ningú no defensi els seus drets. Els murs que s’aixequen per generar una sensació de seguretat aconsegueixen l’efecte contrari. Encara més quan els murs els formen persones armades disposades a disparar. No s’intenta fer un món més segur, només es generen controls de seguretat excessius per guanyar molts diners. Moltíssims. Els rics del món ho són cada vegada més. Hem tornat a llegir unes llistes que en realitats són murs. Obscens. La riquesa viu entre murs, literalment i simbòlicament. Els barris marquen visiblement les diferències socials, que són una de les causes principals per aixecar la resta de murs. Les rendes més altes es poden moure lliurement, vinguin d’on vinguin. Els diners no són racistes. En general. 

Passaven trenta minuts de la una de la matinada del 13 d’agost del 1961 quan fins a 12.000 soldats d’unitats armades de l’exèrcit de la República Democràtica d'Alemanya (RDA) van començar a suspendre tot el transport públic que unia l’Est amb l’Oest de Berlín, l’antiga capital del Tercer Reich, dividida en quatre sectors –americà, rus, francès i britànic–, des de la fi la Segona Guerra Mundial i l’ocupació aliada d’Alemanya. S’iniciava l’operació Rose.

'Fritzi. Un conte revolucionari'

(3,5 estrelles)

Direcció: Matthias Bruhn i Ralf Kukula. Guió: Beate Völcker i Péter Palátsik. 90 min. Alemanya, Luxemburg, Bèlgica i República Txeca (2019). Animació. Estrena als cinemes

]]>

El matrimoni benestant que va comprar el Berliner Zeitung –un distingit però modest supervivent de la premsa de l'Alemanya de l'Est– va programar el retorn del diari el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, el mes passat.

]]>

“ Vollende die wende ” [Completa el canvi] és un dels eslògans que el partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD) va utilitzar en les tres últimes eleccions regionals a l’est del país, on va obtenir un 25% de vots de mitjana. Al conjunt d’Alemanya, l’AfD en té un 12,6%. Per què l’extrema dreta triomfa tant al que era l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA)?

]]>

“No hi ha cap mur tan alt i tan ample que no es pugui enderrocar”. Amb aquestes solemnes paraules, Angela Merkel ha commemorat aquest dissabte en una austera cerimònia a la capital alemanya el trentè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. “Recordo a tots aquells oprimits que van haver d’enterrar els seus somnis”, també ha dit la cancellera, que ha advertit que “els valors europeus no poden donar-se per consolidats i cal defensar-los una i altra vegada”. “Hem de rebutjar de manera rotunda l’odi, el racisme i l’antisemitisme”, ha insistit, en una referència velada a les regions de l'est d'Alemanya, on l’extrema dreta cada vegada té més força.

]]> Durant decennis vaig cobrir la informació sobre els països comunistes de l’Europa de l’Est per a La Vanguardia. Quan va caure el Mur de Berlín, jo era a Varsòvia. La caiguda del Mur no em va sorprendre, perquè tots els que seguíem l’evolució política als països del Pacte de Varsòvia esperàvem alguna cosa similar. El que sí que em va sorprendre és que el canceller Helmut Kohl comencés l’endemà, 10 de novembre, una esperada visita oficial de quatre dies a Polònia. Efectivament, Kohl va aparèixer a Varsòvia i es va entrevistar amb el primer cap de govern democràtic d’un país excomunista, Tadeusz Mazowiecki, però no va poder continuar perquè el ministre d’Exteriors, Hans-Dietrich Genscher, li va demanar que tornés a casa. Al marxar de Varsòvia Kohl va declarar que havia promès als seus amfitrions polonesos que tornaria al cap de 28 hores (molt alemany). Ho va fer.

]]> Alguna cosa havia de passar. Érem cada cop més els que ho pensàvem a finals de l’estiu del 1989. Però miràvem més Moscou que no pas Berlín. La cadena d’un milió de persones travessant Lituània, Letònia i Estònia el 23 d’agost ens deia que les escletxes de la unitat soviètica eren potser esquerdes profundes. Però el 10 de setembre els símbols van deixar pas als fets: Hongria i Àustria van obrir la frontera, van tallar els filats espinosos, i milers de suposats turistes alemanys de la República Democràtica Alemanya (RDA) van córrer a travessar la frontera. Semblava que Budapest i Moscou duien la iniciativa. I, mentrestant, què passava al Berlín Est? Semblava que allà no es movia res. En canvi, a la ciutat alemanya de Leipzig hi va haver el 9 d’octubre la protesta més contundent que es recordava des de l’ocupació soviètica. La situació s’acostava al límit i les males cares del president de la RDA, Erich Honecker, i del seu politburó a la tribuna commemorativa dels 40 anys de la fundació d’aquest estat comunista reflectien el que s’acostava. Amb tot, els periodistes que informàvem sobre l’Europa de l’Est, influïts per transicions com l’espanyola, pensàvem que passaria una cosa semblant a la RDA. Cau Erich Honecker i les mirades es focalitzen en Hans Modrow i Günter Schabowski, dos reformistes del SED, el partit dels comunistes de l’Est. I em poso a esperar el nomenament de Modrow com a primer ministre, cita que estava anunciada per a l’11 de novembre. Poc s’imaginava el reformista de Dresden que quan seria investit ja faria 48 hores que el Mur de Berlín hauria caigut.

]]>

Tard, passada la mitjanit, caminava per l’avinguda Unter den Linden en direcció a la Porta de Brandenburg, el punt clau on el Mur tenia més d’un metre de gruix. Formava part d’una processó de gent amb els ulls il·luminats que no s’acabava de creure el que havia passat i volia comprovar-ho al lloc més obvi. Durant tots aquells anys, la plaça on es trobava el monument amb la quadriga a sobre, que no era cap arc de triomf sinó una de les portes de la ciutat, feta edificar per Frederic Guillem II de Prússia a finals del segle XVIII, havia estat un espai prohibit. Quan el 1961 es va aixecar el Mur per impedir que els berlinesos escapessin cap a l’Oest, la Porta de Brandenburg va quedar en terra de ningú, sense accés de l’Est ni de l’Oest. Només els vopos -els temuts guàrdies de frontera- i alguns convidats especials de la República Democràtica Alemanya (RDA) tenien accés al monument. Des de l’altre costat, al Berlín Oest, l’avinguda del 17 de Juny quedava tallada pel Mur, però hi havia una espècie de tribuna instal·lada per l’Ajuntament on et podies enfilar per donar-hi un cop d’ull. Era com un espai sagrat reservat als deus de la Guerra Freda.

]]>

Els 40 anys de divisió d’Alemanya van contribuir a fer que Est i Oest es creessin les seves respectives imatges de l’altra banda. Setze milions de ciutadans vivien a la República Democràtica Alemanya (RDA) en una superfície de 108.000 km( 2), mentre que 62 milions vivien a la República Federal (RFA) en una superfície de 249.000 km(2). Trenta anys després de la caiguda del Mur, alguns mites prevalen i n’han sorgit de nous, de manera que la divisió física ha desaparegut, però, sovint reforçada pels mitjans de comunicació, es manté a les ments dels alemanys que viuen a l’est i a l’oest del país.

]]>

Mathias Brauner va néixer el 1964 al barri de Prenzlauer Berg, al Berlín Est, i va passar-hi la infància i la joventut fins que va aconseguir fugir a l’Oest.

]]>

Michael Tillmann, nascut el 1975 a Kreuzberg, al Berlín Oest, viu avui a l’antic sector soviètic, al barri de Baumschulenweg.

]]>

En bicicleta és la millor manera de conèixer Berlín, una ciutat majoritàriament plana i amb molts carrils habilitats per a aquest tipus de vehicle. En bicicleta també és la millor manera de captar on era exactament i què dividia el Mur de Berlín. Aquest dissabte fa 30 anys que va caure: el 9 de novembre del 1989, gairebé a tres quarts d’onze de la nit, els soldats de frontera de la República Democràtica Alemanya (RDA) van obrir el punt de control al carrer Bornholmer, que separava el barri de Prenzlauer Berg del de Wedding. Un parell de minuts passada la mitjanit, tots els 26 punts per on es podia creuar el Mur també van quedar oberts i els berlinesos de l’Est van poder anar a l’Oest sense cap permís, i els de l’Oest no van necessitar cap visat més per traslladar-se a l’Est, per primer cop des de l’inici de la construcció del Mur de Berlín, el 13 d’agost del 1961.

]]>

La caiguda del Mur de Berlín ara fa 30 anys va canviar la història. No hi ha tants esdeveniments dels quals es pugui dir això amb propietat, sense que soni a tòpic o a exageració. Per a alguns, amb aquella inesperada revolta popular que s'anava coent a Hongria i la RDA però que ningú va preveure, s'acabava el segle XX. El de les dues guerres mundials i el d'una Guerra Freda que dos anys després, el 1991, es va poder donar per liquidada amb la dissolució de l'URSS. L'acció cívica i pacífica al carrer per tirar a terra aquell mur de la vergonya construït el 1961 va marcar l'inici del final sobtat del bloc comunista. El 1992 el politòleg Francis Fukuyama va voler veure en el canvi d'època la fi de la història: havia triomfat la democràcia capitalista, s'havia acabat la lluita ideològica. Una tesi contestada aviat, tant ideològicament com per la mateixa realitat. Després hem vist, esclar, com aquell suposat triomf feia aigües. El que ha vingut és precisament la crisi tant de la democràcia representativa com del capitalisme en la seva versió neoliberal, de manera que ens hem endinsat en l'era d'una globalització inestable carregada de noves incerteses en tots els camps, també en l'ideològic: la precarització de la classe mitjana occidental, el terrorisme jihadista, la crisi climàtica, l'emergència d'un populisme d'extrema dreta que recorda el dels anys 30, el nou despertar de la Xina...

]]> Hi ha qui contraposa la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació d’Alemanya amb el moviment per la independència de Catalunya. Però són expressió del mateix fenomen: la història no s’atura mai i sempre avança cap a més llibertat. Els estats no són eterns, els mapes canvien (els canvis a l’Europa política des del 1989 han estat espectaculars) perquè a l’estat no li és possible guanyar el plebiscit diari de la nació amb tancs, policies, jutges i presons. La història avança amb passos endavant i endarrere, però avança. Si ara una majoria de catalans desitja votar sobre el seu futur polític és, en el fons, perquè la llibertat és un desig humà tan fort que és difícil d’aturar. Ningú hauria de sentir-se amenaçat per un corrent que s’alimenta dels signes dels temps i enfonsa les arrels en la mil·lenària voluntat d’aquesta nació d’existir com a subjecte polític.

]]>

Imaginem que, el 1945, algú presencia l’alliberament de l’Europa Occidental i que el 1975, quan hi torna, es troba que els dictadors han reaparegut. Aquesta és ben bé la sensació de qui viatja a Centreeuropa 30 anys després de les revolucions de vellut del 1989.

]]> “No hi haurà independència offline ni online”, va dir el candidat Pedro Sánchez la setmana passada. Per intentar evitar la independència online, de moment, aquesta setmana ja s’ha publicat un decret al BOE que explica com el govern pot tancar webs i xarxes en cas de desordres públics. Els famosos desordres públics, aquest concepte que ja és gairebé tan ampli com la incompetència democràtica de tants líders polítics. Perquè, pel que es veu, tancar és sempre la primera opció. Tancar les persones a la presó, tancar webs, tancar files al voltant d’una Constitució i d’una monarquia intocables i anacròniques. Tot, menys tancar l'opció al feixisme, que gaudeix de molts més privilegis que de vots, de moment.

]]>

“Help me to survive / Metalhammer, metalhammer / Help me to stay alive”, cantaven And One a Metalhammer el 1990. Tot just feia un any que s’havia enderrocat el Mur de Berlín i el grup de pop electrònic format per Steve Naghavi i Chris Ruiz veia com la idea del sorgiment d’una Europa moderna refulgia amb optimisme a Alemanya. Tres dècades més tard, Metalhammer ha estat la inspiració de Xavier Quero i la companyia G3 per construir una obra de teatre homònima que reflecteix el moment de canvi a Alemanya i la influència de la música electrònica. L’espectacle, que es va estrenar al juliol a la Sala Fènix coincidint amb el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, arriba el 9 de novembre a La [3] de la Sala Apolo, on fins ara mai s’havia pogut veure cap muntatge teatral. “Naghavi era un refugiat iranià i Ruiz era fill d’espanyols que treballaven a la Volkswagen. Van ser un dels màxims exponents de la música electrònica a Alemanya”, recorda Quero, que s’ha encarregat de la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle.

]]>