Prenc la commemoració dels 50 anys de la fundació del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions) per afegir-me a la defensa radical de la responsabilitat que torna a tenir la societat civil per fer avançar la nostra nació, els Països Catalans, cap a la seva plena dignitat, llibertat i reconeixement internacional. I no com a un replegament, sinó com a un nou avenç. Sovint al costat, però ara necessàriament per damunt, de la política institucional. 

Envio bons desitjos a un col·lega que es jubila i em contesta tot fent aquesta reflexió: “El món va tan accelerat que la sensació d’estar perdent el tren és inevitable”. I afegeix que el planeta de tot just quinze o vint anys enrere, comparat amb el d’ara, “semblava segur i confortable (i segur que no ho era gens)”.

L’ordre dels factors no altera mai el producte –si més no, en matemàtiques–. Però en política, economia o història, ja són figues d’un altre paner. Els comptes no surten, les previsions desquadren i les promeses davallen. Ara que l’estiu s'acaba, potser caldria tornar a recordar els que no l’han pogut ni començar: el 2022 un 30% de la societat catalana no es va poder permetre ni una sola setmana de vacances fora de casa. Les dades són calentes, de l’abril del 2023, de la darrera Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat. Com un etern retorn, l’estiu també ha tornat a demostrar que l’aporia principal del món és la contradicció irresoluble entre turistes i migrants –tots els antagonismes junts segons el sentit del trajecte–. I això que vam arrencar el juny retransmetent en prime time el naufragi del Titan, mentre recomptàvem des dels marges la xifra inacabable dels que perien ofegats al Mediterrani. Més de 1.800 des del gener, entre ells 300 menors. Potser ja no recordem ni una cosa ni l’altra. L’espectacle –dantesc– ha de continuar.

La periodista Núria Bacardit tenia previst anar al mirador de les Torres Bessones el 10 de setembre del 2001 amb la seva amiga Patrícia Artigas, que com ella treballava a TV3. Com que plovia, van decidir anar-hi l’endemà. No hi van ser a temps. Pels volts de les nou del matí, els crits alarmats de la noia que els havia fet un lloc a casa seva van despertar-les. No entenien què passava. La pobra amfitriona amb prou feines podia articular paraules. Van pujar al terrat de l’edifici, on ja hi havia tots els veïns mirant cap al sud. Les vistes al districte financer, des de l’apartament del Lower East Side, eren privilegiades. I es veia com una de les torres del World Trade Centre fumejava, després de rebre l’impacte d’un avió comercial. Era espaordidor. Però es tractava només de l’inici del malson.

"Que Déu beneeixi els nostres germans i germanes caiguts, les seves famílies, els seus amics i els seus éssers estimats", ha dit Bruce Springsteen aquest dissabte al 9/11 National Memorial de Nova York, just abans d'interpretar la cançó ll see you in my dreams. Tot sol a la guitarra i l'harmònica, Springsteen ha homenatjat les víctimes dels atemptats de l'11-S vint anys després de l'atac contra les Torres Bessones.

Amb la pandèmia ja en reculada (però encara present i amenaçadora), amb els presos polítics al carrer (però encara amb exiliats i amb la repressió judicial activa) i a les portes d'un inici de diàleg polític amb l'Estat (però amb poques concrecions i amb expectatives baixes), la Diada Nacional de Catalunya arriba aquest 2021 en un context d'impàs. El rumb és incert. Malgrat tenir la palanca del Govern, l'independentisme continua dividit i desorientat, sense un full de ruta comú, paint encara les conseqüències de tot el que va comportar, l'octubre de fa quatre anys, el referèndum de l'1-O i la fugida endavant d'una declaració d'independència simbòlica. El mateix es pot dir de l'oposició catalana que li fa front: ni està mobilitzada ni encara menys unida. L'empat d'impotències s'allarga enmig d'un panorama d'urgències socials i econòmiques per la dura sotragada del covid.

Demà és el dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics. S’ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi havia cap raó per creure res, el més calent era a l’aigüera. Europa va fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda. Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món. 

Per què en diem senyera?

Una senyera és un escut o estendard que identifica una corporació. Al segle XIX es va començar a dir que els catalans teníem "la senyera de les quatre barres" per referir-nos a la nostra bandera. Més endavant, ens vam quedar només amb la paraula senyera. 

]]>

L'advocat novaiorquès Reed Brody és l'autor del demolidor informe que Human Rights Watch va publicar el juliol del 2011 sobre les tortures practicades per l'administració Bush en la seva guerra contra el terror, després dels atemptats de l'11-S. Les pràctiques que descriu són esfereïdores, posen els pèls de punta. Algú ha pagat per allò? I com és possible que s'arribés a aquest extrem? Brody respon per telèfon des de París. L'advocat és conegut amb el sobrenom de Caçadictadors per les seves causes obertes contra Pinochet, Duvalier o els genocides de Ruanda. Malgrat això, admet, portar George W. Bush davant els tribunals seria molt difícil.

]]>

Als Estats Units, com a tots els imperis grans i diversos, la unió nacional i una relativa pau interna solen anar vinculades a l’enfrontament amb un enemic extern. Els moments de més èxit dels EUA van ser la Segona Guerra Mundial i els dos períodes de Guerra Freda dels anys cinquanta i vuitanta: entre els polítics hi havia cooperació bipartidista, mentre que els ciutadans, que tenien molta por, es concentraven en assumptes privats. Però des de la dissolució de la Unió Soviètica, l’agenda pública s’ha omplert de problemes socials i culturals que abans havien estat domesticats o deixats de banda i que han generat grans controvèrsies i polarització.

]]> De la independència...

La Diada de demà passat ha arribat de puntetes, sense fer gaire fressa. Encara que, oportunament, el Procicat hagi permès les reunions de més de deu persones just en la setmana de l’11 de setembre, no sembla que la concentració de dissabte a la tarda hagi de ser històrica, sentida o multitudinària, que han estat tres adjectius que els mitjans han emprat durant una dècada, amb un cert orgull còmplice, per descriure tantes manifestacions exemplars consecutives. La pandèmia i la crueltat de les successives onades de contagis han canviat, és ben cert, algunes prioritats de la ciutadania, però no són ni de bon tros l’excusa per explicar la desinflada general. El temps –la impossibilitat d’estar en permanent tensió durant deu anys– i els indults –saber que cap de les nou persones ja no és a la presó– han rebaixat la indignació. També la manera com els partits polítics independentistes i els nostres governants ens han decebut, del 2017 ençà, ha estat un factor determinant perquè hagi baixat la flamarada de carrer. Adonar-se que, en la majoria dels casos, els egos, les cadires, els càrrecs oficials i l’entossudiment passen per davant d’allò que els reclamava la gent ha destrempat part de la parròquia. Aquest parc temàtic de les desavinences sospitosament constants, en públic i en privat, ha fet obrir els ulls a molta gent de bona fe. Paradoxalment, en el moment que al Parlament hi ha més diputats independentistes que mai, i quan per primera vegada –en les darreres eleccions– els vots sobiranistes van ser majoria, la convocatòria d’aquest dissabte a la tarda té molts números de donar una xifra de participació que serveixi de munició als mitjans que abracen el nacionalisme espanyol. Amb tot, no conec ningú que el 2012 fos independentista i ara hagi deixat de ser-ne. Tampoc em crec que –per dir-ho a la manera d’Ada Colau referint-se al referèndum d’autodeterminació– “la gent ja no està per tonteries”. Votar, tenir el dret a decidir, mai serà banal. El que cal és fer les coses bé, que coherència rimi amb independència. 

]]>

L'11 de setembre del 2001, una sèrie de quatre atemptats suïcides als Estats Units coordinats per Al-Qaeda van sacsejar el món i van provocar una reacció en cadena. Les conseqüències dels atemptats, que tindrien en els atacs contra les torres bessones de Nova York la seva imatge més colpidora, arribarien a tot el planeta i s'arrossegarien durant anys.

]]>

Fa vint anys que una sèrie d'atemptats suïcides als Estats Units commocionaven el món. Les imatges dels avions estavellant-se contra les torres bessones de Nova York i el seu posterior esfondrament quedarien gravades per sempre més en la nostra memòria. Recordes on eres quan vas veure la notícia? Explica'ns què feies i com vas viure aquell dramàtic moment.

]]>

1. Art. Quan el compositor alemany Karlheinz Stockhausen va qualificar l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York com “la més gran obra d’art de tots els temps”, molta gent es va indignar. El seu col·lega Ligeti va sentenciar que si ho havia dit “l’haurien de tancar en un manicomi”. Després Stockhausen va assegurar que hi havia un malentès, que la seva frase era una altra: “La més gran obra d’art de Llucifer, l’àngel caigut que envia el mal”. La frase de Stockhausen podia ser inoportuna en el clima de xoc en què es va produir, però ens diu molt sobre les regles de la societat espectacle que els terroristes van interpretar a la perfecció, fins a aconseguir un impacte que en la seva potència ha deixat ocultes les víctimes (2.977 morts i més de 25.000 ferits segons les xifres oficials) i en un núvol els altres esdeveniments d’aquella insòlita jornada: ¿què sabem de l’acció contra el Pentàgon i de l’avió que es va estavellar a Pennsilvània?

]]> Tota jo a punt de neu, llegeixo a l’ARA que Ciutadans “celebrarà un acte a la Diada sota el lema «Desmuntant el mite nacionalista» a la Vila Olímpica de Barcelona per denunciar «el segrest de la festivitat autonòmica per part del nacionalisme»". Anem prosperant. Em sembla que va ser l’any passat o l’altre que el que deien era que la diada havia de ser Sant Jordi, com els autors de cartes de La Vanguardia el segle passat. Suposo que al bolo hi haurà d’anar en Carrizosa.

]]>

Arriba l’11-S, amb la torna de l'1-O, i l’independentisme es mira al mirall per saber si hi ha horitzó i si encara té força per arribar-hi. O potser, consirós, s’emmiralla per saber si encara s’agrada. I és que em temo que la frustració pel malbaratament de la gran victòria de l'1-O l’ha portat a quedar atrapat en un estat emocional que provoca més adhesions incondicionals i antipaties insuperables que no pas una reflexió freda i una clara voluntat de tornar-hi.  

]]>