Fa cent anys, la indústria més gironina de les indústries era líder en exportacions al conjunt de l’Estat. En plena crisi econòmica després del boom productiu de la Primera Guerra Mundial, des de Palafrugell, al Baix Empordà, s’enviaven arreu del món grans carregaments d’aglomerat. Eren fets amb suro, un material que va marcar durant dos segles tots els pobles al voltant del massís de les Gavarres. Ara, un segle després del moment més àlgid de Manufactures del Suro SA, la fàbrica que va donar vida al gran recinte industrial de Can Mario a Palafrugell, el Museu del Suro ha inaugurat aquesta tardor l’exposició permanent que reviu la civilització que es va crear entorn de la manufactura i indústria d’aquest material tan i tan polivalent. Una visita que recrea els canvis socials que va comportar primer la fabricació manual de taps d’ampolla i la posterior mecanització, convertint-se en el museu més gran del món sobre el suro.

L’estiu que collíem fruita a Corbins el vam passar parlant d’allò de fer la sèrie. Suats i esllomats rèiem com enfebrats. Imaginàvem fer una sèrie de televisió sobre un amor prohibit entre una pubilla, filla del portentós propietari dels trossos, i un xiquet baliga-balaga que collia per sargir les teranyines familiars. Amor entre bancals. Sexe ballant la rosada, la solejada i la marinada. Romeu i Julieta colgats de pomes com un taüt vegetal. No som encara ni conscients de com tot moria. També, nosaltres. 

Quan algú li pregunta de què treballa, just després de respondre la reacció és recurrent. “Treballes en una fàbrica, ah...”, confessa Eugènia Espinosa. Té 53 anys i des que era ben jove ha estat empleada en la indústria tapera de Palafrugell (Baix Empordà), un dels principals centres de transformació del suro en taps per a les ampolles de vi i escumosos. Espinosa és una de les cinc triadores de la fàbrica TESA, on produeixen taps només per a cava, xampany i altres vins escumosos. L’ofici implica estar ben atentes per discriminar, només amb l’ajuda dels ulls i les mans, les qualitats dels taps i els que tenen defectes. De màquines n’hi ha, però Espinosa recalca que mai han arribat a superar les capacitats de les dones triadores. “Per sort per a nosaltres no van gaire bé, perquè si no se’ns acabaria la feina”.