Situa't davant de l'actual edifici del Parlament de Catalunya, al Parc de la Ciutadella, a Barcelona. Concretament, imagina que ets a la plaça d'armes, l'actual zona enjardinada que hi ha davant de la porta de la institució. És el 1911. Alces la mirada i veus un munt de gent que fa cua, delitosa, davant de la immensa torre metàl·lica que condueix a una flamant muntanya russa. Damunt del teu cap, els raïls es recargolen a gran alçada, just al punt on avui els diputats desencotxen abans d'entrar a l'hemicicle. Sents les rialles de les vuit persones que van dins d'una vagoneta embalada, que giragonsa abans d'abraonar-se contra un enorme drac, que té la boca oberta i que es cruspeix la gent dins d'un emocionant túnel. Ets davant de Los Urales, la muntanya russa més alta i més llarga de l'Europa de l'època i una de les joies més preuades del Saturno Park, el modern parc d'atraccions que el 24 de maig de 1911 va obrir les portes al Parc de la Ciutadella. 

Cada any, per Dissabte Sant, una corrua de melòmans enfila la carretera que duu a Guovdageaidnu. És un petit poble de 3.000 habitants situat al nord de la Lapònia, a Noruega. Allà, s'hi celebra el concurs més important de joik, un estil de música tradicional cantada a cappella o acompanyada d'un tambor que relata històries en llengua sami.

Envoltats d'un paisatge de muntanyes nevades, un nen i una nena arrosseguen, enjogassats, un petit trineu costa amunt. De fons, una melodia enganxosa interpretada per un cor de veus blanques va cantant: "Energía, qué energía más rica". Quan són a dalt de tot, tots dos queixalen un tros de pa untat amb crema de cacau. "Mmm... ¡qué rico!", exclama el nen. La nena el mira, somriu i li ho aclareix: "¡Es Pralín!". El 1977 aquest espot publicitari va inundar el canal principal de Televisió Espanyola. Zahor, la mítica marca espanyola de productes de xocolata, havia engegat una potent campanya per continuar promocionant el que ja s'havia convertit en un dels seus productes estrella: Pralín. Era una crema de cacau per untar amb la qual la companyia volia plantar cara a dos productes que li mossegaven el mercat: Nocilla i Nutella. A la dècada de 1980 va endolcir un munt de berenars als infants de l'època, però el seu final va ser amarg. 

El 20 de setembre del 1989, Jean-Louis Gassée estava nerviós. Aquell dimecres, el cap de productes d'Apple estava a punt de fer un anunci important. Va pujar a la tarima d'un centre de convencions de Universal City, a Califòrnia, va beure un glopet d'aigua i es va dirigir a l'auditori, que el mirava expectant. "Avui és el naixement oficial del darrer membre de la família Macintosh: el Macintosh Portable", va pronunciar. De seguida, el públic va arrencar a aplaudir. Es tractava del primer ordinador portàtil de la història de la companyia.

Un enorme cartell retroil·luminat. La meitat superior, de color blau marí. La inferior, taronja terrós. Al bell mig, i sobre un fons blanc, una paraula retolada: Plus. Potser aquesta descripció t'ha despertat un bri de nostàlgia. Durant anys, milers de catalans veien aquest logotip cada cop que entraven a comprar en un dels 38 establiments que la cadena alemanya de supermercats tenia al territori. N'hi havia a Olesa de Montserrat, Martorell, Manresa, Vic i Olot, per exemple. A Barcelona se n'hi concentraven sis, i a Girona, tres més.

Obrir la nevera, treure'n un bric de cafè, omplir-ne una tassa, escalfar-la i gaudir-ne. Aquesta era la senzilla fórmula amb què Maxwell House va intentar revolucionar el consum d'aquesta beguda als Estats Units. Era el 1990 i la marca nord-americana –una de les més emblemàtiques del sector– havia detectat una tendència: el mercat estava demanant sistemes que permetessin prendre's un cafè de manera ràpida i econòmica.

Paula Rice viu a Island City, a Oregon (Estats Units). Té 73 anys. S'ha divorciat dues vegades, els seus quatre fills viuen en estats diferents i no té amics a prop. Quan, fa temps, un atac de cor va obligar-la a fer repòs, va descobrir Eons.com. "Em moria d'avorriment, però aquesta pàgina web em va omplir de raons per seguir vivint", confessava. Rice va ser un dels testimonis que el New York Times va recollir el 2009 en un extens reportatge sobre l'impacte que estaven tenint les xarxes socials a la vida de les persones grans. Ella podia arribar a passar 14 hores xatejant en xarxes socials com Eons.com, creada específicament per a la generació dels baby boomers: les persones nascudes entre el 1946 i el 1964. En total, el portal va aconseguir seduir més de 800.000 usuaris de més de 50 anys, en un moment de plena efervescència de les xarxes socials.

Walter White puja al cotxe, arrenca el motor i enfila les carreteres infinites d'Albuquerque, a Nou Mèxic. Els fanàtics de Breaking bad han vist aquesta acció desenes de vegades. Potser no saben, però, que el vehicle que condueix –i sovint destrossa– el protagonista de la mítica ficció televisiva és un Pontiac Aztek. "Quan va sortir al mercat, va ser considerat un dels cotxes més lletjos de la història", recorda Susana Domingo, professora d'estratègia i emprenedoria a la UPF - Barcelona School of Management. De fet, la vida de l'Aztek va ser molt curta: tan sols va durar quatre anys als concessionaris. El motiu: la seva estètica. Comercialitzat per General Motors, era un híbrid entre un SUV –el totcamí clàssic– i un crossover, un model no tan preparat per rodar fora de l'asfalt. Tenia una carrosseria força quadrada i desproporcionada, en comparació amb els vehicles semblants. Si el mirem avui dia, potser no ens sembla tan estrambòtic, però a principis dels 2000 tenia un aspecte, si més no, poc convencional.

L'1 d'abril del 1996, a les oficines d'Apple estaven d'enhorabona: la companyia de la poma celebrava els seus 20 anys de vida. Ho feien, però, en un ambient molt enrarit. "Estaven passant pel pitjor moment de la seva història", contextualitza Xavier Ferràs, professor d'Esade expert en innovació. Sense Steve Jobs, que havia abandonat l'empresa 10 anys enrere enmig d'una ferotge disputa, Apple havia perdut el nord. "La falta d'una estratègia clara l'havia situat a les portes de la bancarrota", continua. Els seus ordinadors no controlaven el mercat. Al tron s'hi havia assegut IBM, però, de retruc, Microsoft també hi sucava pa: la tecnològica era la proveïdora del sistema operatiu d'IBM. "Tenien un poder gairebé monopolístic", recalca Ferràs. Amb aquest context, tan sols dos mesos abans que la companyia celebrés el vintè aniversari, la revista BusinessWeek va publicar una de les seves portades més demolidores, amb el titular The fall of an american icon, anunciant el més que probable tancament d'Apple.

Conreus inacabables de blat de moro, carreteres rectilínies i ranxos solitaris. Al petit poble de Milo, al comtat de Yates, a l'estat de Nova York, mai hi ha passat gran cosa. A l'est, el llac Seneca atrau cada dia una corrua constant de fanàtics de la pesca de truites de llac americanes. A l'oest, el llac Keuka i les vinyes que l'envolten fan les delícies dels amants del vi. Pocs visitants, però, saben que, el 1920, aquells paratges van ser el bressol de Joseph Lee Hollowell, un enginyer químic que, a la dècada de 1960, va estar a punt de revolucionar el mercat mundial del calçat.

El 7 de desembre del 2005, The Coca-Cola Company va enviar una nota de premsa als periodistes. "Coca-Cola Blak prepara el seu debut mundial", anunciava el titular. Després d'anys analitzant el mercat, el gegant dels refrescs havia decidit d'aventurar-se a llançar un nou concepte de beguda. "És una mescla vigoritzant i estimulant que té un equilibri perfecte entre la sensació del gust efervescent de la Coca-Cola i el del cafè", descrivia el comunicat. Només tres setmanes més tard, el nou refresc ja havia aterrat a les lleixes dels supermercats francesos i, durant el 2006, també va arribar als Estats Units, el Canadà, la República Txeca, Eslovàquia i Lituània.

Una escombreta d'eixugaparabrises, en comptes de dues. Tres cargols a les rodes, en lloc de quatre. Un sol retrovisor. Per accedir al maleter calia fer-ho des de l'interior del vehicle, perquè no tenia porta pròpia. Tampoc estava equipat amb direcció assistida, aire condicionat ni airbags. Així era el Tata Nano, el curiós vehicle low cost que el conglomerat industrial indi Tata va presentar en un acte multitudinari el 10 de gener del 2008. Ho va fer en el marc de l'Auto Expo India, una de les cites més rellevants del sector a l'Índia.

Un monitor de tub de 15 polzades amb una carcassa de color blanc. El teclat i el ratolí, a conjunt. A la part inferior de la pantalla, una ranura per connectar un llapis de memòria. A primer cop d'ull, el Sony eVilla podia semblar un ordinador de sobretaula, però no ho era. "És un centre d'entreteniment en xarxa", va afanyar-se a aclarir el gegant de l'electrònica en el moment de la seva presentació.

Durant dècades, quan s'acabava l'estiu, als treballadors i treballadores de La Asturiana se'ls girava molta feina. A la fàbrica de Gijón, les línies de producció acceleraven el ritme: funcionaven nit i dia per aconseguir embolicar a temps els 300.000 quilos de caramels de tots els gustos que necessitaven per abastir cavalcades de Reis d'arreu d'Espanya. A aquest pic d'activitat s'hi havia de sumar la producció especial de caramels de temporada, com els dolços farcits de torró, d'ametlla o de praliné. Ara bé, també havien de fer front a l'alta demanda del caramel per excel·lència de la companyia: el d'eucaliptus. Comercialitzat amb un simple embolcall blanc amb lletres verdes, La Asturiana havia arribat a produir-ne més de 25 tones cada any. "Els caramels de tota la vida", imprimia l'empresa als paquets d'aquest producte. Amb una història que es remunta a principis de la dècada de 1940, els caramels d'eucaliptus –però també els de Cuba Libre– van aconseguir arrelar fort entre els paladars de diverses generacions. Fa tres mesos, però, la maquinària va aturar-se en sec.

El febrer del 2007, els veïns de Sant Martí, a Barcelona, estaven d'enhorabona. Després d'anys reclamant nous equipaments, l'Ajuntament de Barcelona els havia construït un centre cívic de 4.500 metres quadrats. L'havia situat a la confluència del carrer Buenaventura Muñoz amb el carrer Nàpols, el mateix indret on, el 1956, l'empresari Santiago Daurella havia obert una immensa planta de producció de refrescos. Era la nova seu de l'Organització D, la companyia que havia fundat el 1940 i que havia anat conquerint bars i neveres de la geografia espanyola. La seva història està plena d'èxits, però també de fracassos. Un dels més sonats, l'aposta pels refrescos Sandaru, unes begudes de taronja i llimona que es van esbravar ràpidament.

Algú que vingui a cuinar-te el dinar cada dia. Algú altre que, en poques hores, es planti a casa teva per arreglar-te la rentadora, desembussar-te la pica del lavabo o regar-te el jardí. Un xofer que et porti en cotxe per tot arreu. Aquests eren alguns dels serveis que oferia Taskbob, la start-up nascuda a Bombai –la ciutat més gran de l'Índia– que prometia fer la vida més senzilla a tothom qui utilitzés la seva plataforma. Al darrere hi havia quatre joves emprenedors que havien fet carrera en grans multinacionals com la consultora McKinsey o l'empresa de serveis financers Normura i que havien decidit muntar junts una aplicació de serveis. "Avui en dia és comú trobar plataformes que posen en contacte persones treballadores amb usuaris que necessiten contractar un servei domèstic, però aleshores encara no era gaire habitual", contextualitza Andrei Boar, professor de la UPF - Barcelona School of Management.

Al passeig Marítim de Marbella, a tocar de la platja de Venus, s'alça un dels hotels més luxosos i imponents de la ciutat. Per arribar-hi, cal superar una garita de seguretat i enfilar un pas de llambordes flanquejat per un bosquet de pins i palmeres. Al capdamunt de l'edifici, unes lletres daurades anuncien El Fuerte. Des del 1957, l'hotel ha acollit un munt de personalitats, com el poeta Rafael Alberti, l'actriu Penélope Cruz o el totpoderós Walt Disney, però també ha estat l'escenari d'un dels fracassos més sonats del món cinematogràfic. El 1959 s'hi va rodar la pel·lícula Scent of mystery, el primer film de la història dotat amb una tecnologia que semblava cridada a revolucionar-ho tot: l'Smell-o-vision. Amb la instal·lació d'unes ampolletes de perfum a les sales de cinema i un sistema perquè les fragàncies s'alliberessin seguint la projecció, l'innovador sistema prometia als espectadors una experiència immersiva única: notar les olors de les escenes que anaven apareixent a la pantalla. 

Era el 8 de febrer del 2018. Faltaven pocs minuts per a les 11 del matí i, davant el número 2 del carrer Pelai de Barcelona –a la cantonada amb plaça Universitat–, ja s'hi aplegaven una cinquantena de persones. Als canells hi portaven una polsera que les acreditava per assistir a l'exclusiva inauguració de la nova botiga de Lefties. La marca de roba low cost d'Inditex feia temps que volia guanyar presència al centre de la capital catalana i havia decidit celebrar la fita amb un esdeveniment ple d'influencers, com Dulceida, Paula Gonu, Manu Rios o Miranda Makaroff, que acumulaven més de vuit milions de seguidors a les xarxes. Entre ballarugues, flaixos i glamur, poca gent recordava que aquelles mateixes parets havien viscut divuit anys enrere una inauguració ben diferent. El 2000 la cadena nord-americana de pizzeries Sbarro havia triat el mateix local per obrir-se camí a Catalunya. 

Dins un petit pis de Vic, Josep Goula i Montserrat Camprodon passen els dies envoltats de personatges insòlits. Comparteixen llar amb pallassos, acròbates, escolans i toreros. En un racó del menjador hi ha un munt de parelles de nuvis. Més enllà, elefants i unes girafes estrafolàries amb barret de copa. És el 1942 i fa ben pocs mesos que aquest peculiar matrimoni vigatà ha decidit dedicar-se en cos i ànima a fer realitat el seu negoci. Fabriquen figuretes de fusta de dimensions diminutes i les pinten a mà. Mesuren entre 2,5 i 6 centímetres, n’hi ha desenes de diferents i són ideals per decorar tota mena de pastissos, des de tortells de Reis i mones de Pasqua fins a pastissos de bateig, de noces i d’aniversari. En aquell moment, en Josep i la Montserrat encara no ho saben, però estan establint les bases de la que acabaria sent una de les marques catalanes de joguines més prestigioses del segle XX: Goula.

Un exèntric Pare Noel vestit de color blau irromp als carrers de Moscou. Rere el volant d’un luxós descapotable, condueix, canta i balla com un boig. L’acompanya un grup de noies joves que, amb tops ajustats i amuntegades al seient de darrere, s’amorren a unes estranyes ampolles blaves. Junts, esclaten en constants riallades.