Quan Qiaomei Fu va descobrir un nou tipus d'ésser humà fa quinze anys, no tenia ni idea de com era. Només disposava d'un fragment d'os del dit petit de la mà. Trobat en una cova siberiana anomenada Deníssova, semblava procedir d'un parent amb 66.000 anys d'antiguitat dels humans o potser d'un neandertal. Però Fu, que llavors era una estudiant de postgrau en l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva d'Alemanya, juntament amb els seus col·legues va analitzar el fòssil i va trobar ADN que explicava una història diferent. L'os havia pertangut a una nena que formava part d'un tercer llinatge humà mai vist fins aleshores. Van anomenar el seu poble els denissovans.

Tot i haver desaparegut fa 40.000 anys, els neandertals avui no són uns desconeguts. Els seus esquelets rabassuts ens fascinen als museus de tot el món. Personatges imaginaris d’aquesta espècie protagonitzen anuncis de televisió. Quan Kevin Bacon va comentar a Instagram que els seus costums matinals s’assemblen als d’un neandertal, no ens va explicar, però, que els nostres antics cosins es van encreuar amb els humans moderns que aleshores s’expandien des de l’Àfrica.

Les explicacions simples són atractives però, malauradament, no sempre arriben a cristal·litzar la realitat dels processos naturals. Més encara quan es pretén descriure l’evolució que al llarg de centenars de milers d’anys va conduir a l’aparició de la nostra espècie. En aquest camp, sembla que cada nou descobriment obliga a repensar les explicacions que s’han construït a partir de descobriments anteriors. Acaba de passar amb una mandíbula de fa 300.000 anys trobada al jaciment xinès de Hualongdong, a l’est del país, que, segons un estudi d’investigadors xinesos i espanyols publicat a la revista Journal of Human Evolution, presenta característiques que encaixen amb les restes d’homínids de l’època i característiques modernes típiques de poblacions posteriors.