Alberto Núñez Feijóo continua atrapat en la contradicció de considerar el govern de Pedro Sánchez com a legítim, però alhora considerar-lo com a algú que posa en perill l'estat de dret. Aquest difícil equilibri l'obliga a fer tombarelles com la d'acceptar reunir-se amb Sánchez, però, alhora, posar-hi com a condició que sigui al Congrés dels Diputats, és a dir, en un escenari neutral on no es vegi la posició de poder que ostenta el president del govern en funció del seu càrrec.

A França no tenen família reial però tenen presidents de la República, cosa que a nivell cuixé és infinitament millor perquè significa que van creant famílies reials legislatura rere legislatura. És a dir, repetides oportunitats de substituir els caps d’estat si no serveixen adequadament el país i, de passada, fer que s’emportin amb ells de l’Elisi la seva família, que a vegades resulta tan perjudicial com el mateix cap d’estat.

Nascut a París el 1932 i format en les indispensables Escola Nacional d’Administració i Sciences Po per als que aspiren a escalar en la carrera política francesa, Jacques Chirac mai va oblidar les seves arrels maternes en una petita localitat rural del centre del país. Fins que la malaltia que patia el va deixar sense forces per exposar-se a la vida pública, el dirigent es va deixar caure pel Saló de l’Agricultura. Ahir el sector plorava la pèrdua d’una personalitat que havia identificat la importància de conservar i cuidar els camps ni més ni menys que per a la identitat francesa. “L’agricultura no és ni serà mai per a nosaltres una activitat com les altres”, va dir en una de les trobades amb pagesos i ramaders. L’amor incondicional per la natura el va portar molts anys després, ja instal·lat en el seu segon mandat a l’Elisi, a ser un visionari en alertar de la crisi mediambiental que s’estava coent pel maltractament de la natura. Ho subratlla el doctor Antoni Güell, a qui un joveníssim Chirac li va fer de cangur quan tenia cinc anys i els seus pares sortien algun vespre de dissabte. Chirac feia pràctiques a la Prefectura de Tolosa de Llenguadoc i passava per la casa dels Güell perquè les dues famílies havien fet amistat en una estada a Algèria.

Jacques Chirac ho ha estat tot a la República Francesa: diputat, ministre, primer ministre, alcalde de París i president. La seva mort és la de l’últim gran president. Després, la institució entraria en fase crítica amb l’hiperactivisme histriònic de Sarkozy i amb una figura sense atributs precisos com Hollande. Chirac, 1,92 m d’alçada, imposava la seva planta en escena. Encara que nascut a París, va fer de la Corrèze, una petita regió del centre de França, el seu feu regional. I jugava sovint la carta de l’home afable i trempat. Un dia, sopant a casa els Glucksmann, va sonar el telèfon. La veu era tan forta que desbordava l’aparell. Era Chirac. La seva personalitat, com la seva carrera, que encadenava èxits rutilants i sobtades caigudes, tenia un punt dual: passava amb facilitat de l’optimisme a la depressió, de la complicitat a la distància, de cordial a emprenyat, dels moments de gran impuls als temps de discreció i prudència. Format a les grans escoles -Sciences Po i ENA-, la seva carrera no s’explicaria sense el seu gran mentor: el president Georges Pompidou. Quan el general De Gaulle es va veure desbordat per la crisi del Maig del 68, Pompidou, llavors primer ministre, va agafar les regnes de la situació i va confiar al jove Chirac la negociació amb els sindicats que va permetre posar fi a la revolta amb els Acords de Grenelle.

L’expresident francès Jacques Chirac ha mort aquest dijous als 86 anys. Retirat de la vida pública, l’ex cap d’estat vivia gairebé reclòs en un apartament de la capital francesa que, segons alguns mitjans francesos, li havia prestat el seu amic François Pinault, president honorari del conglomerat Kering. La salut de l'expresident s'havia deteriorat a partir del 2007 a conseqüència d'un accident vascular cerebral que va tenir dos anys abans, durant el seu segon mandat presidencial.