No sé si avui Unamuno té molts lectors obligats als instituts i universitats, però estic convençut que té pocs lectors voluntaris, d’aquells que han escollit lliurement les seves lectures. I això que les controvèrsies sobre els seus últims dies l’han posat de certa actualitat. En el seu moment, a la universitat, em van obligar a llegir uns quants poemes d’Unamuno. A excepció d’El Cristo de Velázquez, bell i aterridor, no em van agradar. Tampoc em van agradar La tía Tula i Abel Sánchez, novel·les mediocres, encara que aquesta última tingués la virtut de posar en relleu la passió hispànica per l’enveja, que Unamuno anomenava caïnisme.

Les fake news poden tenir una vida molt llarga. En el cas de la mort de l'intel·lectual i escriptor Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 - Salamanca, 1936), la manipulació històrica ha persistit al llarg de 84 anys. El cineasta Manuel Menchón, director de Palabras para un fin del mundo, que es va estrenar a la Seminci i es pot veure als cinemes, s'enerva quan va enumerant totes les mentides que han envoltat l'enfrontament entre Unamuno i el fundador de la Legión, José Millán-Astray, al paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d'octubre del 1936. La seva indignació encara augmenta més quan parla de la mort de l'intel·lectual d'origen basc tan sols tres mesos després del duel dialèctic amb Millán-Astray. Menchón no entén per què costa tant qüestionar el relat oficial.

Vaig anar a veure la teva pel·lícula Mientras dure la guerra el 12 d'octubre, quan no coneixíem la sentència del Procés ni el resultat de les eleccions, el Tsunami encara no s'havia estrenat a l'aeroport i Franco era al Valle de los Caídos. Ha passat un mes i vull intentar escriure per què em va deixar regirat aquella pel·lícula tan elogiada.

Direcció: Alejandro Amenábar. Guió: Alejandro Amenábar i Alejandro Hernández. 107 min. Espanya i Argentina (2019). Amb Karra Elejalde, Eduard Fernández i Santi Prego.