És el judici que portaven anys esperant. Dilluns al matí, les cadenes privades espanyoles informaven de l’inici del judici del cas Pujol amb la mateixa exigència i precisió amb què pronunciaven el seu cognom. “Puyol” és l’al·legoria del periodisme d’aproximació. A El programa de Ana Rosa es preguntaven per “la fortuna oculta” amb l’ajuda d’Eduardo Inda com a màxim expert en la matèria. En els muntatges de les imatges d’arxiu de la família Pujol hi posaven seqüències de feixos de bitllets com a cortineta de separació. La presentadora i els col·laboradors barrejaven i confonien circumstàncies, detalls i notícies, en un totum revolutum del cas. A Antena 3 Noticias la notícia incorporava un subtil muntatge humorístic a l’estil de l’APM, agafant expressions i atzagaiades de Pujol i Ferrussola per fer el cas més esperpèntic. “Los que fueron la imagen de la pulcritud y la integridad en Cataluña serán juzgados por todo lo contrario”, deien per tancar el reportatge. Va ser una constant durant tot el matí: un cert judici a la societat catalana, com si fos còmplice, com a prova de la hipocresia d’un país sencer. Però qui estava més excitat i destil·lava un menyspreu desinhibit era Antonio García Ferreras a Al rojo vivo. Es va passar tot el matí repetint exactament la mateixa lletania: “Jordi Pujol, posiblemente el político más corrupto de la historia de España. ¡Se lo han llevado crudo!” Va mostrar un cert sarcasme desconfiant de les valoracions mèdiques de Jordi Pujol. Després d’una connexió en directe del periodista Ferran Casas valorant l’inici del judici, Ferreras va acomiadar-lo afegint una postil·la de collita pròpia: “Yo creo que ha robado tanto que ya ni se acuerda”. Quan va ser el torn d’intervenció de l’exsecretari general de CCOO Catalunya Joan Coscubiela, ara analista del programa, García Ferreras no parava de repetir el mateix: “¡23 años llevándoselo crudo durante décadas y décadas y décadas en el poder!” I insistia: “¡Se lo llevaron crudo! Yo creo que es uno de los políticos y de las familias más corruptas de la historia de la democracia de España”. En la conversa s’assenyalava la societat catalana de connivent. El presentador d'Al rojo vivo li repetia pel broc gros: “Toda Cataluña sabía lo que sabía, pero él era intocable, él era el emperador”. Poc després, tornava el mantra sobre Jordi Pujol: “Es uno de los políticos que más dinero ha robado a los ciudadanos”. 

Els cinc dies de reflexió de Pedro Sánchez han tensat el país i han creat una expectació mediàtica extraordinària al voltant del futur d’Espanya. La possible dimissió del president del govern va dominar els primers dies de campanya electoral a Catalunya, fins al punt que, dissabte al matí, a TV3 ens oferien en directe l’abrandat discurs de la vicepresidenta espanyola, María Jesús Montero, al comitè federal del PSOE. Disset minuts de retransmissió èpica de suport a Pedro Sánchez i Begoña Gómez. Després, per rematar-ho, unes "imatges realitzades pel PSOE" del carrer ple de gom a gom de militants amb pancartes que també expressaven la solidaritat amb el president.

Diumenge a la tarda, la primera cadena que va parar atenció a les eleccions basques va ser La Sexta, amb un Objetivo Euskadi que començava a dos quarts de vuit amb Antonio García Ferreras al capdavant. El primer plat eren els resultats dels sondejos amb l’habitual taula de contertulians que, més que prioritzar l’anàlisi, pretén estimular una certa polèmica. Una hora després d’arrencar, Manuel Cobo, polític del PP que des de la taula admetia la seva aspiració que el seu partit tingués cada vegada més vots, batejava Pedro Sánchez com “el Red Bull de los nacionalistas, porque les da alas, les da votos y les da poder”. La seva vehemència va convertir el moderador en tertulià, i Ferreras li va recordar que va ser amb el govern del PP que hi havia hagut dos referèndums independentistes i cap amb el PSOE al poder. El cara a cara de Cobo amb la periodista Angélica Rubio va animar l’impàs de les enquestes prèvies, que sempre és l’etapa més ensopida dels especials electorals. Objetivo Euskadi es va allargar fins poc després de les onze de la nit, amb el desplegament habitual de redactors a les seus electorals, les connexions en directe i entrevistes als candidats. Sempre amb la roda impacient de García Ferreras, el seu minut i resultat, més circense que constructiu.

Dimecres al migdia el president Pere Aragonès visitava Al rojo vivo. Abans de rebre el convidat, el programa va arrencar amb un gran ímpetu d’Antonio García Ferreras, alarmat per la crispació al Congrés. Seguint la tradició més estereotipada, descrivia el to de la batalla entre el PSOE i el PP: “¡Cada día es más dura!, ¡más intensa!, ¡más de alto voltaje!, ¡más explosiva!”. El rètol a la part inferior de la pantalla resumia que a l’hemicicle “bajan al barro y ponen el ventilador”. El llenguatge delatava com el programa de La Sexta es retroalimenta d’aquestes situacions convulses.

Tan sols un mes després de la mort de Franco, el 20 de desembre de 1975, apareixia a Madrid La Guía del Ocio. Un dels dos fundadors era Florentino Pérez, que va estar a punt de perdre el pis pels deutes que va generar la publicació en els seus primers temps. Qui acabaria sent un dels grans constructors d’Espanya ja evidenciava aleshores una flaca per combinar la seva faceta d’empresari amb la de polític –amb diversos càrrecs sota el paraigua de la UCD entre el 1976 i el 1983– i la de periodista a l’ombra: eren seves algunes de les cròniques esportives i de televisió que poblaven la publicació, sempre sota pseudònim.

Dijous al vespre, Antonio García Ferreras va entrevistar Pedro Sánchez a La Sexta. La conversa es va produir al Saló Tàpies de la Moncloa, sota la imponent i acolorida presència de les obres de l’artista Esteban Vicente Pérez dominant l’escena. Els finestrals oberts de bat a bat permetien ventilar l’espai i mostrar un paisatge nocturn del jardí que també semblava un quadre. Ferreras, calçat amb vambes New Balance, va fer honor al nom de la marca amb un joc d’equilibris televisiu tan descarat com absurd. Per compensar la presència del president del govern en prime time, aquell mateix migdia, només nou hores abans, va convidar Isabel Díaz Ayuso a Al rojo vivo, on va ser entrevistada durant una hora. A la nit, una de les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid va ser convenientment inserida en imatge durant la conversa amb Pedro Sánchez. Són els malabars d’Atresmedia. 

Que la barreja de corruptes, ultres i talossos que controlen l'Ajuntament de Madrid m'intenti declarar persona non grata em diverteix i m'honora. Que un periodista a qui he estimat i admirat em digui putinista m'ofèn i em dol. Per bé i per mal sempre he estat transparent i vaig de cara; és així.

Les pornogràfiques gravacions que hem sentit i que diria que continuarem sentint han deixat molt malparats, a banda de l’excomissari José Manuel Villarejo, una colla de polítics, policies i també algun jutge. I als periodistes que es prestaven a publicar mentides contra, posem per cas, l’exalcalde Xavier Trias o Pablo Iglesias. Un dels assenyalats per les gravacions de Villarejo és Antonio García Ferreras, de La Sexta, que admetia en una cinta haver difós una greu informació contra el líder de Podem a desgrat de sospitar que era mentida (“es demasiado burdo”). 

Sí, segurament vàrem ésser massa prudents, cauts o timorats a l’hora de dir-ho en veu alta, perquè el fenomen no ha estat mai un secret: em refereixo al naixement i la consolidació a Madrid, de la Transició ençà, d’un tipus de diguem-ne periodisme ensuperbit, arrogant fins a la patologia, convençut que la seva missió no era analitzar i explicar la realitat político-social, ni fiscalitzar les administracions públiques, ni tan sols denunciar males praxis o corrupcions; que, erigint-se en primer –res de quart!– poder de facto (si bé lliure de qualsevol escrutini democràtic), creia i creu que el seu rol consisteix a fer tremolar un ministre mitjançant una columna d’opinió agressiva, a posar contra les cordes un president del govern –o un aspirant a ser-ho– gràcies a un grapat d’editorials hostils, a dictar el rumb, la gestió i el discurs de l’executiu de torn... Que aquest “periodisme king’s killer”, eventualment aliat amb poders econòmics o altres, hagi prosperat a Madrid infinitament més que a Barcelona té una explicació senzilla: és allà on resideix el poder de veritat, la Moncloa, els ministeris, el BOE, els grans centres de decisió financera, judicial, etcètera.

Avui és 18 de juliol, aniversari del cop d'estat que va iniciar una guerra. Una guerra entre germans resultat de la sang calenta dels espanyols; un enfrontament fratricida resultat d'una personalitat nacional encesa; el duel a garrotades de Goya com a metàfora visual del caràcter espanyol; una societat polaritzada i crispada que caminava cap al desastre; La vaquilla morta de Berlanga; el pasdoble dels Soldats de Salamina de Javier Cercas; libertad, libertad, sin ira libertad; la Transició que va tancar les ferides del passat; milions d'espanyols corrent davant dels grisos; Almodóvar ballant Gran Ganga amb McNamara; el pare i la mare llegint El País i tu llegint El Pequeño País mentre esperaves els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla... Perdonin la sorna, però aquesta successió d'imatges que els proposo són retalls del relat memorialístic sobre la història recent d'Espanya. I no és un relat qualsevol. Podríem dir que és el relat hegemònic.

Del que fins ara en teníem el convenciment, ara en tenim la certesa. Durant tots els anys que portem de judicialització de la política era molt evident que alguns mitjans de comunicació formaven part de l’engranatge de les operacions orquestrades per atacar els adversaris polítics i per denigrar els moviments polítics que, com l’independentisme, suposen un qüestionament de l'statu quo fonamentat en el bipartidisme, la monarquia i la indissoluble unitat de la pàtria.

Dilluns a mig matí començava Al rojo vivo a La Sexta. La tertúlia comandada per Antonio García Ferreras generava una expectació afegida perquè calia veure com el presentador reaccionava a la filtració de les noves gravacions de l’excomissari Villarejo que el tenien a ell com a protagonista. En els àudios, del 2016 i 2017, García Ferreras posava en dubte la veracitat d’una informació sobre Pablo Iglesias que havia publicat OK Diario i a la qual ell havia donat repercussió en el seu programa. Només arrencar anunciava a l’audiència: “Vamos a hablar también sobre los àudios del excomisario Villarejo. Aquí no tenemos nada que ocultar”. El presentador assegurava que ell mai havia donat una informació falsa sabent que ho era i s’excusava argumentant que aquells àudios eren posteriors a la notícia. 

Una nova filtració de les gravacions de l'excomissari José Manuel Villarejo ha esquitxat ara el periodista i directiu de La Sexta Antonio García Ferreras, que presenta el programa Al rojo vivo. L'àudio, fet públic per la periodista Patricia López al digital Crónica Libre, recull una conversa entre Ferreras i Villarejo sobre uns suposats comptes bancaris (que ha resultat que no existeixen) de Pablo Iglesias a les illes Grenadines, un paradís fiscal. La conversa deixa les pràctiques professionals de Ferreras en evidència perquè hi explica que el periodista Eduardo Inda d'Ok Diario –i col·laborador del seu programa– li havia fet arribar aquesta informació i que la va difondre tot i que dubtava que fos certa. "Jo li vaig dir: «Eduardo, això és molt seriós, jo surto amb això, però és molt delicat i massa matusser»", diu Ferreras a l'àudio. Segons explica la periodista Patricia López, la conversa es va enregistrar en un restaurant i el 2016, un any abans que Villarejo –un dels cervells de l'operació Catalunya de guerra bruta amb el sobiranisme– fos detingut.

Dimarts al migdia, durant la tertúlia a Al rojo vivo, Antonio García Ferreras va anunciar a l’audiència el que ell va considerar un fet insòlit: “¡Es curioso! ¡Fíjense en esta información!” , deia, i aixecava les edicions en paper de La Vanguardia i El Periódico per fer notar que, sorprenentment, els dos diaris havien coincidit en la notícia de portada: que l’Estat invertia tres vegades menys a Catalunya que a Madrid. Li sorprenia aquella suposada casualitat perquè “Madrid siempre está diciendo que está discriminada”. La notícia no era una exclusiva. Eren les dades oficials publicades dilluns per la Intervenció General de l’Estat de la qual es feien ressò tots els mitjans d’informació catalans. No era una coincidència atzarosa. Era la notícia del dia a Catalunya. Però García Ferreras, sorprès per la sincronia dels titulars, li preguntava amb suspicàcia a la directora adjunta de La Vanguardia, que tenia asseguda a la taula: “Lola García ¿están los datos claros?”, com si se’ls haguessin tret de la màniga. Abans de deixar-la respondre, va demanar a la redactora del programa que ampliés les dades. I es van desenvolupar una vegada més com una conclusió provinent de la premsa catalana. Tant és així que quan Lola García va poder parlar, va haver d’aclarir: “Son datos reconocidos por el gobierno. No hay ningún secreto en esto”.  Mentrestant, el programa, en els rètols en pantalla, excusava el motiu d’aquest dèficit d’inversió. Podíem llegir a sota la justificació de per què Madrid rebia més diners: “La fuerte inversión es por el rescate de autopistas de peaje radiales a la capital, explica Hacienda”. Mentre el titular de la notícia s’atribuïa a diaris catalans, l’aclariment l’aportava el mateix programa. Un cop Lola García va haver acabat el seu raonament, García Ferreras, poc atent a les seves observacions, es va limitar a preguntar-li: “¿Qué pensáis cuando escucháis a Ayuso, que siempre está con este mensaje?” i va oferir a l’audiència les imatges d’una lletania de queixes de la presidenta de Madrid on criticava que la fal·làcia independentista de l’”Espanya ens roba” era tot el contrari: que en realitat l’Estat roba a la Comunitat de Madrid. Lola García, doncs, va haver de respondre fent referència a aquests discursos paral·lels i no a la gravetat del dèficit d’inversió, que era el tema del dia. 

Dimecres a les dotze del migdia, quan començaven a sortir els polítics i líders socials independentistes de les respectives presons, els diferents magazins matinals i programes de tertúlies a Espanya hi connectaven en directe.