Havia de començar a les 8 del matí aprofitant la jornada de reflexió del 27 d’octubre del 1982, la vigília del que tothom assumia que seria una gran victòria electoral per al PSOE. L’exèrcit tallaria les comunicacions entre els centres de poder de l’Estat; es controlarien una setantena d’objectius, entre els quals la Moncloa i la Zarzuela -recorrent a l’artilleria si es trobaven amb resistència-; es destituiria el rei; es dissoldrien les Corts, i es declararien il·legals partits, sindicats i les comunitats autònomes. Hi hauria detencions, camps de concentració i es controlaria la ràdio i la televisió públiques.

Quan faltava un mes per a les eleccions del 2011 -quinze dies abans de l’inici de la campanya-, la banda terrorista ETA va comunicar “el cessament definitiu de l’activitat armada”. Un anunci que irrompia de ple en el clima preelectoral que vivia l’Estat. Les campanyes han estat, de fet, un terreny abonat per a les accions d’ETA, que ha intentat sempre ser protagonista. El 2011 ho va ser en positiu, però fins aleshores havia tenyit de sang l’arena política amb atemptats sistemàtics en cada contesa electoral. Una vintena de persones han mort en les diferents campanyes de les generals i el nombre creix significativament comptant els atemptats immediatament anteriors o posteriors a la campanya.

Ni a les primeres, ni a les segones, ni a les terceres, ni a les quartes ni a les cinquenes. El primer debat electoral entre candidats a la presidència del govern espanyol va haver d’esperar fins a les sisenes eleccions de la democràcia, l’any 1993. Però és que no es va repetir ni a les setenes, ni a les vuitenes ni tampoc a les novenes i, en format cara a cara, no es va tornar a viure fins a les desenes, les del 2008 entre José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.

El fracàs de la UCD post Adolfo Suárez en les eleccions del 1982 va fracturar l’espai que es pretenia de centre davant el creixement dels pols. A l’esquerra, la majoria absoluta del PSOE. A la dreta, l’Aliança Popular de Manuel Fraga per prosseguir amb el bipartidisme. Aquell va ser el context propici perquè desencantats de la UCD -el partit es va dissoldre el 1983- i liberals i centristes fins aleshores en un segon esglaó polític impulsessin el que havia de ser el partit de centre, que es va acabar dient Partit Reformista Democràtic (PRD).

La repetició electoral aquest 2019 ha impulsat un clam unànime dels partits independentistes a favor de l’amnistia dels presos polítics. Una reivindicació ignorada en el millor dels casos pels partits estatals, que de manera molt majoritària l’han rebutjat sense contemplacions. La petició d’amnistia no és nova en campanya. Té un precedent molt clar l’any 1936, tot i que aleshores la situació era ben diferent de l’actual. El Front Popular, una coalició de partits d’esquerres encapçalada pel PSOE de Francisco Largo Caballero, va convertir l’amnistia dels empresonats pels fets d’octubre del 1934 en el primer punt del seu programa electoral.

¿Quan va començar l’última crisi econòmica? ¿A partir de quin moment exacte es podia preveure el que arribaria a passar? ¿El detonant va ser la caiguda de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008? El cert és que els agents econòmics feia temps que advertien del refredament de l’economia, i fins i tot un organisme tan criticat per la falta de previsió com el Fons Monetari Internacional (FMI) alertava el 2007 que la caiguda dels preus de l’habitatge i del crèdit afectaria molt Espanya. Durant aquell any l’atur ja havia començat a pujar (del 8% al 10%), i les previsions de creixement de l’economia espanyola s’havien revisat a la baixa per a l’any següent.

Oriol Junqueras va agafar la direcció d’ERC la tardor del 2011 amb l’objectiu de reimpulsar un partit que, fruit dels mals resultats electorals i de les guerres fratricides, passava per un dels seus pitjors moments en democràcia. Des del començament, l’aleshores alcalde de Sant Vicenç dels Horts va abraçar els independents -els candidats sense carnet del partit- per renovar de dalt a baix les llistes. Ell mateix havia començat a col·laborar amb els republicans com a independent, tant al Parlament Europeu com a l’ajuntament del seu poble. El cas més paradigmàtic aquella mateixa tardor va ser el de Barcelona. Junqueras es va implicar en primera persona perquè Alfred Bosch, independent, derrotés l’ex secretari general de la formació Joan Ridao en les primàries per a les eleccions generals que se celebrarien a finals d’any.

Entre el 1977 -a partir d’una escissió del moviment- i el 1996, l’esquerra abertzale va participar en totes les eleccions generals que es van celebrar a l’Estat. I, tot i que era habitual la política dels escons buits, per la qual els diputats fins i tot havien estat sancionats sense sou, l’estratègia de Batasuna continuava passant per implicar-se en els comicis espanyols. Fins al 2000. La Mesa Nacional d’Herri Batasuna (HB), en ple procés de redefinició de l’espai, havia posat sobre la taula a finals del 1999 la idea de no presentar candidatura i optar per l’abstenció en les eleccions previstes per a l’any següent.

No ho van poder fer l’abril del 1931, en les municipals que van donar lloc a la Segona República, ni tampoc en les eleccions constituents d’aquell mes de juny, però amb el final de la monarquia era qüestió de temps que es reconegués el dret de vot de les dones. Va ser en les generals del 19 de novembre del 1933-seixanta-quatre anys després que es comencés a aplicar el sufragi universal masculí-, les que van donar pas al Bienni Negre. 6,8 milions de dones estaven cridades a les urnes per primera vegada en la història de l’estat espanyol.