Aquesta és una tria de periodistes catalans del segle XX, focalitzada en els anys centrals de la centúria, i vinculada amb els mitjans de referència que van acollir el seu treball. Una tria que, tot i ser molt personal, i per tant discutible i no cal dir millorable, pateix de l’escassetat de clàssics femenins. No cal dir que aquesta descompensació reflecteix un fenomen ben conegut de la sociologia professional de l’època, no tan sols en periodisme sinó també en altres camps d’activitat. La incorporació de la dona a l’ofici periodístic va ser tardana i lenta fins a gairebé finals de segle, però aquesta evolució positiva ha estat un dels factors determinants del progrés qualitatiu del periodisme contemporani.

El clixé diu que els periodistes són els escrivents en directe de la història. En unes quantes ocasions, però, han transcendit aquest paper de cronistes per convertir-se en agents del canvi social. Algunes vegades, ho han fet moguts per la convicció personal d’estar provocant un bé general. En d’altres ocasions, el guany econòmic ha estat el motor principal. I no falten casos en què han manat els interessos espuris.

Fins ara aquest 2019, tres companys de professió amb qui he coincidit durant anys cobrint informativament temes de tecnologia o d’economia han marxat voluntàriament dels mitjans convencionals on treballaven en plantilla per dedicar-se a la comunicació corporativa, sigui en agències o bé directament dins d’empreses. Més enllà de l’anècdota laboral i de desitjar-los sincerament èxit en la tasca d’informar seguint els interessos de la font i no els del públic, trobo significatiu que cap d’ells s’hagi incorporat a cap mitjà de comunicació de nova fornada en suport digital, ni tampoc hagi provat de crear una plataforma informativa pròpia, dues de les opcions de carrera que suposadament la popularització d’internet ens havia d’oferir als periodistes.

Alan Rusbridger rep l’ARA al seu despatx del Lady Margaret Hall, un dels colleges de la Universitat d’Oxford, on fa 140 anys nou dones van accedir per primer cop a estudis universitaris. Últim responsable de la transformació digital del The Guardian, avui estudia al Reuters Institute l’evolució del periodisme i per què la seva salut és important.

Són treballadors per compte propi que cobren per cada repartiment que fan. Acostumen a guanyar una misèria, entre quatre i sis euros per servei que fan, als quals han de descomptar el cost de la quota de la Seguretat Social -que han de pagar com a autònoms- i de l’assegurança privada que les empreses per a les quals treballen els obliguen a contractar. La majoria fan el repartiment en bicicleta i s’organitzen laboralment a través d’una aplicació mòbil. Per tant, també necessiten tenir un smartphone amb connexió a internet, que evidentment també es paguen ells mateixos.

Els grans grups mediàtics al món tenen ingressos que en alguns casos superen el pressupost d’algun estat. Són conglomerats poderosos que, en moltes ocasions, combinen els segments de negocis pertanyents a la vella economia amb els de la nova economia mitjançant mesures de reestructuració, cooperació o fusions amb agències de publicitat o plataformes de xarxes socials. Hi ha molts casos d’operadors de telecomunicacions i satèl·lits que, a més de transportar el senyal, s’han convertit també en canals de televisió o proveïdors de continguts.

L’entorn és advers per fer periodisme. Però el moment actual també és el millor per fer bon periodisme. És habitual, quan pensem en el futur, parlar sobretot de les amenaces que afronta el periodisme. Però quines oportunitats té? Avui el periodisme, el bon periodisme, és millor que mai.

A vui ningú no sap exactament cap on va el periodisme, un sector immers en un canvi vertiginós, però tots sabem que no voldríem viure en una societat sense premsa. Amb la desaparició del monopoli de la informació i la multiplicació d’emissors i de canals per arribar de manera directa al ciutadà, amb la pràctica desaparició de la publicitat convencional i la matraca sobre el final del paper que encara teniu entre les mans, amb la rapidesa i l’accés a un volum d’informació i de dades que mai no hauríem ni somiat, el periodisme està immers en una transformació exponencial i apassionant.

Els Estats Units s’enfronten actualment a una disjuntiva. Envoltats per les tendències polítiques que el New York Times ha batejat com un insult a “les diferències mitjançant les quals prospera la democràcia”, hi ha moltes proves que “el consens basat en les normes democràtiques liberals que regnen des de la Guerra Freda” ha deixat de ser efectiu. I ha deixat de ser-ho “per la senzilla raó que no ha complert ni econòmicament, ni socialment ni culturalment”. I tot i així, aquest consens basat en les normes democràtiques liberals no sembla que hagi de desaparèixer, perquè es tracta d’un cas de memòria que ha arrelat, una mentalitat de l’època de la Guerra Freda que dificulta directament la capacitat dels periodistes nord-americans d’anomenar l’autoritarisme pel seu nom.

Havent superat els quatre milions de subscriptors digitals a finals del mesde setembre, el diari The New York Times es consolida com el mitjà més exitós del món en aquesta nova era digital i mòbil en què la base del negoci de la premsa ja no són els anunciants sinó els usuaris. Més en concret, els subscriptors digitals: usuaris que han decidit pagar per poder consultar a les plataformes digitals -sense cap mena de restricció- el seu o els seus mitjans favorits.

Els periodistes no són, no som, gent normal. El meu primer dia de classe sempre el dedico a intentar inculcar aquesta idea al cervell dels estudiants de periodisme, que arriben sovint amb una idea desenfocada sobre la naturalesa d’aquesta professió. No som normals, els dic, perquè nosaltres tenim una missió sagrada, que és la d’explicar la realitat als altres membres de la tribu. Som els proveïdors de la primera matèria més valuosa: la veritat. I, per fer-ho, no n’hi ha prou amb dir “Jo soc periodista i, per tant, el que jo dic és veritat”, sinó que cal tenir credibilitat. Sense credibilitat no hi ha periodisme ni periodista que valgui, perquè ¿de què serveix descobrir un gran escàndol si després ningú se’l creu? Per això, perquè sense credibilitat no som res, tots els nostres actes han d’anar dirigits a salvaguardar el nostre tresor més preuat.

"Ser periodista abans era una felicitat per a nosaltres. Em temo que ens sentíem una mica superiors a aquells que no tenien el mateix accés a la informació que nosaltres. Era fàcil confondre el nostre accés privilegiat a la informació amb autoritat o expertesa. I quan les portes es van obrir, i milers de milions de persones també van accedir a la informació i també van poder publicar [...], els diaris van començar a morir davant dels nostres ulls”. D’aquesta manera descriu Alan Rusbridger, en el seu llibre Breaking news (Canongate Books, 2018), l’inici de la fi de la premsa tradicional. La democratització d’internet a partir del 2000, la irrupció dels telèfons intel·ligents el 2007 i el consegüent auge de les xarxes socials van trastocar la manera com fins aleshores s’havia fet la premsa escrita. A més, entre el 2007 i el 2011 a això s’hi va sumar la crisi econòmica i la publicitària. Tots aquests factors van deixar estabornits els diaris. La bona notícia és que no és tard per reaccionar.