.

Tres dies abans de l’inici del confinament per la Covid-19, en Sergi Poyatos va rebre les claus del que havia de ser casa seva i el punt de trobada gastronòmic de tots els cervellonencs. Recordem com vam patir i les conseqüències vitals i econòmiques que la pandèmia va tenir per a tothom, però alhora vam comprovar que el món no s’atura i, al juliol d’aquell mateix any, El Secret del Vell va obrir les portes a Cervelló, municipi que s’origina amb el castell de Cervelló a principis del segle X.

L’any 2001, Martin Seligman, professor de psicologia de la Universitat de Pensilvània, començava a notar la càrrega emocional de les dècades investigant la depressió i la malaltia mental. Sentia que aquell enfocament professional basat en intentar guarir el trauma l’estava imbuint d’una certa tristesa. Això el va fer reflexionar sobre les teràpies psicològiques, sovint tan centrades a reparar el mal que s’obliden d’injectar-nos una bona dosi d’optimisme que ens faci afrontar la vida amb més il·lusió i alegria. Seligman acabava de ser elegit president de l’Associació Americana de Psicologia i va obrir camí en una nova direcció: l’anomenada psicologia positiva. Volia estudiar, científicament, quins són els mecanismes que ens fan sentir que la vida val la pena. No pretenia construir cap teoria abstracta sinó establir conductes eficaces que es poguessin testar i mesurar. L’any 2005, Seligman i el seu equip d’investigació van reclutar quatre-cents onze voluntaris i els van dividir en cinc grups. Un grup faria una relació de records positius, l’altre identificaria les seves fortaleses personals. Un tercer grup introduiria petits canvis especificats en el seu dia a dia i un quart es limitaria a descriure records d’infantesa. El cinquè grup assumiria una tasca més elaborada: escriurien una carta d’agraïment a algú important a la seva vida, algú a qui no havien donat les gràcies com cal. Després li trucarien per telèfon, hi quedarien sense explicar-li el motiu i, un cop tinguessin la persona davant, li llegirien la carta en veu alta. No podia ser una targeta amb un raquític “gràcies per tot” per anar per feina. La carta havia de tenir unes tres-centes paraules i especificar els motius de l’agraïment, els detalls d’aquell fet i de quina manera el gest d’aquella persona havia canviat la seva vida. Aquest exercici el van batejar com la visita de la gratitud.

Soló d'Atenes va ser el primer a viatjar pel simple plaer de conèixer el món, sense cap interès utilitari. La seva meta era el camí. Va arribar així a la cort del riquíssim Cresos, rei de Lídia, que el va rebre amb els braços oberts i li va mostrar tots els seus immensos tresors. Davant la seva riquesa, Cresos li va preguntar si al llarg dels seus viatges havia conegut algú més feliç que ell. Soló li va dir que havia conegut algú molt més feliç, Teló d'Atenes, un home senzill que va viure en una època de bonança, va tenir uns fills excel·lents, va veure com creixien els seus nets i va morir, amb una mort gloriosa, defensant la seva pàtria. "L'home, Cresos –va continuar Soló– està subjecte a l'atzar. No hi ha dos dies a la seva vida que siguin completament iguals. Així que per saber si un home és feliç hem de considerar tota la seva vida, en conjunt. Abans de la mort, ningú mereix el títol de feliç".

.

El Carpanta és un icònic personatge de còmic creat l’any 1947 per Josep Escobar amb la intenció de mostrar les mancances essencials que patia bona part de la població en la postguerra espanyola. El Carpanta passava fam i les seves historietes narraven, amb humor i sàtira, els seus intents per menjar. Gairebé mai ho aconseguia, però la seva vitalitat ens permet intuir una felicitat molt particular que li permetia sobreviure dins la misèria del seu propi món. Escobar ens presenta un personatge famèlic, però mai un desgraciat. Critica amb duresa un període de penúries i desigualtats en un espai pensat essencialment per provocar un somriure. La felicitat comporta una percepció molt personal, la del Carpanta també. Per això, i amb el personatge encara present en la memòria col·lectiva, li retrem un homenatge posant-nos les botes en el restaurant que porta el seu nom.

Un cartell que diu “Welcome to the Gross Happiness Country” et dona la benvinguda a l’aeroport internacional de Paro, al Bhutan. Al costat hi ha un gran retrat dels reis i un avís que recorda que en tot el país està prohibit fumar i que la velocitat màxima és de 50 quilòmetres per hora. Si hi afegim que en aquest petit país de 800.000 persones no van autoritzar la televisió ni internet fins al 1999, queda clar que Bhutan és un país diferent.

Els darrers dies ha corregut com la pólvora per les xarxes socials i diversos mitjans de tendències la imatge de l’actriu xinesa Zhang Jingyi a la catifa vermella del Beijing International Film Festival. L’actriu posa al photocall vestida amb un elegant vestit negre. Fins aquí, res fora del guió habitual. El motiu de la viralitat és un altre: a la mà hi porta una simple bossa de plàstic groga, del tipus que es fan servir per anar a comprar al supermercat o per llençar les escombraries a casa.

A primera hora de la tarda, el pont de Hikawa es converteix en un petit escenari de cinema improvisat. Un grup de noies joves, vestides amb quimonos de tons suaus, es fan fotografies mentre riuen i intenten atrapar amb la mirada la pluja pausada de pètals que cau sobre el riu. Sota seu, les barquetes avancen amb calma pel riu Shingashi, entre pigues blanques i rosades que suren a la superfície. A les ribes, els cirerers en flor dibuixen un túnel efímer que converteix Kawagoe en una postal viva del Japó més evocador.

En un dels aproximadament cent mil grups de WhatsApp d’amigues dels quals formo part (i que tenen tantes dones, especialment en la maduresa), vam passar-nos una bona estona discutint sobre una publicació d'Instagram que anunciava que la joventut ja no és una edat, és una energia. El titular és boníssim i a primera vista el vaig comprar a ulls clucs. Jo mateixa tinc cinquanta-sis anys i em sento energèticament jove. I ho penso cada dilluns, perquè m’agrada començar la setmana amb una petita bogeria: anar al gimnàs a la classe d’aixecar pesos de les set del matí. Sempre m’han dit que tinc molta energia i com veieu, la cosa no ha disminuït pas amb l’edat. Em fan més mal les mans (artrosi), em queixo de tant en tant del maluc (aix la trocanteritis que vol tornar), necessito fèrula dental per no carregar la mandíbula a la nit, prenc cinc-cents suplements per prevenir-ho... Tot i això, però, em sento plena de vida. I em vaig dir que potser sí que la publicació tenia raó i pertanyo al que ara en diuen the new young, el mid life en expansió.

A la sala d’espera d’un centre mèdic coincideixo amb un senyor, al voltant de la seixantena, que porta un cabestrell al braç. La precarietat de la cobertura de telèfon ens obliga a prescindir del mòbil i comentem la lentitud en l’atenció als pacients. Encetem una conversa sobre les respectives xacres i m’explica que descarregant una taula enorme del camió se li va dislocar l’espatlla. Treballa fent de transportista per a una empresa de logística. Està angoixat perquè ja fa un mes que està de baixa i no millora. Ha perdut la força al braç i no pot agafar pesos. Tampoc pot conduir per culpa del dolor. Té por de perdre la feina i, a la seva edat creu que li seria molt difícil trobar-ne una altra. Transporta mobles d’aquests que comprem per internet: taules, llits, armaris, calaixeres, sofàs i tota mena de mobles de gran volum. Em recita totes les marques comercials que els venen perquè està convençut que les conec. I té raó. Són portals molt populars de decoració i mobiliari. Diu que ni m’imagino la gran quantitat de repartiments que resulten fallits al llarg de cada jornada laboral. Mobles que han fet un trajecte tan llarg, des de països d’arreu d’Europa, canviant diverses vegades de centre de logística i de camió, que els embalatges es deterioren i es malmet la mercaderia. Moltes vegades, descarreguen paquets molt pesants i un cop el deixen al client i comprova l’estat del moble, els demana que s’ho tornin a emportar. De fet, bona part dels trajectes són devolucions. Han de tornar a recollir el que van lliurar uns dies abans ells mateixos o els seus companys. Diu que hi ha vegades que ha estat fins a tres vegades a la mateixa casa pels intents infructuosos que el moble arribi com cal. També m’explica la pila de vegades que no són prou treballadors per carregar el pes del moble. El dia que es va lesionar descarregant la taula, en el document del transport hi especificava “mínim quatre treballadors”. Per posar-la dins el camió, al magatzem, eren quatre homes amb l’ajuda d’una grua. Per deixar-la al domicili eren només dos, que és el més habitual. Cada entrega és una aventura, i moltíssimes són amb un fracàs final. Hi ha sofàs o armaris que no passen pel forat de l’escala de l’edifici ni caben a l’ascensor. Després de tot l’esforç d’intentar-ho han de renunciar a l’epopeia. Sovint, el fracàs va acompanyat d’esbroncades i laments de clients insatisfets. L’home em reconeix que ell de negocis no en sap, però que no entén com aquestes empreses de mobles subsisteixen tenint en compte les pèrdues que ell constata, tant de material malmès com de repartiments fallits. Mercaderia llençada, em diu, que ves a saber on va a parar. Hi ha una gran quantitat de mobles que després de passejar-se per les carreteres amunt i avall, no acabaran a casa del comprador. Ell ja s’hi ha acostumat, però m’assegura que no me’n faig el càrrec de la quantitat de mobles escrostonats, trencats o amb defectes de fabricació i muntatge. Li passa tantes vegades a cada jornada que quan tot surt bé li sembla un miracle, perquè gairebé cada entrega té un problema. Agafa el mòbil, entra a l’aplicació de fotos i comença a tirar amunt les imatges perquè vegi el munt de fotografies que acumula al telèfon per deixar constància dels desperfectes. No només ho fa per passar l’informe sinó per protegir-se de qualsevol responsabilitat.

Darrere els murs de pedra del monestir de Pedralbes, durant set segles hi han viscut moltes generacions de dones. Cada corredor guarda moltes històries, no només de pregàries i de silencis introspectius, sinó també de pugnes, conspiracions, supervivència i creativitat. És una rara avis perquè ni les desamortitzacions, ni les revolucions ni les dictadures, ni tan sols la voracitat immobiliària, l’han pogut engolir. Qui hi entrava havia de seguir els vots d’obediència, castedat i pobresa, però durant molt de temps va ser un espai on es podia transcendir el poder patriarcal. Enguany celebra els 700 anys amb exposicions, taules rodones i la revelació de molts dels secrets que poden amagar les tombes d’una reina i de les dames que l’acompanyaven. Us convidem a entrar en tots els espais del monestir a través de set dones, algunes poderoses, d’altres molt humils.

.

El seu pare i el seu avi eren pilots i ell, des de ben petit, va mamar la passió per l'aviació a casa. Amb els anys la fascinació pels avions es va convertir en vocació, es va fer pilot i ara, amb més de vint anys d'experiència travessant el cel, intenta que les persones que tenen por de volar la perdin. Ho fa des del seu compte a Instagram en el qual té milers de seguidors i acaba de publicar un llibre –Volar sin miedo (Planeta)– en el qual recopila els consells pràctics i els millors trucs que ha après per superar l'angoixa de pujar a un avió.

El Xavier està orgullós del seu passat, del seu present i també del futur que està construint. Del passat, perquè recorda amb nostàlgia els seus inicis laborals al restaurant familiar. Encara conserva a la memòria petits detalls d’aquella època, com el tamboret que hi havia darrere la barra. "Era gris i, a sobre d’ell, vaig servir els meus primers cafès als clients amb tan sols vuit anys". Ell és la segona generació de Cal Moreu, a Centelles, un restaurant que els seus avis i els seus pares van obrir l’any 1977. “És una masia del 1700 que els meus besavis van comprar per convertir-la en casa i masia”, explica el Xavier. L’origen del nom del restaurant també és curiós. “Abans, en català antic, als bous se’ls deia moreus, i aquí fa anys n’hi havia molts. De tant dir-ho, el nom es va acabar quedant”, diu rient. Avui, el present de Can Moreu respira èxit: cada dia el restaurant és ple gràcies a l’excel·lència de la seva cuina. “100% catalana. Aquí fem guisats, escalivades, calçots… tot català”.

.

La setmana passada, l’actor Ryan Gosling, cèlebre pel seu paper com a Ken de la Barbie, va anar de convidat a The Tonight Show amb Jimmy Fallon per promocionar la seva nova pel·lícula. L’entrevista es va aturar quan Gosling va comentar que just aquell dia era l’aniversari de la seva dona i que era allà als estudis de televisió. El presentador i l’actor van voler fer una sorpresa a l’actriu Eva Mendes, que esperava discretament el seu marit a la sala de convidats. Un assistent la va portar fins al plató i van fer sortir una banda de música perquè li toqués el Happy birthday amb tota la fanfàrria. Eva Mendes, que des que es va casar amb Gosling ja no participa en projectes cinematogràfics, es va mostrar molt agraïda i afectuosa amb el seu company. L’endemà, els mitjans de comunicació nord-americans es van afanyar a recuperar la imatge i anunciar en titulars un fet que els semblava insòlit: feia més de deu anys que la parella no apareixia junta públicament, ni tan sols en els esdeveniments de catifa vermella. Per descomptat, preservar la privacitat de la família i de les dues filles que tenen en comú deu ser un motiu prou important per prendre aquesta decisió. És una manera d’intentar protegir al màxim el matrimoni i les criatures de les malvestats de la fama. Però Hollywood, per més Barbies feministes que faci, no ha canviat tant. A la indústria cinematogràfica li agrada molt gestionar el desig del públic. Al capdavall, és un sector que viu de les il·lusions i la capacitat per fascinar. Els grans seductors sempre han hagut de semblar disponibles pel públic, encara que sigui d’una manera simbòlica. No és que s’hagi d’amagar la biografia real, però prefereixen no projectar sobre els grans sex symbols les responsabilitats emocionals i afectives d’un pare de família compromès amb les rutines domèstiques.

Què és incorrecte? Més enllà de les normes clàssiques, cadascú observa el món amb una mirada personal. És cert que, per conviure, ens adaptem a determinats codis i estereotips establerts, però també ho és que cal preservar el pensament crític i actuar d’acord amb les nostres idees. En aquest joc de pensaments i llibertats neix el restaurant Incorrecte, a la zona alta de Barcelona. Al capdavant hi trobem Marcel Pons, corberenc de naixement i amb la trentena acabada de superar, que ha fet el pas de tirar endavant el seu projecte gastronòmic.

Els qui tenim uns quants anys a l’esquena recordarem una de les parelles icòniques dels noranta: la formada per Carolyn Bessette i John F. Kennedy Jr. Una relació que aquests dies recupera, amb una marcada hiperglucèmia, la sèrie de Disney+ Love Story. Ella treballava a Calvin Klein, la marca que millor condensava l’esperit minimalista de finals del segle XX, en sintonia amb la moderació i introspecció que imposava la crisi econòmica del moment. Ell era l’hereu d’un dels cognoms més feixucs de la política nord-americana, amb un atractiu gairebé mitològic que li obria portes, però també l’obligava a demostrar constantment que n’era digne.

Els dies s’allarguen i al vessant nord del Pirineu, als peus de massís del Canigó, una vall dona la benvinguda a la primavera amb el blanc i el rosa dels cirerers en flor. Regada per la puresa del Tec, nascut a tocar de la frontera, el Vallespir és una comarca nord-catalana de contrastos i riqueses culturals encara poc coneguda. Una vall termal, florida i sobretot poc massificada a només dues hores en cotxe de Barcelona amb unes tradicions i monuments antiquíssims: des de les Festes de l’Ós de Prats de Molló fins al Museu d’Art Modern del Ceret, meca del cubisme, passant per l’abadia benedictina de Santa Maria d’Arles –fundada el 778– i les termes romanes dels Banys, on cada any fan estades per millorar la salut, prescrites per la Seguretat Social francesa, uns 20.000 pensionistes.