Dijous, vint de novembre, farà mig segle de la mort del general Franco. Passaven coses rares, llavors. El dia 6 de setembre de 1975, poc abans de la mort del dictador, el programa de televisió Directísimo, dirigit per José María Íñigo, va superar els 20 milions d'espectadors durant l'aparició del prestidigitador israelià Uri Geller (Espanya només tenia 35 milions d'habitants, i vist així el nombre d'espectadors impressiona encara més). L'aparició d'un paio doblegant culleres gràcies als seus suposats poders paranormals en aquella Espanya de boines i encenedors de metxa, pedregosa i ingènua, violenta i alhora dòcil, va constituir un fenomen veritablement social. El numeret de Geller fou presenciat per joves i per vells, per rics i per pobres, per gent del camp i per urbanites, per partidaris de la dictadura agonitzant i també pels seus detractors: tota una comunió d'il·lusions i incerteses enmig de l'estultícia generalitzada dels anys setanta. Els grans canvis socials ja ho tenen, això. Fa 25 anys, l'antropòleg Gerard Horta va estudiar la relació entre l’anarquisme i l’esperitisme a la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX a l'assaig De la mística a les barricades (2001), on mostrava com aquests dos corrents van confluir en la cultura obrera i popular catalana. Tenien en comú l’anticlericalisme, la crítica a l’Estat i la defensa de l’autogestió i la solidaritat. Va atraure obrers i lliurepensadors que buscaven una espiritualitat emancipadora i contrària a l’ordre establert. El resultat final era confús i políticament inviable.

Tots els daltabaixos socials tenen responsables. Tant si parlem d’una crisi financera global com d’una pandèmia, de les conseqüències d’una DANA o d’una fallada general del subministrament elèctric. Responsables per acció o per omissió. Per abús o per imprevisió. Per ignorància o per incompetència. I, tot i que no sol ser habitual on ens ha tocat viure, els responsables directes dels daltabaixos solen dimitir o són despatxats. A més, als països seriosos, es prenen decisions per evitar que aquests daltabaixos es repeteixin o per minimitzar-ne els efectes en cas d’imprevisibilitat.

Que les xifres produeixen una sensació d’exactitud, de coneixement rigorós, és un fet tan conegut com discutit. Però sense portar-ho al punt més filosòfic de si mesurar és conèixer o no, sí que cal dir que a les xifres que es donen sobretot en relació a qüestions socials sempre caldria aplicar-hi un sentit crític per evitar falses il·lusions. I com que ara estem més sensibles que mai a les falses notícies, convé advertir que també és amb xifres que és particularment fàcil enganyar, sigui o no intencionadament. Per això, sense voluntat d’exhaustivitat en tan poc espai, mostraré cinc equívocs en què sol caure la informació quan recolza en dades, i quines confusions d’anàlisi i percepció poden crear.

Vivim sota els focus, perquè "el món és un [gran] escenari". Ho deia un dels personatges de Shakespeare d'Al vostre gust, i també ho vam poder veure a El xou de Truman, amb la diferència que Truman era l´únic que no n'era conscient, de tot el muntatge. El sociòleg nord-americà Richard Sennett (Chicago, 1943) sí que n'és conscient i fa un repàs erudit i amè per l'evolució de les arts escèniques i l'impacte que la intepretació humana ha tingut i té en la societat, la cultura, els rituals, i també en la política. En el seu nou assaig, L'intèrpret, publicat per Arcàdia en català (amb traducció d'Anna Llisterri) i per Anagrama en castellà, combina la seva biografia intel·lectual i emocional amb l'anàlisi d'una "eina" que forma part de l'ADN de l'ésser humà i que sovint és molt més poderosa que les paraules.

El reconegut sociòleg francès Alain Touraine (Hermanville-sur-Mer, 1925) ha mort aquest divendres a París als 97 anys, segons informen diversos mitjans francesos citant fonts de la seva família. Considerat un dels intel·lectuals contemporanis més influents, en la seva trajectòria ha destacat com a estudiós del moviment obrer, els moviments socials i també com a pare del concepte de societat postindustrial.

Amb la mort de Bruno Latour ens ha deixat un dels pensadors més rellevants dels darrers 50 anys. Un personatge inclassificable, a vegades presentat com a sociòleg, d’altres com a antropòleg, encara unes altres com a filòsof –que és com darrerament confessava sentir-se més còmode– i tot sovint com les tres coses alhora. El seu prestigi en aquests últims anys era inqüestionable, en gran part degut a les seves contribucions entorn de l’emergència climàtica i la insistència en la necessitat de donar a aquesta qüestió la rellevància que es mereix.

La vida és "un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no té cap sentit", escriu Shakespeare a Macbeth. L’únic sentit és el que li donem cadascun de nosaltres. La vida del sociòleg i filòsof francès Edgar Morin, a més de llarga –d’aquí uns dies, el 8 de juliol, compleix 101 anys–, ha estat fecunda i intensa en idees, acció i amors. Així ho explica a Lecciones de un siglo de vida (Paidós, traduït per Núria Petit), un llibre obert sobre qui és i què ha fet, sobre què pensa i en què creu, sobre els seus errors i encerts.

Espavilat. Saberut. Pesat. Woke. A hores d’ara ja et deu sonar el concepte. I, si portes prou anys rondant les xarxes, pot ser que llegir l’anglicisme encara et desperti flaixos de guerra. La Viquipèdia ens diu que woke “és un terme d’origen nord-americà que fa referència a un estat de consciència sobre les diferents desigualtats i opressions socials”. L’Urban Dictionary, en canvi, ho defineix com “el fet d’estar completament histèric i trastornat i veure masclisme i racisme a tot arreu”. I algú woke, si et sentís, contestaria que “òbviament que hi ha masclisme i racisme a tot arreu si vivim en un sistema construït sobre estructures racistes i masclistes!” El cas és que, en una joventut cada cop més polaritzada, de ben segur que woke serà l’etiqueta d’un dels dos bàndols, cosa que francament no ens deixa gaires opcions, tenint en compte que a l’altra banda hi haurà els incels (grup de persones amb un fort component misogin que diuen ser incapaces de tenir relacions sexuals) i els fatxes. Però, ja que hi som, d’on surt tot aquest jovent que ens parla de micromasclismes i ecoansietat?

Som dissabte i, mentre escric aquestes línies, estic perdent l’oportunitat de fer diverses coses. Podria estar caminant amb el meu pare pel camí de ronda de Roses, per exemple. També he perdut l’ocasió de mandrejar sota els llençols del llit mentre la meva parella esgota les últimes hores de son. Fins i tot podria estar capturant monstres de butxaca al Pokémon Diamante, un videojoc que es va estrenar fa poc i que encara no he desprecintat. Aquests són tres exemples d’activitats que, enumerades en ordre de menys a més desitjable, m’agradaria estar fent ara mateix. Però, com deia fa un moment, som dissabte i estic clavat davant del portàtil redactant aquestes línies. 

Vivim en una societat cada vegada més tolerant? O, tot el contrari, més intolerant que mai? Els casos d’actituds intransigents cap als models socials posats en qüestió –posem per cas, l’enderrocament d’estàtues de personatges antics jutjats amb criteris morals actuals– ens porten a un vell dilema que a cada època es formula de manera diferent: cal tolerar els intolerants? Fins a quin punt és legítima la intolerància respecte d’allò que ara es considera moralment inadmissible? Es pot aplicar de manera retrospectiva? I es poden posar límits a la llibertat d’expressió? En quin moment la diatriba passa a ser expressió –i delicte– d’odi? I com podem distingir la coacció que deriva de la correcció política dels mecanismes inquisitorials de la censura clàssica?

La figura de Joan Estruch, a qui no conec personalment, sempre m’ha provocat una barreja d’admiració i tendresa: la que et desperta algú que saps que és savi i intueixes que és bona persona. Les memòries que ara publica, Crec recordar (Fragmenta), em confirmen la doble intuïció, alhora que l’enriqueixen amb algunes dimensions desconegudes: la capacitat d’anar a contracorrent d’un home d’ordre, la finesa del seu esperit crític, la ironia i la passió per ensenyar. Quan acabes la lectura, el primer que penses és: com m’hauria agradat seguir un curs seu, devia ser d’aquells professors que et marquen. També a ell l’ha marcat la relació amb els alumnes, fins al punt que la jubilació forçada als 70 anys se li ha fet costa amunt.