N o tocarà ni una oliva ni una patata fins que el company de fotografia no hagi deixat d’enfocar i de disparar. Segueix la càmera de reüll i fins i tot se li escapa algun riure entre tens i nerviós fins que el Pere Virgili no dona la feina per acabada, s’acomiada i surt del local. És aleshores quan es deixa anar i tasta la primera oliva. Ho admet sense complexos: no li agraden les fotos. És a dir, no s’agrada. “Soc molt crítica amb els altres, però sobretot amb mi mateixa”, confessa. No es reconeix quan es veu en fotos però té assumit que ho ha d’afrontar, i aquesta és la primera norma que explica als clients i alumnes: cal conèixer-se i acceptar-se un mateix. Un exercici dolorós, depenent del grau d’autoestima de cadascú, que consisteix en posar-se al davant del mirall i estudiar-se fent gestos o amb diferents peces de roba. “El cos és l’única propietat que tenim i acceptar-lo tal com és ens ajuda molt”.

A rriba uns tres quarts d’hora tard, i així a primer cop d’ull costa d’entendre que sigui impuntual perquè és prim i alt com un sant Pau, es podria dir que té una complexió atlètica i, a més, va en xandall i porta ulleres de l’espai. Tot el conjunt convida a pensar que ha de ser una persona veloç. Potser ho és en altres esferes que no són la de la realitat terrenal. Potser és el seu cap el que va a velocitat ultrasònica i el fa anar descompassat amb el ritme terrenal. El cas és que fa tard. I que no li agrada el vermut. Tampoc li agrada el comportament visceral a les xarxes socials, la repercussió radical i negativa que pot tenir una frase fora de context o un titular poc acurat. Li ha passat i n’està escaldat. Sosté que amb un minut cara a a cara en tindria prou per dialogar i desfer l’agressivitat de qualsevol dels usuaris que participen en els linxaments a internet. Tics d’un romàntic que s’emociona amb esclats d’empoderament popular, com les protestes del 14-O a Barcelona. Espurnes que donen esperança, malgrat que s’apaguin.

A peritiu distòpic, precedit d’un tallat i un cafè. Les persianes de La Fàbrica del Vermutillo encara estan abaixades quan comencem a parlar i l’Eva ho escaneja tot: el tamboret, les parets forrades de fotos i llaunes de conserves i ampolles de vermut, el sostre alt, l’aparador d’olives amb pinyol, sense i en banderilla. És dijous al migdia però sembla dilluns a primera hora, pel dèficit de cafeïna i pel ritme de feina. Arriba cronometrada d’un altre compromís. Haurà sigut una visita fugaç, de poc més de 24 hores a Barcelona, convidada per Elisava per fer-hi una conferència i atendre alguns mitjans. No perdona les olives ni el vermut, se li’n va la mirada cap al carrer, finestral enllà, mentre parla, imponent i magnètica. Du el cabell recollit amb un bastonet molt llarg i molt prim en posició horitzontal. Sembla improbable que una agulla pugui subjectar tanta cabellera en una forma cònica com aquesta. Té una veu greu i parla amb un accent peculiar, un català de les Terres de l’Ebre amb un deix britànic que per moments domina el discurs. La conjugació d’algun verb se li entravessa. Mirada viva, llapis d’ulls negre una mica corregut, llavis vermells, abric pelut no com els peluts que són tendència aquesta temporada sinó com els que ho eren als anys 60 o 70, anells enormes, platejats, de formes geomètriques: un quadrat i una rodona. És fotogènica. Parla de les diferents maneres d’entendre la vida, de llibertat, de trobar espais de reflexió i de com li agrada la paraula zaguán. I jo convençuda que veníem a parlar d’arquitectura.

Com una metralleta. Juliana Canet dispara paraules sense parar. Deixa frases a mitges, solapa idees, s’exclama, salta del primer al segon pla, diu paraulotes, fa befa sobre ella mateixa, exagera i fa broma. Malgrat tot això, articula un discurs amb força contingut. Va sortir de l’adolescència fa temps, però la manera com s’expressa i els temes que toca i com els toca poden arribar a despistar. Aquesta instagramer pallassa, tuitera compulsiva, provocadora, feminista i defensora del català acumula milers de seguidors a internet en un dels sectors que més es resisteixen a la indústria audiovisual convencional: la gent molt jove i els adolescents. Un grup de noies l’aturen al carrer per fer-s’hi una foto quan la veuen sortir de La Fàbrica del Vermutillo. L’admiren? Volen assemblar-s’hi? I ella? Vol que l’admirin? Ho necessita?

L’entrevistat invasiu. Pregunta com em va a la feina; s’ofereix a allargar o escurçar les respostes per facilitar-me la feina després; em recomana visitar el Saló Eròtic i em renya per jutjar-lo sense haver-hi posat els peus; m’explica què és l’ASMR (de l’anglès autonomous sensory meridian response ); interpreta què vol dir el fet que em negui a saber el dia i la causa exactes de la meva mort en l’hipotètic cas que pogués esbrinar-ho; em repta a intercanviar els papers i ser jo un dia la seva entrevistada, i em provoca quan soc incapaç de confessar-li el meu moment de felicitat. És un jugador professional. En tots els terrenys. I jo jugo de pena. Hores després de l’aperitiu trobo el meu moment i l’hi faig saber. Punt per a ell.

H em quedat a l’hora de l’aperitiu d’un dijous en què a l’Eixample de Barcelona se senten sirenes cada pocs minuts, els cotxes no avancen més d’un parell de posicions cada cop que el semàfor canvia de color i tothom sembla electrocutat. És un migdia estrany, i no m’estranya que l’Ignasi faci tard a la cita. De cop, com una aparició, el veiem aturat a la porta del local. El trànsit estava tan bloquejat que ha baixat del taxi a dos carrers d’on havíem quedat i ha fet la resta a peu. Seiem en una de les quatre taules que hi ha a la terrassa, al xamfrà. El soroll del carrer és un pèl entorpidor, però fa aquell bon temps de finals de tardor, una última llambregada de l’estiu que ja s’esvaeix, i convenim que ho hem d’aprofitar. Vermut i alguna cosa per picar a criteri del personal de La Fàbrica del Vermutillo, que a aquestes altures ja ens tenen el paladar apamat als del diari i als convidats.

B aixa del taxi parlant per telèfon amb els auriculars, que són amb cable i micròfon, no pas d’aquells sense fils. Em saluda de lluny i no dona cap pista de tenir pressa per penjar, i la trucada s’allarga. Tinc temps d’entrar a saludar la gent del Gelida, demanar-los permís per instal·lar-nos a la taula de la cuina, la que fa servir el personal per dinar entre servei i servei, entre caixes d’ampolles de vi, cervesa i vermut, amb l’hule de plàstic gastat per l’ús de ganivets i forquilles i amb crostes de pa. Tinc temps, encara, de tornar a sortir al carrer, comprovar que encara no ha penjat, esperar-la repenjada a la porta, saludar un conegut que seu a la terrassa i repassar mentalment les preguntes que no vull que se m’escapin. Finalment es treu els auriculars de les orelles, s’acosta i ens saludem amb dos petons i un “com estàs?”. No havia estat mai al Gelida, així que la poso en situació ràpidament.

“De veritat cal definir-se?”, renega, ja d’entrada, Lluís Danés quan li demano què és. Li fa vergonya -diu- admetre que no ho sap. Per fer-ho fàcil, direm que es dedica al món de l’espectacle i convindrem que és escenògraf. Però serà una definició atrofiada, perquè en realitat el que fa el Lluís és explicar històries a través del cine, el documental, el teatre, la publicitat, el circ o els concerts en directe. Això ja ens perfila una mica més la dimensió del personatge, però continua difuminat. Els noms que aniran sortint entre pregunta i resposta, i que pronuncia gairebé com si els acaronés, perquè són tresors que li fan sentir-se afortunat en la vida, ajudaran a situar-lo: Lluís Llach, Peter Gabriel, Jaume Roures, Bill Shipsey, Albert Pla, Manuel Huerga, Mònica Terribas, Alguer Miquel…

D e la universitat als premis Gaudí hi ha una separació de tan sols 17 minuts. És la durada de La última virgen (Filmin), el curt que Bàrbara Farré va presentar com a projecte de final de carrera a l’Escac (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i que li va suposar trepitjar per primera vegada la catifa vermella dels Gaudí i del Festival de Màlaga. Un èxit primerenc que ha anat acompanyat d’una successió de casualitats felices, com ara conèixer Rosalía abans que fes el salt al mercat internacional i dirigir un dels seus videoclips, que ara veuen milions de persones arreu del món. La salsa que ho lliga tot és el talent i la personalitat inquieta, perfeccionista i incansable d’aquesta promesa barcelonina del món audiovisual.