A les muntanyes de Prades, a la roca de les Ferradures de l'antic poble dels Cogullons (Montblanc), s'hi amagaven més de 250 gravats prehistòrics que una recerca de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) ha posat al descobert. N'hi podria haver molts més i tots han perdurat, a l'aire lliure, durant milers d'anys sobre la superfície rocosa d'aquesta zona agresta. "Se sabia que hi havia gravats, perquè als anys 70 en Ramon Capdevila, aficionat a l'arqueologia, els havia fotografiat, però mai se'ls havia donat gaire importància perquè es pensava que eren creus cristianes medievals", explica Josep Maria Vergès, que amb Mireia Sales encapçala l'equip d'arqueòlegs que està fent la recerca.

L’art rupestre és un dels llegats més fascinants que ens van deixar els nostres avantpassats. S’estima que arreu del món hi ha centenars de milers de jaciments amb art rupestre, i les troballes continuen i continuaran. Ara bé, només un petit grup d’aquestes mostres artístiques han estat reconegudes com a Patrimoni Mundial per la Unesco, entre les quals l’art rupestre de la façana mediterrània de la península Ibèrica. Escenes plenes de dinamisme i moviment que van canviar de forma innovadora la manera de narrar les històries, els mites i el seu imaginari de forma visual.

La Cova Gran (Avellanes-Santa Linya, la Noguera) és com una porta oberta al passat i cada descobriment, un replantejament sobre com era la vida dels nostres ancestres. La darrera troballa de l'equip del Centre d'Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPArq-UAB) és una plaqueta de fa 14.000 anys (final del paleolític superior) amb gravats a banda i banda. En una cara hi ha un herc (una cabra autòctona del Pirineu que va desaparèixer del paisatge català el gener del 2000) en moviment i, a l’anvers, la silueta de la Cova Gran amb el llit del torrent de Sant Miquel als peus. Es tracta de la primera plaqueta amb gravats del paleolític superior trobada al Prepirineu de Catalunya. L’estiu passat el CEPArq-UAB, al mateix jaciment, hi va localitzar una dona sàpiens de fa 14.000 anys.

L'incendi de Baldomar (la Noguera) podria tenir greus conseqüències per al patrimoni històric: a la zona que està cremant a Artesa de Segre hi ha el conjunt d'art rupestre del Tallat de Les Aparets. Segons fonts del departament de Cultura, les quatre concavitats o abrics on hi ha aquestes pintures del neolític antic es troben "dins el perímetre de l'incendi, al límit del foc". Per ara els tècnics del Servei d'Arqueologia desconeixen si el foc ha arribat a les pintures i tenen previst desplaçar-s'hi per comprovar-ne l'estat tan aviat com els bombers controlin l'incendi i apaguin el foc.

La Roca dels Moros del Cogul (Garrigues) és un dels espais sagrats amb més història del territori català: en aquesta balma s'hi han celebrat rituals durant mil·lennis. Des dels últims grups de caçadors recol·lectors fins a l’edat mitjana, diferents generacions l'han respectat com a lloc màgic. Les pintures rupestres d'aquest indret, a tocar d'oliveres i ametllers i del riu Set, tenen una altra peculiaritat: són unes de les poques pintures de les 120 que hi ha documentades a Catalunya on les dones són les protagonistes.

El Departament de Cultura acaba d'incorporar al registre de Béns Culturals d'Interès Nacional de Catalunya (BECIN) el conjunt de gravats medievals de la Vall d'Àssua, segons informa l'ACN. El Grup d'Arqueologia d'Alta Muntanya de la UAB-CSIC ha documentat, en una zona de 101,03 hectàrees del Solà de Seurí (Pallars Sobirà), 3.940 gravats localitzats en 372 roques. La rellevància i característiques del conjunt de gravats ha portat al Govern a dotar-los de la màxima protecció. D'acord amb la llei, "les coves, els abrics i els indrets que contenen manifestacions d'art rupestre", gaudeixen automàticament d'aquesta protecció per la seva fragilitat, vulnerabilitat i transcendència.

El Grup d'Arqueologia d'Alta Muntanya de la UAB-CESIC ha documentat, en un indret de 101,03 hectàrees de la Vall d'Àssua (Pallars Sobirà), 3.940 gravats localitzats en 372 roques. Segons recull l'ACN, la documentació va començar l'any 2019 per encàrrec de Cultura i ha finalitzat aquest any. Es tracta de gravats de l'edat mitjana (segles XIV-XV) i, a molt estirar, inicis d'Època Moderna. Entre els elements que permeten l'aproximació cronològica destaquen col·leccions d'armes militars, vestits, elements singulars com ballestes o cornamuses i inscripcions. Una de signada per Pere Arnau i amb data 1319 és la més concreta que s'ha trobat. La gran quantitat i qualitat de gravats concentrats en un mateix indret converteixen aquest espai en un lloc únic del Pirineu.

El Cicle Iulia Libica d'història i Arqueologia al Museu de Llívia tornarà enguany després d'haver-se anul·lat l'any passat per la pandèmia. L'edició d'aquest any tindrà lloc el pròxim 3 d'abril al Museu Municipal de Llívia. Enguany el Cicle gira al voltant de l'exposició Memòries de Pedres, els gravats rupestres de Cerdanya i Llívia, una exposició que mostra la recerca feta durant els últims 10 anys a Cerdanya per garantir la preservació i estudi del gran conjunt de gravats rupestres que hi ha a l'aire lliure, sobretot a l'Alta Cerdanya, promoguts pel ministeri de Cultura francès.

Ningú pot afirmar amb contundència d’on van venir els homes i les dones que van poblar l’Amazones fa uns 12.500 anys quan l’Edat de Gel estava a tocar de la seva fi. ¿Potser dels Andes, on s’han trobat evidències que hi havia comunitats fa més de 14.000 anys? ¿Si és així, com s’ho van fer per travessar o baixar pels rius cabalosos de la selva? ¿Tenien embarcacions? ¿Per què hi van anar? Els milers de pintures rupestres que hi ha als abrics rocosos de la regió muntanyenca de la Lindosa, a Colòmbia, no tan sols són espectaculars sinó que també poden donar pistes de com eren aquestes comunitats de caçadors recol·lectors i com es van adaptar a uns temps convulsos.

Gravats rupestres d'Andorra, l'Alt Urgell i la Cerdanya és el títol del darrer llibre publicat per Anem Editors, fet a quatre mans per Jordi Casamajor i David Gálvez. Casamajor és un dels principals especialistes en gravats rupestres al Pirineu, i al llarg dels anys n'ha localitzat i documentat nombrosos, especialment a Andorra, a Cerdanya i a l'Alt Urgell, dels quals n'ha fet difusió en articles especialitzats i a través de la xarxa. Mai fins ara, però, els gravats rupestres d'aquests tres territoris havien estat objecte d'un llibre divulgatiu per fer arribar al gran públic la riquesa d'aquests petroglifs ocults en les nostres muntanyes.

Les petjades acostumen a ser fràgils i efímeres, però quan es conserven poden explicar moltes coses. Ara bé, el relat pot canviar segons qui l’explica. Les petjades humanes més antigues que es conserven són a Laetoli, a Tanzània, i tenen 3,6 milions d’anys. N’hi ha d’homes i de dones, i ni tan sols sabem si són del mateix dia, però les reproduccions tendien a mostrar un home caminant primer i darrere, seguint-lo, la dona amb el fill als braços. Res evidencia que fos així, però aquest és el discurs que s’ha anat repetint. The New Yorker publicava el 21 de gener de 1980 un acudit en què es mofava d’un dibuix en què quatre dones de la prehistòria dibuixaven a la seva cova. ¿Com podia ser que no hi hagués cap home?, es preguntava la famosa publicació. “No hi ha evidències que només cacessin els homes ni tampoc que ells fossin els autors de les pintures rupestres, però durant molt de temps es va assumir que era així”, explica Inés Domingo, investigadora d'Icrea a la Universitat de Barcelona. Els últims mesos han sortit a la llum diferents troballes i investigacions que qüestionen que l’home tingués un paper més actiu que la dona quan es tractava d’abatre grans mamífers o que l’art fos només cosa d’homes.

L’any 1868, quan es van descobrir les pintures d’Altamira, la comprensió i la interpretació de la prehistòria humana van fer un tomb radical. Les persones del paleolític van deixar de ser considerades com a bàrbars salvatges i incultes per ser vistes com a artistes capaços de crear obres d’art refinades. Des de llavors s’han trobat moltes altres mostres d’aquella època, principalment a l’Europa Occidental, la qual cosa va fer pressuposar que l’art va néixer en aquest àmbit geogràfic.

El desembre del 2017 Hamrullah, un arqueòleg que participava en un estudi del govern indonesi, estava explorant un sistema de coves a Cèlebes, una extensa illa d’Indonèsia central, quan es va fixar en una obertura temptadora que hi havia al sostre, damunt seu. Hamrullah, espeleòleg expert, que com molts indonesis només té un nom, es va enfilar fins a traspassar l’obertura i va entrar en una cambra inexplorada. A l’arribar-hi va topar amb unes pintures que estan capgirant la nostra comprensió dels humans de la prehistòria.

Un grup d'arqueòlegs de la Universitat de Griffith (Austràlia) han descobert en un cova d'Indonèsia l'escena de caça més antiga del món en una pintura rupestre d'uns 43.900 anys d'antiguitat. La investigació, publicada aquest dimecres per la revista Nature, descriu la pintura trobada a l'illa de Sulawesi (Cèlebes) com "un grup de figures abstractes que combinen característiques humanes i animals, que es coneixen com a teriantrops, i que cacen grans mamífers amb llances i cordes".