Llibres, gastronomia, rutes, viatges, museus, fills... Per aprofitar aquestes festes, t'oferim una selecció de dotze dossiers que t'ajudaran a pensar com vols organitzar-te el lleure de l'any que ara comença. Clica els enllaços de sota per veure'ls. Bon any nou i bona lectura!

Escatalògica de mena, la cultura catalana té un indicador infalible a l’hora d’avaluar la popularitat d’un personatge públic: que mereixi tenir un caganer. El de Rosalía, a més, es va exhaurir arran dels dos concerts que l’artista del Baix Llobregat va fer al Palau Sant Jordi els dies 7 i 8 de desembre. L’empresa Caganer.com va haver d’enllestir-ne més per satisfer la demanda. Aquest és només un exemple de la penetració de Rosalía en el moll de l’os de la cultura popular. I tot plegat amb arguments estrictament artístics: Rosalía és Rosalía per la música que fa.

La precarietat laboral ha mostrat aquest 2019 la seva cara més extrema amb la mort d’un rider de Glovo. Es deia Pujan Koirala, era nepalès, tenia 22 anys i un camió del servei de neteja el va atropellar al centre de Barcelona mentre treballava. La seva mort va encendre els ànims del col·lectiu, que es va mobilitzar uns quants dies per la ciutat per denunciar les precàries condicions de treball que ofereixen les noves empreses de l’anomenada economia de plataforma. Els ànims encara es van escalfar més quan Glovo admetia que el jove no estava registrat a la plataforma i que, per poder treballar, havia rellogat el compte a un altre repartidor legal. És una pràctica, segons reconeixia la mateixa companyia, habitual i per la qual la persona que relloga el compte acostuma a pagar una comissió. Per tant, encara cobra menys del que ja paga la companyia. Són incomptables les vegades que part dels riders han demanat deixar de ser autònoms i passar a formar part de la plantilla de Glovo, i que els propietaris de la companyia els han respost que incorporar-los en plantilla pot portar problemes seriosos al negoci. Enmig, han sortit un seguit de sentències contradictòries que donen la raó als uns i als altres. El més preocupant, però, és que aquesta precarietat laboral extrema s’acarnissa amb les capes més pobres de la societat: els immigrants, els joves i les dones. Un 14% dels empleats estan al llindar de la pobresa a Catalunya. Una situació que només poden revertir els governs (espanyol i català), les patronals i els sindicats, garantint d’una vegada per totes treball i salaris dignes, i evitant, així, un altre cas com el de Koirala.

El temporal que va colpejar Catalunya a l’octubre, i de manera especialment dramàtica la Conca de Barberà, va deixar un balanç tràgic de cinc morts i destrosses molt importants per la crescuda de rius i rieres. A l’Espluga de Francolí, un dels municipis més afectats pels aiguats, el riu Francolí va multiplicar per 1.000 el cabal en poques hores -va arribar a portar tanta aigua com el Roine a la desembocadura- i en el seu desbordament es va endur arbres, cotxes i un pont i va esborrar del mapa el Celler Rendé Masdéu. Els incidents van succeir-se per tot el territori en la nit del 22 al 23 d’octubre: des del Camp de Tarragona fins a la zona de l’Ebre i el Maresme van experimentar talls de carreteres i avaries en el servei ferroviari. A Barcelona es van repetir imatges de carrers del Poble-sec i el Raval convertits en rieres.

El president de la Generalitat, Quim Torra, i els partits independentistes portaven mesos parlant de la resposta a la sentència com el punt d’inflexió que havia de permetre a l’independentisme recuperar la iniciativa política. La veritat, però, és que quan el dia 14 el Tribunal Suprem va comunicar als presos les condemnes d’entre 13 i 9 anys per sedició, les institucions no van ser capaces de posar-se d’acord i el protagonisme va ser del carrer, que va desbordar un Govern incapaç de canalitzar les protestes, en alguns casos d’una virulència desconeguda fins aleshores en el Procés. El bloqueig de l’aeroport del Prat impulsat per Tsunami Democràtic -en el que va ser la seva presentació en societat i una mostra de la seva capacitat de mobilització- va ser l’espurna que va encendre la metxa d’una setmana sencera d’aldarulls als carrers de les principals ciutats de Catalunya. Les manifestacions cíviques i massives -com la de les cinc marxes que van confluir a Barcelona després de tres dies travessant el país- van conviure amb protestes amb durs enfrontaments entre la policia i els manifestants. La sentència, doncs, va fer aflorar una generació de joves catalans convençuda que després de l’1-O calia fer un pas més en la confrontació amb l’Estat i que -barrejats també amb col·lectius anarquistes i antisistema- no dubtaven a posar-se davant de la policia encenent barricades i llançant objectes. Un esclat que va deixar més de 500 ferits -alguns van arribar a perdre un ull com a conseqüència de les pilotes de goma-, prop de 200 detinguts -una trentena dels quals van passar per la presó- i centenars d’imatges de Catalunya en flames.

Tres ajornaments, dos primers ministres i uns quants avions. El 2019 ha sigut l’any en què l’embolic del Brexit s’ha enredat més fins a entortolligar-se en un nus que Boris Johnson ha acabat desfent per força. Va començar amb la ratificació de l’acord de retirada que la ja expremier britànica, Theresa May, va pactar amb el negociador en cap de la Unió Europea, Michel Barnier. Però ràpidament May va topar amb la porta tancada de Westminster i va haver de demanar aclariments a Brussel·les sobre la qüestió que es va acabar convertint en la seva defunció política: el mecanisme de salvaguarda per evitar una frontera física entre Irlanda i Irlanda del Nord. El Brexit havia d’arribar el 29 de març, però una setmana abans Theresa May es veia obligada a demanar una primera pròrroga que va acabar triplicant-se davant les negatives del seu Parlament. Brussel·les s’anava desesperant al veure com el Regne Unit monopolitzava l’agenda i els partidaris del Brexit dur l’amenaçaven dia rere dia. Mentrestant, May veia com el seu propi partit li obria la porta del darrere per deixar-hi entrar el polèmic Boris Johnson. “Em pregunto com és el lloc especial que l’infern té reservat per a aquells que van promoure el Brexit sense ni un esborrany”. És la famosa frase de l’expresident del Consell Europeu Donald Tusk que explica per què ara la UE va respirar alleujada amb l’aclaparadora victòria de Johnson. Brussel·les va acabar desitjant que el Regne Unit marxés malgrat lamentar-ho. Ara el Brexit té el camí lliure per convertir el 2020 en el primer d’una UE de 27, però ja s’està teixint un nou embolic.

Si el 2019 passarà a la història per alguna cosa serà sens dubte per les revoltes que s’han escampat com la pólvora per tot el món. La gent està farta de polítics corruptes, sistemes autoritaris o immobilistes i de viure amb la soga al coll i haver de fer malabarismes per arribar a final de mes. I així ho ha volgut demostrar al carrer. L’Equador, Colòmbia, Bolívia, Xile, Algèria, el Líban o l’Iraq són alguns països on desenes de milers de persones s’han mobilitzat per exigir un canvi. Evidentment, tampoc podem oblidar Hong Kong, l’excolònia britànica sota sobirania de la Xina en què tant s’ha emmirallat l’independentisme català i on les protestes se succeeixen setmana rere setmana -i probablement continuaran durant el 2020.

En economia són rares -i, per tant, molt preuades- les unanimitats sobre qualsevol qüestió. Un d’aquests insòlits fenòmens s’ha produït aquest any a l’hora de valorar la guerra comercial encetada per Donald Trump contra l’única economia del món que discuteix el lideratge nord-americà: la xinesa. Acadèmics, petits empresaris i directius de l’Íbex-35 han coincidit a dedicar tota mena d’imprecacions i desqualificacions a la croada de Trump contra el lliure mercat.

La política espanyola ha viatjat al llarg del 2019 en una muntanya russa. Va començar amb Pedro Sánchez dialogant amb els independentistes. Però la manifestació de Colón del febrer a favor de la unitat d’Espanya, que va fer visible per primer cop el trifachito, va fer virar el president espanyol, que va aturar el diàleg amb l’excusa de la presentació per part d’ERC d’una esmena a la totalitat dels pressupostos. Les eleccions del 28-A van situar el PSOE com a primera força, van situar Cs a poca distància del PP i van obrir la porta del Congrés a l’extrema dreta de Vox. Les eleccions autonòmiques i municipals van consagrar els acords de la triple dreta, per una banda, i del PSOE amb Unides Podem, per l’altra, però Sánchez es va resistir a pactar amb Pablo Iglesias i només li va fer una oferta a la desesperada durant el debat d’investidura del juliol que el lila va rebutjar. Sánchez va apostar per la repetició electoral confiant que tindria premi, però no va ser així.

En el terreny de les especulacions, no eren poques les veus que informalment apuntaven abans del judici més important de la democràcia espanyola que el Tribunal Suprem redactaria una sentència més o menys “digerible” per a l’independentisme i l’Estat. El nou govern de Pedro Sánchez ja va introduir el canvi a l’Advocacia de l’Estat perquè acusés per sedició, amb peticions de penes de presó que se situaven just a la meitat de les que reclamava la Fiscalia, insistent en la tesi de la rebel·lió i la violència, que finalment el tribunal va descartar. Manuel Marchena ja ha passat a la història com el president de la sala que va jutjar nou exconsellers, dos activistes i una expresidenta del Parlament, i que va condemnar-los a entre 9 i 13 anys de presó per la concentració del 20-S i el referèndum de l’1 d’Octubre.

La llista més votada a les eleccions municipals del mes de maig va ser la d’ERC, però una jugada inesperada va acabar donant l’alcaldia a Ada Colau. Per primera vegada en la història de la ciutat, l’alcalde no és el més votat pels barcelonins, sinó el més votat pel ple. El responsable d’aquesta operació va ser Manuel Valls, amb l’argument que qualsevol opció és millor que la independentista: “La prioritat és evitar que Barcelona sigui la palanca de l’independentisme”, va justificar. I Colau -no sense polèmiques- va acceptar el seu suport i va formar govern juntament amb el PSC. “No hem de renunciar a governar”, va dir i va defensar que cal “continuar les polítiques que han començat durant el primer mandat i que necessiten un segon mandat” per ser efectives. Aquesta afirmació fa temps que se sent a l’Ajuntament: quatre anys no són prou per poder desenvolupar l’acció de govern. Així que, per poder valorar de manera acurada el pas d’Ada Colau per l’Ajuntament de Barcelona, caldrà esperar que desenvolupi aquest segon mandat. Sense cap mena de dubte, un dels aspectes en què més se la juga l’alcaldessa és en les polítiques d’habitatge, que molts barcelonins consideren el seu principal problema. La seva arribada -cal recordar que venia de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca- no ha reduït els problemes d’accés a l’habitatge, i els desnonaments es continuen produint, sense pietat: famílies senceres, gent gran o persones malaltes... Aquest fenomen també ha despertat la consciència de molta gent i ha permès veure una de les millors cares d’aquesta ciutat: la solidaritat veïnal.

Malgrat que el Barça va tornar a fallar en la competició que més desitja, la Champions, l’any 2019 ha estat marcat pels nombrosos èxits de l’esport català. Marc Márquez ha tornat a demostrar que està destinat a ser el millor pilot de motos de la història guanyant el seu sisè Mundial de MotoGP. A Girona, l’Spar CityLift ha guanyat la lliga de bàsquet femenina en un any en què aquest esport ha vist com la selecció masculina espanyola es convertia en campiona del món, i la femenina, en campiona d’Europa, amb un munt de catalans i catalanes als equips. Qui també ha tocat el cel és Marc Gasol, que ha guanyat la NBA per primer cop en la seva carrera, amb els Toronto Raptors. L’any 2019 també ha sigut el de la reivindicació del futbol femení, i els Estats Units van guanyar el Mundial liderats pel discurs de Megan Rapinoe. A Espanya les jugadores van anar a la vaga per defensar els seus drets mesos després que el Barça arribés per primer cop a la final de la Champions. En futbol masculí, el Barça va guanyar la Lliga, l’Espanyol ha passat d’haver tornat a Europa a patir, el Girona va perdre la categoria i el Reus va fer fallida. Segueixen fent història el CN Sabadell de waterpolo femení -campió d’Europa- i Rafa Nadal -que continua regnant a Roland Garros-. A més, el jugador de Manacor va liderar el triomf d’Espanya a la reformada Copa Davis. Aquest també és l’any en què l’esport ha redescobert nous límits. El kenià Eliud Kipchoge ha sigut el primer home a córrer una marató en menys de dues hores, tot i que no va ser en una cursa oficial. I la gimnasta nord-americana Simone Biles, amb 22 anys, ja és la que té més medalles de la història dels Mundials després d’inventar-se nous exercicis.