Poques vegades un resultat electoral havia estat tan anticipat com l'abassegadora victòria del Partit Laborista de dijous al Regne Unit després de 14 anys de governs conservadors. El rumb del país es va començar a tòrcer el 23 de juny del 2016, quan els partidaris de treure el país de la Unió Europea es van imposar en referèndum i van fer del Brexit una realitat. La tebior tant del primer ministre conservador, David Cameron, com de l'oposició laborista a l'hora de defensar el manteniment a dins de la UE va donar ales als discursos populistes antieuropeus de Nigel Farage, que va ser el veritable vencedor de la cita. Des de llavors tot ha sigut un cúmul de despropòsits. Cameron va marxar i va ser substituït per Theresa May, que es va embrancar en un inacabable procés de negociació del Brexit que amb el pas del temps s'ha acabat confirmant com un autèntic fracàs econòmic i social. El moment més baix dels tories, però, va arribar amb els escàndols de Boris Johnson i la seva nefasta gestió de la pandèmia, i on bàsicament ell mateix es dedicava a incomplir les normes que imposava a la resta de la població. Després d'ell, ni la breu Liz Truss ni Rishi Sunak van aconseguir adreçar el rumb.

L'aclaparadora victòria de Boris Johnson a les eleccions britàniques de dijous aplana el camí per al Brexit el 31 de gener però inaugura un procés que encara pot ser més complicat. Hi ha poc temps i molta feina pendent. Fins ara, l'estira-i-arronsa entre Londres i Brussel·les que ha costat més de dos anys només estava centrat en fixar les bases per a una separació ordenada. Però ara cal determinar quina és la relació que totes dues parts volen tenir a partir de finals de gener: la circulació de persones, la relació comercial, la cooperació judicial i de seguretat o la política de defensa. I cal decidir-ho tot abans del 31 de desembre del 2020.