Com pot canviar-te la vida un desconegut amb qui només us heu intercanviat una mirada? La segona novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976), Els erms, que va guanyar l'últim premi Llibres Anagrama, és la història de la Ramona i en Faust, dues persones que aparentment no tenen cap punt d'entesa i que han perdut la il·lusió. A través d'una trobada fugaç al Parador de Sau, Gurt construeix un relat sòlid i vibrant sobre com aquests personatges habiten el desencant. Amb un desplegament fabulós de metàfores i un català robust, la novel·la va endavant i endarrere en dos moments molt acotats en el temps —la vigília de Nadal i la de Sant Joan—, amb una estructura narrativa que la fa brillar.

"Si pregunteu al ChatGPT que defineixi l’obra i l’estil de Carlota Gurt, us dirà: «El seu estil es caracteritza per una prosa precisa, però al mateix temps intimista, que convida a la reflexió sobre els sentiments, la solitud i la recerca de sentit en la vida quotidiana». Després de llegir Els erms, confirmareu que, per sort per a ella i per als seus lectors, la prosa de Gurt és molt més que això", assegura Sergi Pàmies, un dels set membres del jurat de l'onzè premi Llibres Anagrama –dotat amb 12.000 euros–, que ha escollit la novel·la de Gurt entre els 66 originals que s'hi han presentat. Mita Casacuberta la defineix com un "tour de force narratiu contra els erms del món actual, o com una bona ficció pot imposar-se a la realitat". I quan està a punt de desenvolupar la seva interpretació, sona l'alarma de Protecció Civil per l'avís de pluges torrencials i Casacuberta i tots els assistents a la roda de premsa han de córrer a silenciar els mòbils.

Carlota Gurt (Barcelona, 1976) s'ha llaurat una prolífica trajectòria com a escriptora –amb títols com Cavalcarem tota la nit (Proa, 2020) i Sola (Proa, 2021)–, traductora i articulista. Ara trepitja per primera vegada un territori desconegut: els teatres. A partir de les seves experiències i d'una extensa investigació dels textos clàssics, Gurt ha confegit el monòleg Una aniquilació fallida, en què desplega troballes i reflexions sobre el desig i la libido femenina al llarg de la història. Ho fa amb humor i amb contundència, constatant la influència de la mirada masculina sobre les dones i l'impacte que té encara avui. El monòleg es podrà veure el 23 d'octubre a El Siglo Mercantic dins del Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat, el 7 de novembre a La Planeta de Girona dins del Temporada Alta i el 26 de novembre al CCCB dins del Festival Clàssics. En paral·lel, el text es publicarà a mitjans de novembre sota el segell d'Ara Llibres.

Carlota Gurt i Daví (Barcelona, 1976) és l’única persona que conec que té cinc carreres: comunicació audiovisual, traducció i interpretació, humanitats, empresarials i estudis de l’Àsia Oriental. Tres llibres en els últims cinc anys –Cavalcarem tota la nit, Sola i Biografia del foc, tots editats per Proa– l’han situat com una de les noves veus més rellevants de la literatura catalana. Del 1998 fins al 2010 va treballar de cap de producció a La Fura dels Baus i al festival Temporada Alta. Viu una setmana a l’Empordà, amb els seus tres fills, i una a Barcelona.

Carlota Gurt (Barcelona, 1976) és literatura i coratge en expansió permanent. Ja ho demostrava al recull de contes Cavalcarem tota la nit (Premi Mercè Rodoreda de 2019) i a la novel·la Sola (2021), i ho torna a confirmar amb Biografia del foc (Proa), sens dubte la seva millor obra literària, un compendi de catorze contes que Gurt ha mirat d’escriure des d’una necessària distància emocional perquè toquen temes que cremen, moments de fragilitat, d’incertesa i vulnerabilitat, com ara el retorn a Barcelona, una mare amb Alzheimer (la pèrdua d’identitat), un divorci traumàtic com tots (una amputació) i una nova relació amorosa. La ironia tràgica de Gurt és el filtre pel qual la lectura de Biografia del foc es fa més amable del que podria haver estat sense aquesta combinació de tons narratius i de sentit de l’humor marca de la casa. La catàstrofe, l’angoixa, la impotència que impregnen el llibre no s’han de llegir, en cap cas, com un mer vòmit d’autoficció. Gurt no es mira el melic: s’abstreu, parla de tothom partint del que sap i, per damunt de tot, crea llenguatge: "La literatura ha de tenir valor per si mateixa: no per l’autor que hi ha al darrere".

De vegades em fa l’efecte que la ficció està en crisi. Cada època té uns gèneres i uns temes que la defineixen més que d’altres. La ficció no deixa de ser una gran mentida, un conte per a nens grans, i ara que la realitat ens ha obligat a ser descreguts potser ens hem afartat de llegir les històries inventades que un cap brillant pugui orquestrar. D’aquí, també, l’auge de l’autoficció (i el debat sobre què és i què no és autoficció; jo sostinc que tota literatura té cert percentatge d’autoficció i que tant és quina part ho sigui o no). I sí, esclar, l’autoficció també ve de la deriva individualista (narcisista?) del món en general, que ja només se’ns fa comprensible des del jo.

Fa un parell de setmanes, fúria. Aquest mateix diari que teniu davant dels ulls publicava una entrevista que em va fer amb motiu de la publicació del meu nou llibre. Era una bona entrevista, ¿per què la fúria, doncs? Perquè el titular que van triar no deia res rellevant sobre el llibre i tenia un to pestilent de premsa groga: sexe, sexe, sexe. Després, van decidir reblar-ho amb un tuit que continuava posant l’èmfasi on no tocava per pescar clics al preu que fos. En definitiva, un clickbait de manual (els francesos vulgarment en diuen putaclics). La viabilitat econòmica dels diaris de vegades els aboca a estratègies equivocades.

Carlota Gurt (Barcelona, 1976) torna als contes amb Biografia del foc (Proa / Libros del Asteroide), després de la novel·la Sola (2021) i del debut amb el recull de relats Cavalcarem tota la nit (2020). "M'agrada bastant i això és notícia", diu l'escriptora i traductora sobre aquest nou títol, del qual subratlla una "ironia tràgica".

Setembre ja és (gairebé) aquí i el sector editorial ha engegat la maquinària per compensar les depressions postvacacionals amb bones lectures de tardor. Les novetats editorials de la temporada curullen els catàlegs de llibres per a tots els gustos, molts dels quals es presentaran a la Setmana del Llibre en Català, que se celebrarà del 8 al 17 de setembre al Moll de la Fusta de Barcelona. Un any més, hi ha espai per a novel·les d’autors amb una trajectòria consolidada com Sergi Pàmies i Sílvia Soler i per a debuts esperats com la memoir de Laura Calçada. També per a un volum de memòries de Raimon.

Les estadístiques diuen que els catalans llegim de mitjana uns deu o dotze llibres l’any. És mentida. Els catalans llegim encara menys. No tinc motiu per pensar que siguem una excepció del que en anglès es coneix com a social desirability bias, és a dir, el biaix que desvirtua les enquestes perquè les persones tendeixen a tergiversar, sovint inconscientment, els fets per quedar bé i ser acceptades, de manera que es retraten millor del que són. Així que segur que els catalans, quan responen, inflen una mica la quantitat de llibres que llegeixen: fa vergonya dir que no n’has llegit cap o confessar que n’has llegit només un o dos. Qui sap, potser només llegim set o vuit llibres l’any de mitjana, o menys i tot. Sigui com sigui, salta a la vista el desfasament entre llibres anuals llegits i la quantitat de llibres que es publiquen (en català són més de sis mil l’any).

Avui no tinc res a dir (escriure). Això passa de vegades. Algú vol que diguis (escriguis) alguna cosa i tu res, el cap buit, per més que el teu cap sap que et paguen per dir (escriure) alguna cosa. Tens un cap recalcitrant. Podria ser que el teu cap s’obstinés encara més a callar (no escriure) perquè sap que hi ha algú que espera que diguis, que escriguis, algú que t’ordena que ho facis; de vegades ets tu mateix qui l'hi ordenes i llavors t’encalles com una balena a la platja: la còrpora immensa de l’obligació autoimposada contra la tossuderia de la pròpia sorra llibertària.

Seria injust dedicar articles a periodistes, traductors, llibreters o editors i no dedicar-ne un als escriptors. Fa quatre anys no en coneixia cap. Ara n’he tractat més de cinquanta, i això m’ha permès fer algunes observacions.

Avui, brodant el paper esgotador de rondinaire que m’he arrogat últimament, us vull parlar dels periodistes literaris. Convé que ho faci ara, que encara em falten uns mesos per treure llibre nou, amb l’esperança que quan arribi el moment ja hauran oblidat tot el que estic a punt de dir. Els periodistes són, igual que els llibreters o els bibliotecaris, uns aliats importants per a l’escriptor.

“Soc molt important per a mi mateixa, però no tinc cap importància per als altres: com l’ombra que passa sobre els turons”, llegim a l’entrada del 8 d’agost de 1928 del Diari de Virginia Woolf (1882-1941). Tota una ironia, quan fa mig segle que el feminisme va rescatar l’escriptora britànica i la va convertir en un dels seus referents estrella. Això va ser possible gràcies a la suma de la seva agosarada obra de ficció, l’assaig emancipador que és Una cambra pròpia i el personatge que ens brinda el seu diari. Juntament amb Anaïs Nin, ella és la que ens ha llegat un diari més extens, i perles com aquesta: “La prova d’un llibre (per a un escriptor) és si crea un espai on poder dir amb naturalitat el que vols dir” (17 de març de 1930).

Melcior Comes era el professor del curs d’escriptura que feia Carlota Gurt a l’Ateneu Barcelonès. “Era un curs online i no et veies en persona. El Melcior em queia bastant malament: el trobava fred, distant i arrogant”, explica l’autora de Sola, que només va canviar de parer a partir del dia que finalment es van trobar presencialment. “Vam organitzar un dinar per conèixer-nos amb tots els alumnes i a mi em va tocar seure al seu costat. «Vaja», vaig dir-me al començament, però cap al final del dinar ja no sabia si el trobava tan imbècil". 

L’autor que va censurar la primera ressenya literària de la història

Ens n’informa l’enyorat Roberto Calasso en un dels textos inclosos en el llibret Com ordenar una biblioteca (Anagrama, traducció de Xavier Valls): la primera ressenya literària de la història data del 9 de març del 1665 a París, quan la revista científica Journal des Savants va publicar un article breu escrit per Madame de Sablé sobre les Màximes de François de La Rochefoucauld. De fet, el que es va publicar no va ser la ressenya tal com havia estat redactada originalment sinó una versió corregida pel mateix autor del llibre. Madame de Sablé era amiga de La Rochefoucauld i va tenir la cortesia de sotmetre a l’autor ressenyat el text que acabava d’escriure. Ella es desfeia en elogis cap a l’obra del seu amic però, no obstant això, ell va eliminar-ne el paràgraf més significatiu i va rebaixar la força d’altres frases del text. És a dir: el va espatllar.

]]>

Les novetats d'aquesta tardor es fan un lloc al rànquing dels llibres més venuts de la setmana. L'última novel·la de Sílvia Soler, Nosaltres, després, lidera per segona setmana consecutiva les vendes de ficció en català, seguida de Junil a les terres dels bàrbars, el nou llibre de Joan-Lluís Lluís que narra la vida d'una noia del segle I dC a l'Imperi Romà. Sola, la primera novel·la de Carlota Gurt, i A foc lent, el thriller psicològic de Paula Hawkins, també s'afegeixen a la llista, en tercera i quarta posició, respectivament.

]]>

L’escriptora i traductora Carlota Gurt (Barcelona, 1976) va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2019 amb el recull de contes Cavalcarem tota la nit i ara publica Sola, una novel·la debut que, a banda de no semblar-ho, "sotmet el lector a un compte enrere implacable", com afirma Jordi Nopca a la faixa del llibre. L’estructura de Sola és un dels seus principals atractius: comencem a llegir la solitud de la Mei narrada en un compte enrere de cent vuitanta-cinc dies. L’altre factor a destacar és el seu estil, la prosa viva i el joc psicològic que eleva la qualitat literària del llibre a cotes altes. Sense filtres, podem afirmar que, prenent com a referència el llenguatge de la identitat femenina de Mercè Rodoreda i del ruralisme i la feminitat violenta de Víctor Català, l’autora de Sola els supera i, per què no, els actualitza.

]]>

Ho escriu Carlota Gurt a l’epíleg de la novel·la Estiu, d’Ali Smith, publicada per Raig Verd amb traducció de Dolors Udina: “Ja té nassos que et proposis escriure un quartet que actua gairebé com un mirall en temps real del món, i quan estàs amb el darrer [volum], irrompi una pandèmia sense precedents”.

]]>

Carlota Gurt (Barcelona, 1976) encara païa el triomf fulgurant del seu debut literari –el recull de contes Cavalcarem tota la nit, premi Mercè Rodoreda 2020– quan va topar amb els dubtes propis de la creació d'una primera novel·la. "Tenia la sensació de no saber cap on anava, de tenir poc ofici. Com faig una novel·la si només sé fer contes?", explica l'escriptora. Malgrat les incerteses, va tirar endavant guiant-se per la solitud, que és el batec de Sola (Proa / Libros del Asteroide), una novel·la que acompanya la Mei en el retorn a la seva llar d'infantesa, una casa al mig del bosc on s'instal·la per escriure. A través d'ella, Gurt dibuixa una dona que veu com els pocs vincles amb altres persones es van esborrant en un declivi imparable.

]]>