Sílvia Orriols va proposar fa un parell de setmanes que es prohibeixi l’Alcorà perquè, segons ella, el que s’hi diu és barbàrie. Els dictadors, els autoritaris i els feixistes tenen aquesta pulsió de cremar i prohibir llibres, no sé si és perquè no els han llegit mai o perquè no suporten el fet que hi hagi consciències que perdurin en suports tan lleugers com el paper. L’eternitat sobre fulls prims que es transmeten a través dels segles. El llibre sagrat dels musulmans, agafat des d’un punt de vista literari, és una obra interessantíssima plena d’històries, imaginació i fantasia. La pega és que tants milions de persones al llarg dels segles pateixin el quixotisme que els religiosos anomenen fe: confondre la ficció amb la realitat. A l’Alcorà també hi ha passatges avorridíssims, i si fos un original que aspira a ser publicat qualsevol editor del present amb un mínim de criteri professional trauria la tisora per suprimir repeticions sobreres, clixés gastats i altres defectes que té el text suposadament sagrat. Alguns dels seus fragments són sublims, amb ritme i musicalitat, imatges d’enorme bellesa i lirisme. La meva sura preferida, que encara recordo dels temps en què la vaig memoritzar a l’oratori que hi havia al carrer de la Ramada de Vic, és la primera que li va ser revelada a Mahoma quan li va agafar per anar-se’n tot sol a la muntanya. O això diu la història oficial de l’islam. Que se li va aparèixer l’àngel Gabriel i li va dir la primera paraula que serviria per fundar una religió que avui compta amb un miler llarg de milions de creients. Gabriel li va dir: llegeix! Així, amb un imperatiu tan categòric. Cosa que va sorprendre el futur profeta perquè, segons el mite, era del tot analfabet, un comerciant que recorria Aràbia i l'Orient Mitjà d’aquí cap allà comprant i venent coses però sense cap capacitat per desxifrar la lletra escrita. “Llegeix!”, li va repetir l’àngel missatger. “Llegeix en nom de Déu, que et va crear d’una gota de sang”, etc. En això confesso que he sigut molt obedient amb la religió dels meus pares. Si Gabriel s’hagués quedat al principi de la sura (llegeix, coi, llegeix!) jo potser encara seria musulmana. Però aquell ésser miraculosament aparegut del no res va anar tornant amb els alts i baixos propis de qui s’entesta a escriure un llibre llarg, de vegades més inspirat i d’altres no tant. 

Enguany, el programa Signes dels temps de TV3 celebra els quaranta anys d’emissió. S’emet els diumenges al matí i aprofundeix en l’actualitat social i pastoral de l’Església catòlica. El títol fa referència a una expressió del Concili Vaticà II sobre el deure de l’Església d’estar atenta als canvis i les evolucions de la societat. Potser estaria bé que també fos TV3 qui estigués atenta a l’evolució de la graella, perquè, valgui la redundància, aquesta franja ha quedat una mica deixada de la mà de Déu. Cal dir que Signes dels temps és formalment correcte amb Montserrat Esteve al capdavant. Hi ha un cert esforç per donar-li una pàtina de connexió amb la realitat social. Els continguts s’ajusten a l’objectiu del programa, i està fet amb cura i professionalitat. Cal destacar la feina de postproducció per donar-li una relativa modernitat visual. Segur que satisfà les expectatives de la Conferència Episcopal, però aquesta centralitat del catolicisme i un enfocament amb un estil tan propi del catequisme no s’ajusten gaire a la funció d’una televisió pública.

La por encara es pot palpar a la costa siriana, habitada majoritàriament per membres de la minoria alauita. Aquí va tenir lloc un brutal esclat de violència sectària el març passat. Encara que els incidents es van iniciar amb els atacs coordinats d'una milícia opositora contra les forces lleials a Damasc, la majoria de víctimes eren civils assassinats arran de la venjança posterior. Tots professaven la confessió alauita, escindida del xiisme fa deu segles i a la qual pertanyia l'exdictador Bashar al-Assad. Llavors, el president sirià, Ahmed al-Sharaa, va crear una comissió d'investigació sobre les matances que a finals de juliol va presentar les seves conclusions enmig d'una gran expectació.

Entre les paraules que s’amaguen a la sopa de lletres hi ha dejuni, caritat, Pasqua... Conceptes propis del calendari de Setmana Santa, que al mestre de religió Pau Estanyol li serveixen per introduir-los a la classe que imparteix a l’Escola La Vall del Terri (Pla de l’Estany). Dels més de 250 alumnes que hi ha al centre, només fan aquesta assignatura dos de primer de primària i un altre de segon. És la realitat que viuen molts centres públics catalans: el percentatge d’alumnes que van cursar religió a l'escola pública durant el curs 2023-2024 va ser del 10,50% (69.571 alumnes dels 662.315 alumnes totals), segons dades del departament d'Educació. En els centres de titularitat privada, inclosos els concertats, la xifra ascendeix als 62,73% (198.696 alumnes dels 320.821 alumnes totals).

Baruch Spinoza era ateu. Sense matisos: ateu. Però es va haver de cobrir amb la capa del panteisme (quan tot és déu, en realitat no és res) perquè, malgrat que visqués als Països Baixos, un dels territoris més tolerants d’Europa durant el segle XVII, la llibertat d’expressió tenia límits: la blasfèmia constituïa un delicte.

Aquest cap de setmana Albert Om conversa amb Dolors Bramon, professora emèrita d'estudis àrabs i islàmics de la UB. L'entrevista ha estat gravada a l'aula 113 de la UB on ella va estudiar i anys més tard hi va exercir de professora.

Ningú a Catalunya en sap tant, de l’islam, com ella. Tampoc ningú ho explica amb els seus coneixements, passió i vehemència. Sembla que et renyi, però no. Si aquest tros de dona et renyés, no et preocupis que ho notaries. Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és la professora de religions que hauríem d’haver tingut tots. Aquest any ha rebut la Creu de Sant Jordi i ha publicat Professora d’Islam (Fragmenta Editorial), un llibre-conversa amb Ignasi Moreta. En aquesta entrevista parlem de Déu i les diferents maneres d’entendre’l, però també anem a parar a Carrero Blanco o a Ernest Lluch, el seu primer marit.

"És com en una habitació que ja tenia els mobles i ara els hem mogut una mica de lloc". Així expliquen des de l’Opus Dei els canvis que ha promulgat el papa Francesc amb el document Ad carisma tuendum, bastant breu i simple. El canvi més visible i impactant és que a partir d’ara el prelat de l’Opus Dei ja no serà bisbe. La cadira ha canviat significativament perquè ja no porta mitra, però la resta de mobles es mantenen dins de l’habitació. I, el més important, amb la prelatura personal l’Obra continua tenint una habitació pròpia dins de l’Església.

El papa Francesc ha defensat les unions civils entre persones del mateix sexe perquè les parelles gais puguin estar protegides jurídicament. "Les persones homosexuals tenen dret a estar en una família. Són fills de Déu i tenen dret a una família. No es pot fer fora de la família a ningú ni fer-li la vida impossible per això. El que hem de fer és una llei de convivència civil, tenen dret a estar coberts legalment", diu el pontífex durant una entrevista en un documental que s'ha estrenat aquest dimecres al Festival de Cinema de Roma.

1. Catequitzar. Ho he hagut de llegir dues vegades per creure-m’ho: la Generalitat crea un pla pilot en escoles públiques per impartir la matèria de religió islàmica. I tot això emparat en l’acord de cooperació entre l'estat espanyol i la Comissió Islàmica d'Espanya, que garanteix l'exercici del dret dels alumnes musulmans a rebre ensenyament religiós islàmic als centres educatius públics, impartit per professorat designat per aquesta comissió. ¿Tornem a les religions d’estat?

Els fidels cristians, musulmans i jueus, entre altres religions, ja poden tornar-se a reunir a França. Tot i el desconfinament que va iniciar-se al país l’11 de maig, el govern francès no permetia les celebracions als llocs de culte, tot i que els temples podien estar oberts. De fet, fins ara només es podien oficiar els enterraments. Això sí, amb un màxim de 20 persones per l’excepcionalitat que comporta la sepultura.

Es va acabar el Ramadà més insòlit, amb les mesquites tancades. Aquests últims dies, a Berlín s’havien habilitat esglésies per acollir els resos dels musulmans, en una mostra de la solidaritat interreligiosa que ha impulsat el papa Francesc, i que és justa i necessària: la tolerància i el respecte (paraules de les quals s’ha abusat, com de tantes altres, fins a buidar-les de sentit) són salut i són cultura. Al mateix Francesc el vam veure oferint la benedicció urbi et orbi en una plaça de Sant Pere absolutament deserta, una altra de les moltes imatges impressionants que ens ha deixat la pandèmia. La benedicció urbi et orbi és un dels moments culminants de les celebracions de Setmana Santa, que enguany també es van veure abolides. Les sinagogues van tancar, i el gran rabí de Jerusalem va desaconsellar acudir a la Gran Sinagoga i al Mur de les Lamentacions “fins que la ira hagi passat i la pietat vingui del cel”. Hem vist repetidament la imatge de la Meca buida de fidels, sense ningú pregant al voltant de la Kaba.

El primer ministre de l'Índia, Narendra Modi, ha defensat aquest diumenge l'esmena a la llei de ciutadania que ha provocat multitudinàries protestes en què han mort una vintena de persones i que discrimina els immigrants de religió islàmica per accedir a la ciutadania índia. Modi, un nacionalista hindú, ha aprofitat el primer acte de precampanya per a les eleccions generals de l'any vinent per exhibir la força i el suport de milers de simpatitzants davant de les crítiques que rep d'organitzacions pro laïcitat de l'estat i de defensa dels drets humans.

La llarga història d'explosions de violència religiosa a l'Índia viu aquests dies un nou episodi. Una onada de protestes recorre diversos estats del país d'ençà que dimecres el Parlament va aprovar una polèmica reforma de la llei de ciutadania. El govern de Narendra Modi pretén facilitar l'obtenció de la nacionalitat índia a refugiats provinents dels països veïns (l'Afganistan, el Pakistan o Bangladesh)... sempre que no siguin musulmans. Sí que se'n podran beneficiar els hindús, sikhs, jainistes i cristians. Els crítics amb la llei argumenten que va en contra dels principis seculars de la Constitució índia del 1950, perquè converteix la religió en una condició per obtenir la ciutadania. La llei ja ha superat les dues cambres del Parlament i ara només depèn de la firma del president.