Pau Claris (1586-1641) és conegut per haver estat president de la Generalitat a l’inici de la Guerra dels Segadors, la revolta contra els exèrcits del comte-duc d’Olivares, i haver declarat la República Catalana sota la protecció de França, gràcies a un acord amb el cardenal Richelieu. La seva mort encara no ha estat aclarida, i segurament no ho estarà mai. Historiadors com John H. Elliot i Josep Sanabre creuen que va ser enverinat amb aigua tofana, també coneguda com acqua di Napoli, una barreja d’arsènic i herbes força emprada als segles XVII i XVIII i aleshores difícil de detectar. Sembla que el seu secretari, Rafael Nogués, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps. La cort de Madrid tenia poderosos motius per eliminar-lo. Sense ell, es creia plausible arribar a un acord, cosa que, tanmateix, no va passar.

El febrer del 1641 va morir Pau Claris, víctima d’un possible enverinament amb aigua tofana, una barreja d’arsènic i herbes. El president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, que havia decidit aliar-se amb França per fer fora les tropes castellanes de Catalunya, va morir amb terribles dolors, fatiga i paràlisis parcials que el van deixar sense parla. Que la seva sobtada desaparició estigués relacionada amb una metzina ho van deixar escrit els agents francesos en les seves cartes. A més, el diputat Francesc Tamarit en va descriure la mort, amb uns símptomes molt similars als que pot causar l’arsènic. Tot plegat, però, mai podrà ser contrastat amb anàlisis clíniques de les restes de Pau Claris, ja que les despulles del president de la Generalitat van desaparèixer amb l'enderroc, el 1888, de l'església barcelonina de Sant Joan de Jerusalem, on havia sigut sepultat el cos.