La dècada dels setanta va ser una època de molts canvis a la societat catalana. En aquell context d’alliberament polític i social, una de les revolucions més silencioses va ser la d’aquelles famílies que tenien un infant amb alguna discapacitat psíquica. Subnormals, retardats, disminuïts, tarats, incapacitats, invàlids i minusvàlids. Eren temps en què no hi havia eufemismes per descriure una càrrega familiar, no sols física, sinó també emocional. Eren temps en què tots aquells amb alguna discapacitat psíquica estaven amagats a les cases, allunyats de les mirades i dels prejudicis d’una societat encara molt immadura.

La Constitució ja no farà servir el terme disminuïts sinó persones amb discapacitats, i aquesta és una bona notícia per raons que resulten òbvies, entre les quals que el nom fa la cosa, que es parla com es pensa, i que ja era hora que les paraules i, per tant, els pensaments designessin aquestes persones d’acord amb la consideració que tenen en els temps presents.

Implicar socialment i econòmicament empreses i particulars de la ciutat en la vida de la Fundació Estela per a la Discapacitat, aquest és l’objectiu de l’Associació Amics d’Estela. Gestionada per la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla, la Fundació Estela per a la Discapacitat és una entitat que es dedica a l’atenció de persones amb discapacitat, des de la infantesa fins a la vida adulta, desenvolupant projectes i activitats que ajudin a millorar la seva qualitat de vida i la de les seves famílies.