Darrere el famós fotograma de la pel·lícula Ladri de biciclette, amb el pare i el fill asseguts a terra, al carrer, veient passar la gent en bici com passa la vida, com passen les oportunitats sense poder agafar-les, hi ha l’altra imatge, encara més coneguda, de la pel·lícula The kid, on Charlot i el seu petit amic estan tots dos asseguts a terra, al carrer, l’un i l’altre malforjats, l’un i l’altre esparracats, mirant al no-res, que és l’únic que a un munt de gent pot oferir-li el món. Aquest no-res, però, va tenir pels pobres encara més valor que el no-res pels budistes. El no-res és l’arbre genealògic de la gent a qui li han robat tot. Dir robar no és massa dir. Ara únicament es parla de Joc de trons, però quan es parlava de Proudhon (n’hi havia prou amb parlar-ne, llegir-lo mai no s’ha fet), tothom sabia que la propietat és un robatori. Això ho diu al llibre Què és la propietat? El pare i el fill de la pel·lícula de Vittorio de Sica no tenien res més que l’esperança del treball. ¿Quan va deixar de ser una consigna, la paraula treball? A força de contractes porqueria, de condicions infectes, treball és, avui, una paraula porqueria. L’única manera de minvar els treballadors com a classe era devaluar el treball. Però potser la cita de Proudhon encara té més lògica a l’inrevés, i tot robatori és una apropiació. L’únic que li resta al pare de Ladri de biciclette és arrambar amb una bici, sigui com sigui, si vol recuperar el seu dret a ser explotat. La bicicleta era el somni dels nens i dels pobres. Durant tota una època va estar imbuïda d’una honestedat, que era la de la força convertida en lleugeresa. Llavors el ciclisme semblava l’esport més noble, i una persona que anava a la feina en bicicleta ungia la seva condició treballadora amb l’alliberament que dona el fet d’anar en bici. No perdre mai l’equilibri és la manifestació d’elegància dels esclaus. L’altre dia, en una concentració a Barcelona contra els nous confinaments (i les mesures oficials), un grup turbulent va assaltar el Decathlon i va robar unes quantes bicicletes, probablement no per anar a treballar sinó per vendre-les d’estranquis. Les bicicletes ara són per a les pandèmies. D’ençà que vam preferir la informació als valors, tot és pandèmia.

Com deia el clàssic, he vingut aquí a parlar dels meus llibres. És el que li vaig explicar a l’Esther Vera, la meva directora d’ara i del diari ARA. Li vaig dir: “Mira, Esther, t’agraeixo moltíssim que compteu amb mi com a col·laborador del diari. Em fa una il·lusió tremenda aquesta oportunitat d’escriure en un registre nou (encara que, a força d’aeroports i de més antres, m’he anat acostumant als registres). No obstant això, Esther, el que em passa molt sovint, vull dir sempre, és que mai no sé què dir de res. L’actualitat i jo ens parlem a cops de veu sense veure’ns, com la gent d’aquelles illes que es comunicava amb el xiulet d’un estimball a l’altre. Em refereixo a l’illa de la Gomera (un dia podem parlar del científic del SETI que va incloure el xiulet, l’anomenat silbo, dins del seu programa d’investigació de llenguatges extraterrestres). Igual que tothom, cerco una veritat però només em crec el que diuen els llibres, sobretot els de ficció. Tant és així que a hores d’ara tan sols em sento capaç de parlar dels llibres que hi ha a casa meva. En tinc un munt, això sí, no he fet altra cosa a la vida que rescatar llibres de llibreries, encants i mercadets. Alguns d’aquests llibres fins i tot me’ls he llegit. I molts altres encara els tinc per llegir”. “Llavors parla dels teus llibres, segur que te’n sortiràs”, em va dir l’Esther.