TopChef és el nou concurs de pastisseria de La 1. Dimecres van proposar un joc als concursants carregat de prejudicis. 

Dijous a la nit, La 1 va estrenar Crossobar, un programa d’humor per commemorar el 70è aniversari de la cadena pública. Està produït per El Terrat, i és un format d’esquetxos a l’estil del Polònia en què tots els personatges formen part de l’univers televisiu i cinematogràfic, tant del present com del passat. Es fan paròdies d’El hormiguero, La revuelta i el Late Xou de Marc Giró, de sèries com Valle salvaje, Els Bridgerton, El ministerio del tiempo, Sexe a Nova York i La promesa, i pel·lícules com Pretty woman i Sol a casa. Tenint en compte que apareixen personatges que ja han mort, com Félix Rodríguez de la Fuente i Jesús Hermida, cal deduir que hi ha certa voluntat de connectar amb el sector boomer. 

Dilluns a la nit, La 1 va estrenar Aria, locos por la ópera, un Operación Triunfo però adaptat a la lírica. El talent show té una estructura més modesta pel que fa a l’engranatge, però això li dona un aire més reposat i exclusiu. De fet, aquest és un factor determinant per al format: transmet a l’espectador la idea que està accedint a un espectacle més elevat del que pot trobar-se habitualment a la televisió. Ho justifiquen amb la divulgació musical. Hi ha un esforç constant per explicar a l’audiència que l’òpera, tot i semblar un gènere per a connaisseurs, és assequible i pot emocionar tothom. El divulgador Mario Marzo, a més, s’encarrega d’assenyalar les banderes vermelles de determinades trames i personatges que representen el masclisme més atroç de la lírica. A les dinàmiques relacionals cal afegir-hi les sobredosis de sucre i confiteria emocional que aquests espectacles requereixen. Com que el món de l’òpera ja té certa tendència a l’amanerament de les formes, li queda tot molt propi. Els tres membres del jurat exhibeixen una delicadesa i sensibilitat en el tracte que converteixen el veredicte final de fer rodar caps en un art refistolat i magnànim.

Un concurs basat en endevinar mesures exactes no va poder predir que la seva existència es quantificaria en tan sols dos episodis. RTVE ha decidit cancel·lar el xou Cuánto, cuánto, cuánto, presentat per Eva Soriano i Aníbal Gómez, davant d'uns resultats d'audiència que no han satisfet expectatives. El 5,6% de quota de pantalla obtingut aquesta setmana, per a un espai que pretenia liderar les nits del dissabte, ha provocat la suspensió de les filmacions després de només dos intents. El seu debut va ser prometedor, amb un 10,6% de share, però cal tenir en compte que aleshores es beneficiava d'anar immediatament després d'un partit de la selecció espanyola de futbol que va arribar al 32% i, per tant, li va deixar una bona porció d'espectadors per arrossegament.

Cada dissabte al migdia La 1 de TVE emet Audiencia abierta, un espai informatiu centrat en l’actualitat de la casa reial. Informen de l’agenda dels principals membres de la monarquia amb la finalitat que els ciutadans comprovin com la Corona es guanya les garrofes assistint a tota mena d’actes institucionals, benèfics i empresarials. 

La xaronada que La 1 va estrenar dimecres al vespre torna a ser inexplicable i inadmissible en una televisió pública. ¿Algo que declarar? és un dating show de mal gust. I no només per les tonteries que s’hi diuen i el plantejament caduc, sinó pels estereotips que reforça en una cadena que, precisament, hauria de prioritzar la voluntat de destruir-los. El programa recrea l’univers d’un suposat aeroport de l’amor. El presentador, Pablo Chiapella –famós per ser l’Amador de La que se avecina–, va disfressat de pilot d’avió i té una tripulació d’auxiliars de vol que semblen trets d’un espectacle de cabaret. Tots els recursos televisius més caducats i típics es concentren en el format. En menys de tres minuts van dir quinze vegades la paraula amor, i cada vegada que la deien sonava una cançó del repertori de Julio Iglesias que repetia la paraula. Al llarg del programa s’intenta formar tres parelles, siguin heterosexuals o homosexuals. El càsting és digne d’un reality tipus La isla de las tentaciones o Gran Hermano. Cossos joves i hegemònics molt treballats al gimnàs, màxim hedonisme i mínima naturalitat. Cada solter o soltera pot escollir entre tres candidats, que van carregats de maletes. Cada maleta amaga un suposat defecte. I a partir d’una dinàmica d’eliminació s’acaba formant o no la parella. ¿Algo que declarar? segueix les pautes de guió més frívoles i tòpiques dels realities a l’hora de presentar els concursants: “Si quiero algo, lo consigo”, “Tengo este cuerpazo porque me lo curro”, “Cuando entro en una discoteca tiembla el suelo”, “Soy muy consciente de mi atractivo y no me da vergüenza admitirlo. Doy ganas y lo sé”, “Un torbellino como yo se merece a un tío alto y un poco malote”. I els enunciats que apareixen dins de cada maleta són tan vulgars com ridículs: “He tenido sesiones de sexo de 18 horas”, “Me he liado con más de cien mujeres”, “Necesito tener sexo, al menos, una vez al día” o “Soy míster trabuco”. A aquesta darrera frase el presentador, sorprès, hi va afegir: “Me he quedado apollardado'”. En el decorat hi ha una cinta transportadora de maletes on hi apareixen testimonis. I en el súmmum de l’esperpent, en dues ocasions hi van aparèixer les mares de dos candidats, transportades com si fossin un paquet. Després de dir quatre paraules sobre el seu estil sobreprotector, marxaven arrossegades sobre la cinta.

Dijous, a la roda de notícies del 3/24, hi havia una subtilesa narrativa molt còmica amagada entre els titulars. Era un incís fugaç, només a l’abast dels que es miren la televisió amb atenció. Una de les notícies explicava que, enguany, la cantada d’havaneres de Palafrugell no acabaria amb El meu avi com era tradició fins ara. I n'explicaven el motiu: “A José Luis Ortega Monasterio, l’autor, el documental Murs de silenci de 3Cat el va relacionar amb un cas d’explotació sexual que la família nega”. I, a continuació, van inserir unes imatges d’arxiu del públic de Palafrugell cantant La bella Lola i brandant els mocadors al vent. El breu fragment de la cançó que van seleccionar per al titular era, precisament, “Ay qué placeeeeeer.... sentía yooooo”. La tria, premeditada o inconscient, feia inevitable esbossar un somriure. Que després de recordar el descobriment de Murs de silenci sobre Ortega Monasterio, que el vinculava –presumptament– a una xarxa d’explotació sexual, escullin aquests versos per tancar la notícia resulta una mica còmic. Sigui com sigui, s’agraeix la subtilesa. Tenint en compte el munt de notícies tràgiques que veiem al 3/24, està bé que ens hagin regalat aquesta picada d’ull amb aquest humor tan sibil·lí. 

Els plantejaments d’entreteniment i infoshow se li estan escapant de les mans a La 1. Dimecres es produïa un nou episodi esperpèntic impropi d’una televisió pública. Aquesta vegada va ser al programa Mañaneros 360, un magazín d’actualitat que condueixen Javier Ruiz i Adela González. El programa explota els successos més sòrdids de l'Estat. En la immensa majoria d’històries s’aprofiten de la misèria de la gent. No hi ha una mirada amb perspectiva social, que seria l’esperable. La clau està en el drama. I en crispar els temes de política.

Dimarts, a La 1, La revuelta començava com és habitual. David Broncano apareixia a l’escenari i el públic l’esperonava amb crits i comentaris. El presentador, després de tocar el timbal, va riure per les aportacions dels més abrandats: “¡Alcohólico, me dice uno! Es que ya... el tipo de insulto...” El programa, com sempre, sensible a les problemàtiques socials. L’equip feia broma sobre l’hora de la gravació. Van revelar que era un matí de dissabte, perquè era quan podia el seu convidat, el cantant Ed Sheeran. “¡Yo hace cinco horas estaba en mi casa haciéndome una paja!”, va apuntar Broncano. En la postproducció, però, van posar un xiulet a sobre per dissimular la grolleria. Amb el mateix mètode van tapar uns quants “puta” dels seus companys.

Diuen, diuen, diuen que ara va de veres. Els més veterans recordem aquella ocasió en què Rosa María Mateo, aleshores administradora única de RTVE, va convocar-nos al Col·legi de Periodistes acompanyada d’un grapat de directius i un estol de safates de canapès: va anunciar, ufanosa, que, en dos anys, la programació en català als canals de l’ens es quadruplicaria i passaria de 20 a 80 hores setmanals. No va ser el cas. Ara es fa un vaitot encara més agosarat: tota la programació de La 2 serà en català. I el termini torna a ser de dos anys. Diuen, diuen, diuen que ara va de veres. Però ja ho veurem, d’acord?

Dijous al migdia, la tensió política al voltant de la gota freda es traslladava al magazine informatiu de La hora de La1. Un tertulià li retreia a Juan Fernández-Miranda, adjunt a la direcció de l’ABC, la portada del seu diari on carregaven la responsabilitat del desastre de la DANA al govern espanyol. El periodista es defensava amb malabars maldestres per justificar-se. Intentava diferenciar entre els conceptes d’informar i de treure conclusions per avalar la tesi del seu diari. Quan es va excusar en la informació contradictòria dels fets per crear una nebulosa, la presentadora del programa, Silvia Intxaurrondo va saltar ràpidament per evitar confondre l’espectador: “Nos tenemos que asegurar de que, en este programa y en la radiotelevisión pública, no entre ni una sola rendija de desinformación. ¡Lo sabíamos todos! ¡Lo sabíamos todos! Porque si no, este programa, antes de que comenzase a llover, no habría emitido la información que emitimos. En el día de la DANA, desde las 8 de la mañana, nosotros advertimos de que la situación en Valencia iba a ser muy complicada por una alerta roja. Pedimos que no se cogiera el coche. Lo pedimos a las ocho y un minuto. Lo pedimos minutos después y lo pedimos a las ocho y media dos veces seguidas con una diferencia de segundos”. La periodista, amb gran vehemència, va reiterar aquesta dada i insistia que calia deixar-ho clar: “Lo sabíamos todos desde primera hora de la mañana y esto ustedes lo tienen que saber”. Intxaurrondo admetia que ella mateixa s’havia ocupat de revisar l’emissió d’aquell dimarts tràgic per assegurar-se que el programa havia alertat correctament del risc dels aiguats i, per tant, era una informació que també estava a l’abast de les autoritats responsables.

Dimarts a la nit, a La 1, van estrenar La bien cantá, un talent show centrat en el gènere musical de la cobla espanyola. Els participants canten María la portuguesa, La Lirio, A tu vera, Viva el pasodoble, Campanera, El emigrante o Garlochí. Un concurs molt castís que segueix els patrons habituals de qualsevol altre talent show actual. En l’ambientació dominen els colors vermell i negre de la cultura flamenca. Hi ha clavells, peinetas i tul negre per reforçar aquest esperit de tradició cañí, aquesta visió més estereotipada del folklore espanyol. Es detecta una certa voluntat de renovar el gènere. Però les pretensions d’acostar-se a la marca Rosalia fracassen, deixant el programa en una xaronada de carnestoltes, amb plantejaments estilístics a mig camí entre el ritual d’una secta i un cabaret tronat.

La1 ha recuperat 59 segundos, el programa de debat on la gràcia de la discussió és sintetitzar les intervencions en menys d’un minut. Gemma Nierga afronta aquesta nova etapa on el més característic del format continuen sent els micròfons que s’enfonsen a la taula fins a desaparèixer quan s’ha esgotat el temps i deixen l’interlocutor vocalitzant sense que el sentin els espectadors. Dijous a la nit, el dia de l’estrena, el convidat principal era Óscar Puente, el ministre de moda amb la cartera de Transports i Mobilitat Sostenible.

Invictus ens remet a la novel·la de John Carlin sobre l’apartheid o a la seva adaptació cinematogràfica dirigida per Clint Eastwood. Però ara, després de la nova estrena d’un concurs de La1 de TVE, el títol ens portarà també a un programa ximplet i vulgar. A Invictus s’enfronten dos grups de famosos. Aquest dilluns eren l’exporter José Manuel Pinto, el còmic David Fernández i la cantant Angy, que rivalitzaven amb David Bustamante, l’exfutbolista Joan Capdevila i l’humorista Susi Caramelo. La presentadora Patricia Conde gestiona la competició de proves absurdes. Un integrant de cada equip ha de lliscar per un plàstic intentant assolir la distància màxima, encertar boles de golf dins el forat d’una rentadora o encistellar pilotes de bàsquet mentre una zombi procura impedir-ho. També han de llençar pilotes de ping-pong contra una diana giratòria perquè s’enganxin al cos d’un company que dona voltes. Han de fer equilibris sobre una planxa de surf i fingir un combat de boxa en què els concursants han d’arrencar les etiquetes adhesives que hi ha adherides al cos del seu rival. És una mena d’humor amarillo actualitzat que s’amenitza amb preguntes sobre famosos i endevinalles. Invictus estimula la xerinola amb constants aplaudiments del públic, soroll i efectes sonors i, el que és pitjor, comentaris graciosos dels concursants, alguns dels quals és obvi que estan preparats i són un fracàs. Els participants s’han de fer els simpàtics i burxar-se els uns als altres mentre esclaten de riure o s’esbronquen irònicament. El programa és insofrible, perquè no té cap altra intenció que esverar l’audiència, forçar un divertiment estúpid des de la més absoluta buidor. És una gimcana ridícula que obliga a persones adultes de més de quaranta anys a comportar-se com adolescents desenfrenats o com criatures passades de rosca. És com si la cadena hagués perdut la perspectiva, com si s’haguessin distorsionat els patrons de conducta i ha convertit un esplai infantil en un joc de competició per a madurets.

Diumenge, els informatius es feien ressò de l’acte del PP a la Puerta de Alcalá en el context de la campanya per a les eleccions europees. La concentració, però, apel·lava a una mobilització contra la llei d’amnistia. Era la cinquena manifestació que organitzava el partit de Feijóo amb aquest pretext. A TV3, amb imatges de l’acte distribuïdes pel mateix PP segons anunciaven en pantalla, mostraven les intervencions dels líders del partit. Al vespre, al Telenotícies Cap de Setmana s’afirmava que “ha estat la protesta que menys gent ha reunit de les cinc que han convocat”. Ara bé, en els diferents informatius a Espanya, hi havia altres maneres d’explicar-ho i amb nous matisos.

Diumenge a la tarda, la primera cadena que va parar atenció a les eleccions basques va ser La Sexta, amb un Objetivo Euskadi que començava a dos quarts de vuit amb Antonio García Ferreras al capdavant. El primer plat eren els resultats dels sondejos amb l’habitual taula de contertulians que, més que prioritzar l’anàlisi, pretén estimular una certa polèmica. Una hora després d’arrencar, Manuel Cobo, polític del PP que des de la taula admetia la seva aspiració que el seu partit tingués cada vegada més vots, batejava Pedro Sánchez com “el Red Bull de los nacionalistas, porque les da alas, les da votos y les da poder”. La seva vehemència va convertir el moderador en tertulià, i Ferreras li va recordar que va ser amb el govern del PP que hi havia hagut dos referèndums independentistes i cap amb el PSOE al poder. El cara a cara de Cobo amb la periodista Angélica Rubio va animar l’impàs de les enquestes prèvies, que sempre és l’etapa més ensopida dels especials electorals. Objetivo Euskadi es va allargar fins poc després de les onze de la nit, amb el desplegament habitual de redactors a les seus electorals, les connexions en directe i entrevistes als candidats. Sempre amb la roda impacient de García Ferreras, el seu minut i resultat, més circense que constructiu.

Poques vegades un contracte de la televisió pública havia estat tan sota la lupa. Els 28 milions d’euros que destinarà RTVE per tenir David Broncano oferint el seu xou La Resistencia a La1 durant dues temporades han generat rius de tinta i les crítiques de la dreta mediàtica i política, que ho considera un dispendi excessiu ordit per erosionar l’audiència d’El hormiguero de Pablo Motos a Antena 3, en els últims temps obertament hostil a Pedro Sánchez. Alhora, la premsa progressista ha tendit a justificar el fitxatge buscant les comparacions més favorables.

Les informacions d’aquesta setmana que impliquen Mariano Rajoy en l’operació Catalunya han tingut una repercussió escassa en els informatius de les televisions espanyoles. Noves fonts de l’antic ministeri de l’Interior del govern de Rajoy asseguren que un obsessiu Jorge Fernández Díaz ordenava les investigacions i n’hi enviava informes al president del govern. Eren investigacions il·legals i basades en dades falses contra independentistes catalans. Els falsos informes els filtrava després als mitjans de comunicació. Dilluns, el dia que va saltar la notícia, el Telenotícies de TV3 dedicava una notícia de dos minuts a explicar els detalls d’aquest cas. Incloïen la reacció de Pedro Sánchez, arran d’una pregunta sobre aquest assumpte que li havien fet a Ràdio Nacional d’Espanya aquell mateix matí. Sánchez subratllava la gravetat dels fets i la necessitat d’investigar-ho. 

Aquest dissabte, a La 1, Informe semanal va oferir un reportatge que s’esforçava a arriscar en el plantejament narratiu: un únic pla seqüència de dotze minuts. Cap tall en la gravació. Servia per ensenyar l’exposició Maestras del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, que s’acaba d’inaugurar. S’hi recullen les obres de diverses dones artistes ignorades per la història de l’art més tradicional al llarg de cinc segles: Artemisia Gentileschi, Angelica Kauffman, Clara Peeters, María Blanchard, Suzanne Valadon, Mary Cassatt... 

La televisió pública de la Comunitat de Madrid emet setmanalment Madrileños por el mundo, que és la versió autonòmica de l‘Españoles por el mundo que feia La 1. Aquest dijous viatjaven a Brussel·les per conèixer els conciutadans que viuen allà i fer que els ensenyin les curiositats del país que els ha acollit. La ruta turística dels diferents amfitrions era força previsible: el Manneken Pis, els musclos amb patates fregides i el barri europeu, on hi ha les principals institucions de la Unió Europea. També visitaven el fort de Breendonk, que va ser el camp de concentració nazi a Bèlgica durant la Segona Guerra Mundial. Com que en aquest programa els reporters es passen l’estona fent preguntes i viatgen com uns absoluts indocumentats, es produeixen situacions que, com a espectador, et deixaven perplex. La reportera se sorprenia al veure que allà també hi havia hagut dones empresonades i preguntava astorada al seu interlocutor per una de les víctimes: “¿Y por qué esta mujer estaba aquí?” Aquest és el nivell de coneixements que demostren. “Simplemente porque era judía”, havia d’aclarir l’altre com si li acabés de descobrir el que eren els camps de concentració.