¿Si haguéssiu de respondre en menys de cinc segons, quin seria el gironí de l’any? Potser a molts de vosaltres us vindria al cap l’insigne entrenador del Girona FC, Míchel Sánchez, que va signar una Lliga fenomenal i una estrena inèdita a la Champions, i va catapultar el futbol gironí al més alt nivell. Potser els que sou més de consultar informacions polítiques penseu en Sílvia Paneque, la cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona que amb el nou govern de Salvador d’Illa s’ha convertit en la consellera amb més poder, a més de portaveu de l’executiu socialista. Tenen els seus mèrits, no ho negarem, però des del suplement Comarques Gironines, compromesos en informar-vos setmana rere setmana de l’actualitat de manera reposada, us convidem per segon any consecutiu a fer un balanç d’any diferent.

Un any de govern i pocs avenços en la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Aquest podria ser el resum de la compareixença conjunta que han fet aquest dimarts el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el vicepresident, Jordi Puigneró, per presentar el balanç dels primers dotze mesos de legislatura. "És evident que des dels indults no s'ha avançat de forma suficient", ha criticat Aragonès, que ha retret a l'executiu de Pedro Sánchez el seu immobilisme: "El bloqueig de la situació ens genera preocupació".

Sempre hi ha hagut persones que experimenten cert rebuig envers algunes convencions socials instal·lades en el nostre calendari, siguin festes familiars, celebracions d’origen religiós desfasat, rituals lligats a aniversaris, sants o altres dates assenyalades. És indubtable que aquestes fites temporals tenen la capacitat d'homogeneïtzar determinats gestos, d’ordenar-nos les demostracions afectives a partir d’unes pautes fàcils de seguir i generalment construïdes al voltant d’un àpat i la compra d’alguns regals. Els rituals solen tenir un punt d’arbitrarietat, també quan ens els creem nosaltres. Les tradicions originals i intransferibles que podem forjar amb els amics, la família o la parella, per exemple, no deixen de ser part d’aquesta necessitat íntima d’afegir una pàtina d’excepcionalitat, una espurna de màgia, a la nostra quotidianitat, a les rutines que se’ns farien de més mal dur si no sabéssim que quan calgui, ni que sigui esporàdicament, sabrem ser els cronistes d’alguna sorpresa anunciada. 

Acabem l’any amb les llistes tradicionals de les millors pel·lícules, els millors llibres, els millors vins, els millors espectacles, els millors restaurants, els millors programes, les millors cançons. Acabem l’any com el començarem, fent llistes, mirant de competir amb els altres i amb nosaltres mateixos. És cansat. És esgotador. Però fa temps que es va decidir que passar llista per ordre alfabètic era una bona idea i que atorgar un número d’identitat ens regularitza. Alguna estratègia s’ha de seguir. Parlar la nostra llengua, en canvi, ens confon. No sé quina és la millor pel·lícula de l’any i fa segles que m’he perdut entre cartells calcats. Els millors llibres són els que decideixes que tenen un espai al prestatge i als pensaments. Al millor restaurant és possible que no hi tornis a anar perquè va ser durant un viatge. Cantes la mateixa cançó des dels catorze anys i encara no te n’has cansat. Ella de tu, probablement sí. Podríem acomiadar l’any amb llistes sense prioritat, desendreçades. Llistes que no avancen en línia recta i que es torcen per dibuixar tot un any. Llistes de les abraçades dolces, dels dies feliços, de la tristesa profunda, de les hores tendres, dels paisatges imponents, de les nits estrellades, de les absències doloroses, dels riures sonors, dels objectes inútils, de les necessitats vitals, de les notícies absurdes, dels animals fascinants, de les setmanes caloroses, dels mesos emmascarats. No fem llistes. Que després sempre ens oblidem alguna cosa i sap greu. 

Que no, que aquest any tampoc hi serem tots. El temps va passant indiferent mentre algunes de les nostres persones estimades ens van deixant a nosaltres pel camí. Però el món gira tossut i no s’atura ni quan marxen els nostres i el seu record se’ns queda confinat en la memòria, en els gestos o, amb una mica de sort, en algun dels nostres actes.

La pandèmia no ho sé, però el 2020 té un final i ja hi som. Diuen que les frustracions venen donades per les expectatives i a l’any 2021 l’hem sobrepassat amb demandes. Pobre. L’imagino com si tingués vida pròpia i el veig fugint aclaparat. Amb una bicicleta de Glovo i sense lliurar cap comanda. Aquesta vegada tenim excusa: ens ha quedat molt per dir-nos, molt per veure'ns, molt per abraçar-nos, molt per ballar. Ens hem quedat aïllats. Però procurem no frustrar-nos massa. Tenim la salut mental prou tocada i excessius fronts oberts. Venim d’on venim però no sabem on anirem a parar. De tot aquest any estranyíssim n’havíem de treure un tractat. Jo encara no m’acostumo a veure tothom amb mascareta pel carrer. Hem tingut temps de trobar-nos amb nosaltres mateixos i de veure com funcionem col·lectivament quan una malaltia ens amenaça els dies i la vida. Quan ens la pren. El 2020 no té l’exclusiva de la mort. Hauria pogut servir per enfrontar-nos-hi d’una altra manera. Acceptant-la com un fet inevitable que tanca el cicle. O el cercle. Som massa tossudes i no costa tant: si vivim, morim. Costa molt, en realitat. Hem comès errors com cada any, i alguns de nous. Els errors són una font infinita d’aparicions que ens delaten. El temps no els fa inevitables. Sovint, només més persistents. Aquest any hem hagut de mirar de cara què fem amb la nostra gent gran i tornar a insistir en la importància de dotar el benestar social de tots els recursos necessaris perquè realment sigui benestar i social. L’any que arriba no tot anirà bé. Hi ha massa víctimes directes i indirectes d’una pandèmia que ens ha colpit perquè ens ha tocat directament a nosaltres. Tots els anys som a temps de pensar que hi ha els altres, sempre, i que estan pitjor. Ens podem tornar més egoistes. Cada dia som a temps d’empitjorar. Però també podem millorar i retenir l’esperit col·lectiu d’acompanyament que respiràvem aquells primers dies tancades a casa sense poder sortir-ne. Teníem por i paper de vàter. Ens vam reconèixer com a humans. Amb els defectes, les virtuts i l’estupidesa. L’humor.

Tal dia com avui toca fer balanç de l'any –les tradicions són les tradicions–. Del 2020, evidentment, no se'n pot fer cap lectura positiva: ha passat avall massa gent, sovint en circumstàncies horribles. Prefereixo no imaginar una persona gran morint literalment d'asfíxia en una residència. No vull pensar en les seves llargues, obscures i confuses hores finals, lluny dels seus fills. Aquest article està dedicat a la seva memòria, i per això apel·la a l'optimisme.

Quan falten pocs dies per acomiadar l’any són tradicionals a la televisió els resums que serveixen per agafar una mica de perspectiva de tot el que hem viscut. Netflix ha triat el creador de la sèrie distòpica Black mirror per condensar el peculiar 2020. A Charlie Brooker no li ve de nou aquesta tasca. Ja té experiència fent resums de l’any satírics per a la BBC, resums setmanals amb el seu Weekly wipe i fins i tot un especial sobre la pandèmia per a la mateixa cadena.

Ara que s’acaba, cal acceptar que aquest és un molt mal any per fer balanços. I, esclar, per fer previsions de futur. I són particularment mals temps per assenyalar els culpables del daltabaix o per encimbellar-ne els salvadors. Aquest és un any de fotos mogudes, de circumstàncies insòlites –esperem que irrepetibles en molt temps–, de dades estadístiques confuses, de solucions improvisades, de solidaritats forçades, de mals que no sabem quant tardaran a curar-se i d’esperances agafades amb pinces.

El Govern de coalició que encapçala Quim Torra va començar a treballar gairebé cinc mesos després que s’iniciés la legislatura davant dels entrebancs per investir un president. El 155 es va aixecar el 2 de juny del 2018 i, des d’aquell dia, l’executiu ha aprovat sis lleis al Parlament. Aquesta setmana s’han complert dos anys de feina i mai des del 1980 un Govern havia presentat xifres tan pobres en aquest lapse de temps.

31, 0-0 i 400. No és cap combinació secreta, són algunes de les efemèrides que ajuden a explicar el que deixa el 2019 en òrbita del Barça. L'any que ja s'acaba es recordarà per l'ensopegada de l'equip de Valverde a Anfield, per la primera final de Champions de l'equip femení, pel debut d'Ansu Fati, per l'enderrocament del Miniestadi o l'estrena de l'estadi Johan Cruyff. Hi ha altres episodis que val la pena recordar ara que es canvia de dígits al calendari.