Espanya té 246.000 grans fortunes, definides com aquelles persones que tenen com a mínim trenta milions de dòlars en actius convertibles. Això representa el 0,51% de la població del país. Tres quartes parts d’aquestes persones deuen la seva fortuna a l’esforç, la visió o la sort d’un avantpassat, que va ser qui va acumular un patrimoni.

Torno sobre un tema que vaig tractar fa quatre anys (23/10/21). Començo amb un exemple. En un país, diguem que imaginari, la carrera del professorat escolar consisteix en dues etapes. La primera és la formació universitària que, per regla general, és poc exigent però suficient per ingressar, sense procés selectiu addicional, al sistema educatiu. La segona, amb el professor ja incorporat al sistema, és una progressió professional que, a la pràctica, és simplement per antiguitat. No ens ha de sorprendre que en aquestes condicions el sistema d’aquest país no atregui prou bones vocacions educadores. No es veuen estimulades. El cost social és gran. 

La M.A. ha rebut una oferta de direcció a la seva empresa, amb un sou atractiu i l’opció de desenvolupar-hi les seves idees. Però hi ha un preu: màxima disponibilitat i viatges constants, lluny de casa. La M.A. té dos fills petits i la creixent responsabilitat de cuidar la seva mare i la seva sogra, ja grans. El seu company, amb un càrrec superior, ja viatja regularment i cobra molt més. Què decidirà? Acceptarà el càrrec i els sacrificis o prioritzarà l’estabilitat familiar?

Llegia la setmana passada a l'ARA un article de l'Aliou Diallo intitulat La meritocràcia rendista, on es contraposaven els rendistes amb les llogateres. Per estalviar-nos suspicàcies voldria fer un aclariment: visc de lloguer. No tinc casa en propietat (ni cotxe, ni moto, ni bicicleta, ni res) i, suposo que, per casualitat, els meus arrendadors sempre han estat dones. Ara mateix també és així. Potser és que soc l'excepció, una rara avis del mercat immobiliari; o potser és que la microdemagògia ja forma part de la normalitat argumental i, en conseqüència, no ve d'un pam. En tot cas, aquest article no va de lloguers, sinó del cada cop més criticat concepte de meritocràcia. Crec que hi ha un malentès enorme que reclama, si més no, un apunt. És rigorosament cert, indiscutible, que heretar per pura xamba genealògica el pis d'un parent que gairebé no recordàvem és tan poc meritori com que et toqui la grossa de Nadal. Simètricament, no heretar una propietat o quedar-se amb un pam de nas el dia del sorteig tampoc representa cap demèrit. En aquest sentit, fer referència a una suposada "meritocràcia rendista", sense matisar si l'esmentada renda prové d'un cop de sort o bé de l'esforç personal, és distorsionar el llenguatge (i, de passada, la realitat). Que el preu de l'habitatge sigui ara mateix objectivament desproporcionat en relació a la mitjana salarial no justifica aquests jocs de mans dialèctics. Crec, fins i tot, que desacredita una causa justa. D'on ha sorgit aquest discurs contrari a la meritocràcia? 

Des que l’any 1970 Pierre Bourdieu i Jean Claude Passeron van publicar La reproducció. Elements per a una teoria del sistema d’ensenyament el panorama de l’oferta formativa ha canviat molt. L’accés a la universitat s’ha generalitzat de manera massiva, comparat amb les minories de les elits culturals que hi accedien a la dècada dels cinquanta i seixanta. En aquest estudi clàssic, resultat d’una colla de recerques realitzades al Centre de Sociologia de l’Educació i de la Cultura de París, els autors van definir el mercat del capital simbòlic. Per capital simbòlic s’entén un codi d’origen, en l'àmbit familiar i de grup social, segons el qual l’accés a la cultura resulta més o menys difícil. Per exemple, disposar d’un vocabulari complex o restringit pot determinar l’èxit o el fracàs a l’escola o a la universitat. La característica que van aïllar Bourdieu i Passeron era que el sistema educatiu replicava i legitimava l’estructura del capital simbòlic ja preexistent en una societat de classes. Aquesta idea fou decebedora per aquells qui creien en la capacitat regeneradora de l’educació, pensada com un ascensor social que facilitava la mobilitat. Així doncs, tant l’escola com la universitat es limiten a sancionar una determinada posició social segons el capital simbòlic i cultural de les persones. La motxilla de l’entorn social condiciona en gran mesura el rendiment acadèmic. L’acció pedagògica no s’exerceix de manera neutral en grups amb nivells idèntics de capital cultural. Al cafè de la cantonada del meu barri, el cambrer, que es diu Ahmed, m’explica que vol preparar les oposicions a bomber. Em comenta que tant família com amics li han deixat clar que això, en el cas d’una persona com ell, procedent d’un ambient d’immigració precària, és impossible. Les seves expectatives, junt amb les condicions de capital simbòlic de què disposa (llengua, maneres de fer i de pensar, gustos, formes de socialització) no és suficient per a preparar el concurs: malament rai. L’escriptora Annie Ernaux va descriure amb molta precisió què significa aquest concepte de la sociologia del poder: qui vulgui traspassar el sostre de vidre del capital cultural per enfilar-se amb garanties a l’ascensor social necessita fer el doble d’esforç per a dominar les eines de qui ocupa un lloc privilegiat, legitimat per seguir ocupant-lo.

“En un mal joc, no facis que la teva estratègia sigui dir als que no tenen èxit que ho facin millor!” Són paraules de Michael Sandel, el conegut filòsof i professor de Harvard. A quin mal joc es refereix? Ho explica al seu llibre La tirania de la meritocràcia. La meritocràcia promet igualtat d'oportunitats: tothom pot triomfar si té talent i treballa amb ganes. El missatge és transparent: si ho vols, tu pots fer-ho! Com si l’èxit i l’ascensió social depenguessin només de la voluntat individual. Si les oportunitats són iguals, els vencedors es mereixen el seu èxit i els perdedors el seu fracàs. Ara bé, a la pràctica no és així, diu Sandel, perquè en aquest joc les desigualtats són el punt de partida. 

Aquest setembre he parlat amb una certa calma –cada cop és més infreqüent, això de parlar amb una certa calma– amb amics que exerceixen o han exercit fins fa poc la docència a secundària. Tenen si fa no fa la meva edat. Alguns s'han jubilat fa poc i altres ho faran el curs vinent o d'aquí a un parell d'anys. Són professionals competents, seriosos; gent que ha fet una feina més ingrata i complicada del que molts es pensen, especialment en els últims anys. Tinc un record agradabilíssim del meu pas per l'ensenyament secundari. El setembre del 1988, fa tot just 36 anys, jo només en tenia 24 i estava a punt de fer la meva primera classe en un institut d'Hostafrancs, a Barcelona. Davant meu, l'Òscar Dalmau, que en tenia 14. Es va acabar casant amb la Thais Villas, que havia estudiat al mateix institut que jo: el Ramón J. Sender de Fraga, el centre d'ensenyament secundari que llavors estava més a prop del meu poble, la Granja d'Escarp. La vida està plena de cercles estranys. Explico tot això perquè la llum de setembre em porta bons records, no perquè sigui rellevant en cap sentit. Aquests amics professors a qui m'he referit abans em diuen que la meva percepció del món de la secundària es basa avui en una idealització; que no és el mateix veure les coses amb 24 anys i a finals de la dècada del 1980, que amb 50 o 60 en aquest primer quart del segle XXI, tan incert i agre. Tenen raó, però no puc evitar rememorar aquell temps amb nostàlgia (la llum, aquesta llum daurada i agònica de la tardor incipient. El darrer poema de Machado a Cotlliure, inacabat per gentilesa de la mort, diu: "Estos días azules / este sol de la infancia...") 

El que ben segur que no necessiten els pobres són copets a l'esquena. Ser pobre no posa les coses fàcils, però del que es tracta és de si és millor ser un pobre en una societat amb mobilitat social o en una societat estamental. 

Costa recordar un esdeveniment quotidià i terrenal recent que, de matinada, hagi congregat tanta expectació com el debat electoral del passat dia 10 entre Donald Trump i Kamala Harris. Hi havia moltes expectatives, i també dubtes, amb el debut de la vicepresidenta i candidata d’última hora del Partit Demòcrata a la presidència, Kamala Devi Harris. Davant, l’esperava el gran mascle, l’home que ridiculitza els rivals per la seva condició de vells, negres, dones o el que calgui: Donald John Trump.

El professor Jerry B. Harvey estava visitant la família política a Texas un dia de calor infernal. El sogre va suggerir animadament visitar un nou restaurant obert a la ciutat d'Abilene i la dona de Harvey li va donar suport dient que era una gran idea. A Harvey no l'atreia gens ni mica la perspectiva d’un viatge de 85 quilòmetres en un cotxe sense aire condicionat, però, per no desentonar, es va sumar a l'opinió de tots dos. La seva sogra, que havia estat callada, també s’hi va apuntar.

Sembla que el país europeu on el conflicte entre Israel i Hamàs es fa sentir amb més força és França. Tothom sap que aquestes darreres setmanes hi ha hagut nombroses amenaces de bomba que han forçat a desallotjar el Museu del Louvre, el Palau de Versalles i diversos aeroports, i el centre de París està sotmès a una vigilància armada per part de policies i militars. Però segons el ministre de l’Interior, la conseqüència més greu –ja que, de moment, la majoria d’aquestes amenaces les han fet menors d’edat amb ganes de “broma”– ha estat l’assassinat del professor Dominique Bernard, a Arràs, en mans d’un jove “radicalitzat”, de família musulmana procedent d’una exrepública soviètica veïna de Txetxènia.

La setmana passada el Tribunal Suprem dels Estats Units dictaminava que la raça ja no podia ser el criteri d’admissió a les universitats del país, fet que representa el tercer retrocés a la història recent dels drets civils. Després de l’anul·lació del dret a l’avortament, ara fa un any i quasi mig segle després d’aprovar-se, i després de l’ampliació de l’ús d’armes en l’espai públic, ara el tribunal que governa els valors de la nació posa fi a la històrica affirmative action –maldestra desviació terminològica fem quan traduïm “discriminació positiva”.

A Espanya l’ascensor social està espatllat. Si vens d’una família de rendes baixes, ho tindràs molt més difícil per progressar que si parteixes d’un entorn de classe mitjana-alta o alta. Si, a més, ets dona i vius en una regió del sud-oest peninsular, encara ho tens pitjor. La meritocràcia, doncs, no funciona perquè no hi ha igualtat real d’oportunitats. De fet, hi ha llocs on fa moltes dècades que s’ha establert el que els experts anomenen una “desigualtat persistent”, per exemple en regions com Extremadura, Andalusia i les Canàries, amb l’emigració com a única sortida. En canvi, al nord estem millor, sobretot al País Basc i Navarra, i també a Catalunya, tot i que no tant. Les evidències fa temps que existeixen, el mateix govern espanyol ho ha reconegut a l’informe Espanya 2050, i ara ho corrobora un estudi d’Esade Ecpol que té com a base la població que fa declaració de renda (n’han quedat excloses les capes més baixes, fet que encara hauria agreujat més el resultat). En tot cas, la conclusió és que la mobilitat intergeneracional és deficient i les causes són diverses, però en conjunt es concentren en tres àmbits: les desiguals oportunitats educatives (s’ha millorat, sí, però persisteixen el problema de l’educació dels 0 als 3 anys, que majoritàriament no està coberta pel sistema públic; el problema de l’accés a les extraescolars, i, per dalt, el de l’accés a màsters i postgraus); en segon lloc hi ha la qüestió de la fiscalitat, que continua beneficiant les rendes altes (aquí cal esmentar la visió reformista de l’economista Thomas Piketty, que advoca fins i tot per crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom finançada amb una combinació d’un impost progressiu sobre la propietat i un altre sobre les successions), i en tercer lloc, uns ajuts socials insuficients i que sovint no arriben als més necessitats (en aquest sentit, cal remarcar les recents queixes de les entitats del tercer sector social a causa de l’endarreriment dels ajuts de la Generalitat, o, en l’àmbit mundial, el darrer informe d’Oxfam sobre l’increment de les desigualtats a causa de la pandèmia). A part d’aquests tres factors clau, hi ha problemes afegits, com l’endogàmia en l’accés a càrrecs públics, la manca endèmica de dinamisme empresarial d’algunes regions i un urbanisme segregador que enquista guetos.

1. Fer callar. Twitter i Facebook han suspès els comptes del president Trump. No han estat les institucions les que l’han fet callar, han estat dues companyies globals que fins ara eren els vehicles principals de les campanyes del president per subvertir les institucions. De cop li neguen la paraula. Qui mana aquí? ¿Té raó Jacques Attali quan diu que “la lluita pot acabar sent entre estats totalitaris i grans empreses digitals”?

E n quin país la gent acompleix el somni americà? És a dir, que encara que vinguis d’una família humil puguis triomfar a la vida. A Amèrica no. Els EUA són una de les nacions riques on el pes dels teus orígens marca més el teu destí. En aquests moments, el somni americà s’assoleix més aviat a l’altre costat de la frontera, al Canadà, i també al nord d’Europa: Holanda, Dinamarca o Suècia. I com està Catalunya? ¿Poden els nostres nens i nenes d’orígens familiars modestos somiar amb una vida millor que la dels seus pares? Tenim un somni català?

1. L’atzar. El diccionari de l’Institut d'Estudis Catalans es posa prosaic a l’hora de definir la sort: “Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona”. I, en canvi, es posa més solemne a l’hora definir l’atzar: “Causa assignada als fets dels quals ens escapa la causa real”. Aquests dies de rifes i sortejos la sort està en boca de molts. És el reclam per anar a comprar butlletes i la pulsió que ens fa caure en la temptació malgrat que tots sabem perfectament que pocs seran els afortunats. Els sortejos no tenen misteri. La probabilitat que el teu número guanyi la grossa de Nadal és del 0,00001% i l'única manera d'ampliar-la és comprar més números. Però la sort ens fascina per una raó molt senzilla: l’atzar regeix la nostra condició.